llunÀtic

Alguns consells de TS Eliot

2012-01-24T20:01:00.000+01:00

Aquests dies alenteixo la navegació per Moby Dick en benefici de dues lectures noves, que s'encavalquen segons el temps de què disposi, del lloc on em trobi, i de tants altres factors que no vénen al cas. D'una banda, els contes de terror còsmic d'HP Lovecraft, La crida de Cthulhu, editats per Laertes, i de l'altre un llibre que s'està convertint en Bíblia, seguint aquell fanatisme una mica infantil i badoc que em fa defallir i desfer-me davant de determinats llibres, amb els quals connecto ideològicament des del primer moment, talment el món se m'obrís per primera vegada i només per a mi. Es tracta de Sobre poetes i poesia, de TS Eliot, on el bard nord-americà d'adopció british desgrana la seva sapiència, bon gust i raonament per donar-nos les pistes que ens duguin a una concepció moderna de la crítica, que subscric absolutament. Els articles "La funció social de la poesia" com "Què és la poesia menor?" esbossen un judici lector trencador amb l'academicisme, basat en el deler per la lectura i en la idea que no tot és pas bo, però tampoc hem de creure que la majoria de la producció és dolenta. Cal analitzar l'obra per si mateixa, a partir de comprovar si l'autor/a ha acomplert amb els objectius plantejats, deslliurada de qualsevol canon o prejudici, i establir si és vàlida o no amb una mesura més adequada. En altres paraules, cal rebutjar l'estripament (que des d'aquí he combatut des del principi) justificat només pel fet de no trobar-nos davant un nou Shakespeare, Riba o Pla. D'aquests n'han de sortir, i ja en sortiran, però dels altres també n'hi ha d'haver, han de tenir el seu públic i la seva difusió. Com que no vull ocupar més espai per desenvolupar els seus arguments, us convido a llegir-lo tot destriant-ne algunes idees:

"De la mateixa manera que tothom ha de tenir els seus gustos personals per alguna poesia que als altres no els semba bona, sospito que tothom ha de tenir un prejudici contra l'obra d'un o més poetes que es reconeixen com a grans."

"...hi ha molts finestrals en poesia que no són màgics i que no donen damunt dels penya-segats, però que igualment són bones finestres."

"...amb els nostres contemporanis no hauríem d'estar tan ocupats preguntant si són grans o no; ens hauríem de limitar a les preguntes: Són autèntics? i deixar la qüestió de si són grans o no per a l'únic tribunal que ho pot decidir: el temps."

"A un poble se li pot prendre la llengua, es pot suprimir i es pot obligar les escoles a ensenyar-ne una altra; però si no ensenyes aquell poble a sentir en una llengua nova, no has fet desaparèixer la vella. Reapareixerà en la poesia, que és el vehicle dels sentiments."

"Aquesta és la diferència entre l'escriptor que és simplement excentric o boig i el poeta genuí. El primer pot tenir sentiments que són únics, però que no poden ser compartits i són, per tant, inútils; el darrer descobreix noves variacions de sensibilitat de les quals els altres es poden apropiar. I en expressar-les desenvolupa i enriqueix la seva llengua."

Sobre l'estrofa: "Queda desacreditada quan només la fan servir escriptors que, com que no tenen cap impuls interior per a la forma, recorren a fer rajar el seu sentiment líquid dins un motllo prefabricat que esperen en va que es fixarà. En un sonet perfecte, el que s'admirta no és l'habilitat de l'autor per adaptar-se a l'esquema, sinó l'habilitat i el poder amb els quals fa que l'esquema s'adeqüi al que vol dir."

"Només un poeta dolent, però, donaria la benvinguda al vers lliure com un alliberament de la forma. (...) El poema és abans que la forma, en el sentit que una forma neix de l'intent d'algú de dir alguna cosa; igual que un sistema de prosòdia és només una formulació de les identitats en els ritmes d'una successió de poetes influïts els uns pels altres."

"Hauríeu de dir amb desafiament: aquest poeta potser no és molt important, però la seva obra és bona per a mi."

"No hi ha cap reputació poètica que estigui sempre al mateix lloc: és un mercat de valors en fluctuació constant."

"Jo mateix ja ho trobo prou difícil: ja que quan es llegeix un poeta nou amb la intenció declarada de prendre una decisió, aquesta intenció pot interferir en la consciència del que se sent i enterbolir-la. És difícil fer-se al mateix temps les preguntes És bo, m'agradi o no? i M'agrada? Sovint trobo que la millor prova és si alguna frase o imatge o vers d'un nou poema em ve al cap sense proposar-m'ho. (...) el sentiment no és un judici de grandesa o importància: és la consciència d'autenticitat."

Narcís Comadira, 70

2012-01-22T11:50:00.001+01:00

Avui, el poeta Narcís Comadira compleix 70 anys. Des de ca'n Flux, en Jaume Subirana promociona un videomuntatge d'en Josep Porcar basat en un poema del gironí, anomenat "Ponentada gran", i de fa dies que crida els internautes blogaires a endegar tots alhora un càlid homenatge. Des del llunÀtic vull oferir-hi la meva contribució recuperant un article del 2008 en què parlava de L'ànima dels poetes, un excel·lent llibre que recull un grapat d'articles que havien aparegut a El País, quan Comadira hi col·laborava en el suplement de literatura en català.

Abans, però, deixeu-me dir quatre mots sobre la impressió que tinc del poeta i de la seva obra. El vaig començar a llegir el 2002, en motiu del seu llibre L'art de la fuga, i em va semblar un creador interessant, amb un ús de la llengua molt acurat, però a la vegada em relliscaven alguns dels seus motius i part del seu lèxic, provocant-me una certa sensació d'embafament. Vaja, tal com dic a l'article, una poesia "una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (...) fins al límit". Posteriorment li he llegit Usdefruit i sobretot Llast, el que més m'ha agradat fins ara. Potser ha arribat l'hora que revisi Comadira, tenint en compte que els darrers anys ho he fet amb el seu model, Josep Carner, amb resultats molt satisfactoris. Ésser lector té aquestes coses (o les hauria de tenir), un aprenetatge continu que també exercito en la meva professió de docent (ja que és l'única manera de sobreviure-la), i així en determinades èpoques de la vida s'han de revisar lectures i judicis anteriors que potser guanyen una altra significació en el present, quan has assolit suficient bagatge per reconèixer els errors, i sobretot per saber gaudir d'aquestes noves experiències. Això sí, i que em perdoni el poeta: prefereixo el Comadira assagista per damunt del líric, ja que en prosa excel·leix per la manca de rigidesa que empra amb l'estrofa, una llibertat que li permet vessar amb molta delicadesa però delerosament els seus coneixements literaris i les seves reflexions.

"L'ànima dels poetes"

Sempre havia pensat que la poesia de Narcís Comadira és una mica llepada, que duu el classicisme i la pulcritud (hereves del seu gust pel Noucentisme i la poesia italiana) fins al límit que voreja la carrincloneria. Un punt de vista subjectiu, és clar, basat més en gustos poètics personals que no pas en una valoració real de les aptituds del poeta.

I vet aquí que fa un parell d’anys vaig ensopegar amb L’ànima dels poetes, un recull d’articles de Comadira editat per Ara Llibres, que vaig trobar a l’escandalós preu d’un miserable euro (miracles de les liquidacions d’estocs) i del que n’he extret lectures de valor incalculable. De tant en tant l’agafo de la lleixa i me’l rellegeixo desordenadament, la seva estructura així ho permet. La primera part la conformen articles que segueixen un ordre cronològic, on parla de les festivitats que se succeeixen i cita fragments de poetes que les han tingut en compte. La castanyada, el Nadal, la primavera... Acostumo a prendre l’article dedicat al moment en què llegeixo, ara mateix un que parla de la propera florida dels ametllers:

“Les coses passen amb una incontenible fugacitat i la florida dels ametllers bé en podria ser el símbol. La ciutat ha crescut i els ametllers s’han retirat als petits hortets aprofitats d’aquelles zones de ningú, entre el suburbi i el camp, i n’hi ha algun que treu el nas, extraviat, als talussos dels trens de rodalies. I, és clar, els poetes d’ara no estan pels ametllers. La ciutat i les seves angoixes els semblen molt més importants. Són els signes del temps.”

La segona part del llibre recull articles sobre poetes concrets de la nostra tradició literària (Verdaguer, Ferrater, Sagarra), tots ells escrits des de la vivència personal com a lector o conegut, i tenint en compte el que n’han dit o la dimensió real del personatge.

El millor, però, és l’exquisida erudició que demostra en Comadira. L’elegància del seu gest mostra el món que l’envolta amb uns altres ulls, amb l’ànima del poeta. Amb la seva lectura m’abstrec de la lletjor que m’envolta i que nosaltres mateixos, amb les nostres actituds, provoquem en aquest món modern en què els poetes no poden estar pels ametllers. Aquest matí, quan he tancat el llibre, he tornat a ensopegar amb els energúmens desvagats, sorollosos, cridaners, malparlats, xulescos i de gustos dubtosos que embruteixen la meva ciutat, la típica ciutat del cinturó de Barcelona, grisa, bruta i cansada, que té la natura ben lluny. I m’he preguntat si amb els anys no m’he tornat jo mateix un llepat, o si simplement he après a veure la realitat dels poetes, una realitat molt per damunt de tanta mediocritat.

"Escolta, Volòdia!", de Ramon Erra

2012-01-18T14:28:00.000+01:00

ELS FILS PRIMS DE LA MEMÒRIA
Publicat a la revista Quadern, número 182, octubre 2011

Ramon Erra torna a assajar en la seva segona novel·la la impossibilitat de reconstruir la memòria a través del retrat d’un personatge que posseïa tantes cares com sobrenoms rebé dels seus conveïns.

L’ofici de narrador esdevé una mena de dèria insana, perquè l’exercici comporta uns sacrificis en la creació que de vegades s’allargassen amb les insatisfaccions de la publicació: si ja és difícil d’assimilar el silenci o el menyspreu dels lectors i la crítica, molt pitjor resulta esdevenir el cavall guanyador, perquè a partir de llavors tothom n’esperarà uns resultats semblants o superiors. Ramon Erra s’enfrontava amb la unanimitat de crítica i públic, que rebérem Desfent el nus del mocador com una glopada d’aire fresc dins la narrativa catalana, gràcies a un estil narratiu molt personal, bastit a partir de la recreació d’un microcosmos de personatges ric i interessant, que conformaven uns verals literaris molt propers a la millor narrativa anglosaxona. Escolta, Volòdia!, la seva segona novel·la, esdevenia la prova de foc que havia de confirmar les expectatives. I si bé la petja d’Erra esdevé un element valuós per si mateix i clarament identificatiu, aquesta vegada l’obra trontolla en l’apartat de la trama, quan alguns elements queden deslligats i dificulten el gaudi complet de l’obra, que no clou la perfecció del cercle com ho feia en el seu debut.

Anem, però, a pams. La memòria torna a esdevenir el material de què parteix Erra, un material massa evanescent, però tanmateix seductor. Dos joves llicenciats en història pretenen gratar l’epidermis del poble on van néixer, Sant Andreu Alt, per aconseguir aplegar una amalgama de veus que s’acostin a la figura de Carles-Frederic, un vell poeta frustrat i idealista, que viu sota la idea obsessiva del comunisme i la URSS. Gairebé ningú es pren seriosament la seva figura, però la seva petja apareix en el record dels habitants més del que ells mateixos imaginen: mentre per a uns esdevé un personatge grotesc i carregós, amb les seves anècdotes i el seu llarg poema dedicat a Lenin (el “Volòdia” del títol, diminutiu afectuós), per a d’altres és un dogmàtic impertinent, però també hi ha qui en serva una imatge entranyable per les relacions que va establir amb el veïnatge –sense anar més lluny, la compra del llum Petromax, que per a Carles-Frederic esdevé símbol dels avenços tecnològics promoguts pel règim soviètic, que ell associa al “progrés espiritual”. També Carlov, com molts l’anomenaven, esdevé la memòria d’un poble que, com tants d’altres al llarg del segle XX, ha volgut donar l’esquena a la història, tant la de la hac majúscula, com la de la minúscula. De fet, un d’aquests petits esdeveniments, derivat de la Història majúscula, sotraga el poble durant la Segona Guerra Mundial i esdevé un dels secrets del Nabiu Roig. En el fons, l’actitud vital del vell idealista el condueix a convertir-se en la seva pròpia obra d’art, per molt que algun dels seus veïns s’obstini a creure en la qualitat dels seus poemes: «Quan vull recordar algun dels poemes de Carlov, em ve ell, que era imponent».

D’altra banda, la reconstrucció memorialística de Carles-Frederic serveix a Erra per mostrar-nos un mosaic de veus riques que conformen el món de Sant Andreu Alt, i que ens permeten gaudir amb la inventiva i qualitat creadora de l’autor vigatà. La llengua, encara més que en la novel·la anterior, esdevé fonamental per reflectir la parla, les inflexions, les expressions que atorguen corporeïtat a una variada fauna, habitual d’una població petita de l’interior de Catalunya, encara que sigui inventada com Sant Andreu Alt, amb els seus rumors, les seves llegendes, les seves xerrameques... Lluís-Maria, el narrador, fill de dispesers, viu en primera persona les anades i vingudes de tota aquesta gent. De fet, Carlov és un dels clients habituals dels seus pares, i d’aquí neix la seva atracció pel vell idealista. Des d’aquest moment, el creixement de Lluís-Maria anirà lligat a la imatge de Carlov, tant pel que fa als esdeveniments de la seva vida com per les històries que en sent als de casa. En l’adultesa inicia una relació sentimental amb Greta, desencantada amb el comunisme de l’RDA on va néixer, i així la vida del narrador fluctua entre dos pols oposats que representen dues postures antagòniques: l’idealisme naïf de Carlov i el realisme viscut de la Greta.

La mixtura de narracions, veus i gèneres condueix cap a una superposició de temporalitats, anant endavant i endarrere en el temps a caprici del narrador. Tot plegat enriqueix la narrativa i la fa més engrescadora, a la vegada que ens ajuda a copsar com és de difícil (d’impossible) conèixer una personalitat: simbòlicament, Erra ja ens ho fa saber a través del gran nombre de noms i sobrenoms que rep en Carles-Frederic (Mirtil, Nabiu Roig, Soviet Suprem, Carlov...).

Tanmateix, els resultats de tot plegat no esdevenen suficientment satisfactoris. La relació entre Lluís-Maria i Greta apareix de forma intermitent; el secret de Carlov, que en realitat és el testimoni d’un fet luctuós quan era adolescent, no té prou pes i esdevé massa magre per a la transcendència que se li dóna des de la meitat de la narració. Aquests dos elements, juntament amb la trama principal del llibre, no acaben d’estar ben relligats, i la sensació és d’una certa manca de naturalitat, de desaprofitament. Amb tot, Escolta, Volòdia! té suficients valors com per seguir esperant de Ramon Erra noves immersions satisfactòries en microuniversos literaris.

Perdre els papers

2012-01-07T12:53:00.001+01:00

És curiós com els infants adquireixen el sentit figurat del llenguatge, i amb el temps passen de la innocència i literalitat infantil als dobles sentits, la polisèmia joganera i les frases fetes. I així, quan arriben a l’adultesa, han adoptat aquest segon estrat lingüístic amb tota naturalitat, i de vegades ni arriben a plantejar-se d’on surten aquestes expressions, ni la necessitat de fer un viatge invers, retornant a la literalitat d’on sorgeixen. Quan diem que “perdem els papers” ho fem per expressar un sentiment de desorientació, de manca d’estructura en el comportament d’una persona. Vaja, de pèrdua del control d'una situació. L’altre dia, però, no només vaig patir en la meva pròpia persona el sentit figurat que acabem d'argumentar, sinó un retorn cap a la literalitat d’aquesta expressió: beneit de mi, duia una bossa amb un parell de llibres i una petita llibreta personal, que vaig deixar penjada a la cadira de la cafeteria on m’havia trobat amb unes amistats. La conversa em va desorientar de tal manera que, en sortir d’allí, no vaig ser conscient que em deixava la bossa. Un parell d’hores més tard vaig tornar-hi, però ja no hi era.

Allò sí que va ser perdre els papers. Sobretot els papers que conformaven el petit bloc, un volumet gruixut amb llom encolat, que fins i tot duia el detall d’una veta de roba per marcar les pàgines, comprat al Muji de Barcelona. A la portada havia signat i havia posat la data de la compra, 2006. Hi apuntava esbossos de poemes, idees percaçades al vol, i d’altres coses més mundanes (telèfons de clients, encàrrecs, idees per a regals...). La seva pèrdua m’ha resultat molt més dolorosa i desorientadora que no pas els llibres. I això que hi duia un exemplar de la biblioteca que hauré de reemplaçar. Però en perdre la llibreta em vaig sentir doblement despullat: d’una banda, perquè malgrat que els apunts de poemes ja els tenia actualitzats en una altra llibreta on els “netejo” i els amplio, ja no podré rellegir les seves pàgines, ni donar-li una continuïtat natural. Vull dir que molt sovint, mentre pensava en els versos que m’anaven venint, repassava les pàgines anteriors i recuperava mossecs de vides anteriors que ja no recordo, i que m’il·luminaven amb el descobriment. Una cita d'un llibre que m'havia agradat, l'encàrrec d'un amic o d'un familiar, l'hora i el lloc on havia quedat amb algú, una idea caçada al vol... De l’altra, em sentia malament que un/a estrany/a pogués començar a fullejar-la, introduint-se en la meva intimitat; o ni tan sols això, maleint-me els ossos per no trobar res de valor material, i després llençant-la a les escombraries amb menyspreu.

Sempre he estat molt precabut amb aquestes històries, i amb trenta-cinc anys que tinc és la primera vegada que em passa. Però el sentiment de desolació és terrible. És clar que hagués estat pitjor que m’haguessin robat la cartera, amb tot el daltabaix que provoca i el reguitzell d’accions que has de fer per anul·lar targetes, renovar carnets... Però tot i això, els efectes haguessin estat diferents. Amb la pèrdua dels papers m’he sentit un parell de dies buit, desorientat, caòtic, incapaç de controlar els nous esdeveniments, com si no hi haguessin més llibretes i més papers per consultar, per tacar, per compartimentar-hi esqueixos de la nostra memòria.

Herman Melville en català (IV): les dificultats de la traducció

2012-01-02T09:31:00.000+01:00

En una breu nota a l'inici del volum, Maria-Antònia Oliver descriu la seva traducció de Moby Dick com una navegació dificultosa, “apassionant, però plena d’esculls”, a causa de “la complexitat i la riquesa del lèxic emprat per Melville, la varietat i la mescladissa dels nivells de llenguatge, l’envitricollament sintàctic de molts fragments”, una construcció d’estil que esdevé un fresc lingüístic de viaranys que se sobreposen i fan de la traducció una tasca més difícil del que acostuma a ser.

Pel poc que porto llegit de l’obra monumental de Melville, crec que la feina d’Oliver és magnífica. No sé fins a quin punt ha traït Melville o ha estat fidel (diuen els entesos que traduir és trair, sempre en la mesura que sigui necessària perquè la traducció s'adapti a la llengua receptora), però el català que empra és ric i entenedor, no renuncia a la sintaxi enrevessada del nord-americà però manté el rumb ferm perquè el lector no s’hi perdi, i manté la ironia refrescant de la seva ploma. Malauradament, no és el mateix que em passa amb el treball de Pep Julià a El mariner Billy Budd i més històries: si bé a Bartleby l’escrivent i a Benito Cereno li funciona una opció de llengua més propera a l’original, amb Les encantades i El mariner Billy Budd vaig haver de desistir perquè el ritme i el desenvolupament sintàctic m’estava posant nerviós, no fluïa amb destresa i sovint creava unes ressonàncies poc clares i un pèl embolicades. És evident que de traducció, no en sé un borrall (bé, potser un borrall, sí, però pel que fa al català i el castellà), i tampoc conec com són els originals de Melville. Potser Julià fa un gran treball i de tan fidel, també ens transmet els punts foscos de Melville com a narrador. En tot cas, volia fer palesa la meva impressió, encara que només serveixi per destacar el treball dels traductors per la dificultat específica que alguns autors els plantegen.

"Estiula", de Lluís Calvo

2011-12-23T16:13:00.000+01:00

Lluís Calvo és un poeta incommensurable. Amb el seu anterior llibre, Col·lisions, t’assaltava una sensació de sadoll en comprovar com el poeta exigia al vers cobrir totes les possibilitats que donava, establint una tensió entre el món circumdant immediat i el món interior, bastit sobre una poètica heterogènia (avantguarda, simbolisme, realisme, tot alhora) que ha anat creixent amb els anys. Però per a Calvo, que demostra pas a pas ésser un pensador inquiet i exhaustiu, sempre hi ha un llindar nou per creuar, per exigir i exigir-se una passa més enllà, que l’ajuda a conformar una obra que des de fa deu anys no para de créixer en qualitat i lucidesa, malgrat que de vegades el rigor lingüístic el faci emprar un registre més obscur. En tot cas, llegir els seus llibres esdevé un repte a l’alçada del que es marca a si mateix a l’hora d’escriure, i com ell, el lector assoleix una autèntica epifania quan troba la clau que l’obra, encara que li generi més preguntes que respostes.

La vall d’Estiula que intitula el seu nou treball és un indret geogràfic real, al Ripollès, que li serveix de plataforma física per passejar els dubtes i les constatacions. S’estableix una connexió entre la natura i la creació, que pretén superar en tot moment els tòpics romàntics: “El nostre pensament és més ràpid que la llum. Podem anar on vulguem, en un instant que fulgura i s’enfuig. Romandre aquí és el màxim encert.” El territori natural és un punt bàsic i estable per a la ment del poeta, un punt de partida a partir del qual llençar-se en qualsevol direcció. Aquest és un canvi respecte de la visió de la naturalesa com a refugi del món exterior, és a dir, com a parada final. En aquest territori, Calvo entra en contacte amb un llenguatge arrelat al paisatge, però trencant un altre dels convencionalismes, la seva poesia ens el transmet no pas com a taxidèrmia lingüística, sinó com a material de transmissió del món: la llengua prefigura el món, una concepció que supera la sacralització filològica. “Ara que els veus no deixes d’evocar-los. Quan, aviat, s’esvaneixin el teu dir en serà la saba”. Per tant, el poeta exerceix un treball lingüístic molt acurat que no té res d’artifici i molt de reflex de la realitat que en aquell moment l’envolta. L’ús de vocabulari complex o dialèctic, percaçat per l’oïda entre la gent de la zona, és un efecte natural, no pas un artifici pompós. “A Estiula les ombres són la rèplica d’una altra ombra més lleu, feta amb la llum de les paraules”. L’exigència lingüística respon a una necessitat de millorar les capacitats a l’hora de prefigurar un món que, en mans de molts, s’ha anat simplificant al ritme de la pèrdua lingüística, al ritme d’una societat que no cuida la llengua, que la maltracta i l’abarateix: “I algú que s’encimbella / i diu: “el món”. / I l’endevina / quan, de sobte, / la parla ens silencia / rere els mots”.

A partir d’aquí, Calvo es submergeix en la reflexió sobre la relació que s’estableix entre el poeta, el món i la paraula. Així, observa com el paisatge no és pas qui ens suggereix estats d’ànim (de fora a dins), sinó que és un mecanisme per externalitzar-nos (de dins a fora): “No hi ha esvorancs, aquí. / Allò més pregon no té pous / ni abismes. / Car va del jo a l’altre / que no és sinó ell mateix.” L’altre és un reflex de nosaltres mateixos, i això ens impedeix ser en tota la seva mesura, sense impostacions: “Cal que siguis Aquell que cal que et calgui.” Davant de tanta inconcreció, el poeta té l’escriptura per reordenar el món des de la seva visió, una veu que agrupa les dissemblances com “conglomerat de rocs / que endins s’agrupen escrivint-se, / amb la grafia dúctil dels combats”, ja que “dir és convocar els isolats”. La poesia, la veu, desvetlla el món, i no pas a la inversa. De reflexions sobre la llengua i el pensament n’hi ha a gavadals, i van fondant el sentit de l’obra, malgrat la boscúria espessida de la paraula: “Una llengua obre infinits llenguatges. (...) I és, alhora, com el silici: mai no apareix en estat pur. (...) El nostre verb sempre és transitiu”, i gràcies a aquest moviment constant, aquest avançar en la reflexió, anem assolint més i més espais de coneixement: “Algun dia l’espai més allunyat no resistirà el pensament.” És per això que l’home, com diu la dita, és presoner de les seves paraules i dels seus silencis: “No tinc sinó allò que dic / no sóc sinó allò que callo”.

La recerca de l’escriptura és, en el fons, la recerca de l’inconegut, “tan fràgil i llisquent / que, abans que puguem heure’l, ja és pols enmig dels dits”. Per això, els enemics de la recerca són la descreença (“mai esdevé l’heura fosca / que aterra els murs més alts”) i la por a la llibertat (“Però aquí rau la fam / de qui espera i no s’alça. / I als carrers de la por / només resta qui canta, / la veu oscada i fosca / de l’últim estadant: / el foll, el grum, el pres.” “I sols en el límit –la malaltia, el sofriment, la fatiga, la feblesa- i en el domini de la llibertat, l’home esdevé home”). El poeta ha de ser conscient del pas del temps, no témer-lo, i pensar que la llengua, com la vida i el món, com més mutable i en moviment, millor: “Tot això ens és comú”, diu, tot parlant dels nous catalans en sentit positiu, no pas com a perill per a la llengua, sinó com a oportunitat de transmissió: “I per afirmar-ho desisteix-ho, ara mateix, de tot allò congènit, clos, immòbil”. La resistència absurda i petrificadora no és positiva; la recuperació d’una parla per taxidemitzar-la no serveix de res, si aquesta parla no es reincorpora a la saba viva de la llengua diària.

L’acceptació de la lluita, de l’inconformisme, del dubte, dels límits, tot plegat és un discurs que es va desplegant generosament al llarg d’una obra polimòrfica i gegantesca, que pot atemorir d’entrada perquè no se sap on ens durà, i que cal abordar sense por i disposat a perdre-s’hi per gaudir-la (com la vida mateixa): “A la fi, només l’empremta del camí. / Però no ens diguis pas com és: / fes, altrament que ens delim de fressar-lo”. Sempre t’acabes retrobant, perquè Lluís Calvo no deixa anar del tot el lector. Per exemple, “Presències, dissolucions” és un llarg i inspirat poema final que resumeix els continguts més evidents de l’obra, i que culmina amb un cant a la poesia com a rastre final de la nostra mortalitat ínfima: “escriure’t és amar l’instant que passa”.

Herman Melville en català (III): Benito Cereno

2011-12-16T06:32:00.000+01:00

Com ja passa amb Bartleby l'escrivent, Benito Cereno és un relat breu d'un centenar de pàgines on Herman Melville assaja la creació atmosfèrica a través de la descripció, d'un cert immobilisme narratiu que, per a lectors contemporanis, pot arribar a ser exasperant, en cas que no es predisposi a deixar-se dur pels verals retorts que el narrador li proposa. Ambdues formen part d'un volum editat el 1856, de nom The Piazza Tales, i malgrat que una se situa a Wall Street i l'altra a la costa de Xile, comparteixen aquesta aurèola d'estranyament desconcertant, que les fa tan magistrals, però que les va marcar negativament per als lectors de l'època, que de mica en mica van retirar a Melville el seu beneplàcit.

El capità Amasa Delano, un home honorable i de bon tarannà, decideix ajudar una embarcació que arriba a les costes de Xile després d'haver passat per un bon grapat de desgràcies. Dins, el seu capità, l'espanyol Benito Cereno, pateix la debilitat de la malaltia i la gana, tal com passa amb els seus mariners i un munt d'africans que són traslladats com a esclaus. Tanmateix, tot i l'ajuda franca i del capità Delano, el comportament de Cereno i els seus mariners és estrany i desconcertant, i malgrat la bona voluntat del capità nord-americà, fa néixer en aquest pensaments desconfiats que, amb els sentits alerta, van divagant d'una suposició a una altra, provocant que el lector faci també les seves pròpies cabòries i es vegi aclaparat per la desorientació.

D'aquesta manera, la calma aparent que envaeix el relat augmenta la tensió fins a límits insospitats. No només això, sinó que Melville es permet el luxe d'anar deixant pistes falses i de retardar la resolució fins a les darreres pàgines. A hores d'ara, el lector ja s'haurà fet la seva suposició, fins i tot ja haurà esbrinat què passa dalt del San Dominick, i rebrà amb alegria la sobtada descàrrega d'adrenalina quan es desfermi l'acció.

Però Benito Cereno amaga al seu darrera una lectura menys evident, més soterrada, que té l'esclavatge en el seu punt de mira. Melville no pot ser acusat de maniqueisme, ans al contrari: les seves històries estan tenyides d'ambigüitat, malgrat que l'aparença sigui tota una altra. Moltes de les afirmacions del capità Delano sobre els africans estan tenyides d'un paternalisme colonialista desagradable per a la mentalitat del segle XXI, però tanmateix no és ell qui s'encarrega del tràfic d'esclaus. A la vegada, Benito Cereno exerceix el doble paper de botxí i de víctima, cosa que també podem dir dels esclaus africans. D'alguna manera, la narració de Melville mostra l'esclat de les tensions que provoca la situació com el resultat d'un conflicte en què la hipocresia i la doble moral d'occident es veuen dinamitades, i on el terme “discriminació positiva”, tan habitual als nostres dies, no hi té cabuda. Tots ells són al capdavall homes, i reaccionen de la mateixa manera esperada davant les mateixes situacions. Anant més enllà, la narració pot veure's com la simbolització de la fi d'un món (el de l'esclavitud) i l'inici d'un de nou (simbolitzat en la bona voluntat nord-americana del capità Delano, la mateixa amb què naixien els Estats Units), que no pot fer-ho sense experimentar un brot de violència, covada i engreixada en aquest clima d'inquietud que plana per tota l'obra. En el tinter hi resta un fet menor, l'existència real del capità Amasa Delano i del cas que exposa Melville amb els elements suficientment canviats, que vol explicitar amb el relat jurídic final del capità Cereno; qüestions menors que, si de cas, ajuden a comprovar com treballava i a partir de quins materials ho feia l'escriptor nord-americà.

Herman Melville en català (II): Bartleby l'escrivent
Herman Melville en català (I)

Herman Melville en català (II): Bartleby l'escrivent

2011-12-08T09:45:00.000+01:00

Als antípodes de la seva obra més reverenciada, Moby Dick, tot i que en vida de l'autor va rebre la indiferència de públic i crítica, hi trobem un relat de poc més de quaranta pàgines, allunyat de l’èpica i les paràboles, però que planteja un argument insòlit que descol·loca el lector i estableix les bases d’alguns conceptes que prefiguren la modernitat literària del segle XX, malgrat que Melville el va escriure a mitjan del XIX. Bartleby l’escrivent ens trasllada a Wall Street, Nova York, on el narrador, un passant petitburgès de caràcter afable i conservador, regenta un despatx on els seus escrivents són personatges ben peculiars, la descripció dels quals permet Melville assajar una divertida sàtira, que ens revela el seu enginy mordaç. Un bon dia hi apareix un tal Bartleby, “esblaimadament pulcre, llastimosament reverible, incurablement desemparat”, a qui contracta per reforçar la feina i que treballa amb gran discreció i dedicació. Això, és clar, fins que en una ocasió, davant d’una petició de feina, Bartleby li deixa anar una frase que es converteix en una mena de dogma de fe: “preferiria no fer-ho”. Aital resposta desconcerta l’advocat que, empès per una mena de pudor calvinista i burgès, es veu incapaç de dir a Bartleby el que pensa sobre la seva actitud. D’aquesta manera, Bartleby comença a fer-se fort en la seva resolució de negar-se en qualsevol moment i davant de qualsevol situació.

A partir d’aquí, el relat s’endinsa cada cop més en les arrels de l’absurditat, que prefigura quelcom de semblant als futurs relats de Kafka, Walser o Mussil. Un bon dia, l’advocat descobreix que Bartleby no només treballa al seu despatx, sinó que s’ha fet amb una clau i hi passa les nits. La situació va empitjorant fins que el narrador es planteja quina ha de ser la millor solució per desfer-se de Bartleby, que s’ha convertit en una figura empipadora, sense malmetre la consciència pròpia. Cap de les decisions que pren esdevé reeixida, mentre l’escrivent, refugiat en la seva cantarella i en una actitud de resistència passiva, comença a exemplificar un immobilisme físic i psíquic antinatural, dut a l'extrem.

Al capdavall, el gran mèrit de Melville rau en la manca de pistes o de determinismes que guiïn el lector per entendre qui o què és Bartleby. Tot el que en sabem ens arriba esbiaixat, interpretat per la rauxa de caràcter del narrador, que constantment passa de tractar-lo amb condescendència burgesa, prefigurant-lo un malalt mental o un pobre desgraciat, a dirigir-li invectives i considerar-lo un aprofitat sense escrúpols. L’absència de passat o de futur ens presenta un personatge que va tenyint d’inquietud el relat, i que desconcerta el narrador i el lector com ho faria anys més tard l’escarabat, el procés inversemblant o el castell inaccessible de les narracions kafkianes. Depèn del lector entendre si Bartleby és un símbol de la resistència davant la indignitat del patronatge que reclama submissió o si és l’ombra pàl·lida d’un ésser humà abocat voluntàriament a una autodestrucció lenta, a un procés de desaparició deliberada, com apunta Enrique Vila-Matas a les seves novel·les. Potser no saber-ho o no voler-ho saber és una de les millors decisions per gaudir de Bartleby l’escrivent.

Suplements (ferro literari, II part)

2011-12-02T16:11:00.000+01:00

Quina sorpresa tan agradable, ahir dijous, quan a l’hora de pati trobo a la sala de professors l’exemplar d’El Punt Avui i en llegir-lo mentre faig el cafè m’adono que ha retornat a les seves pàgines centrals el suplement Cultura! Desprésde tot el que vaig arribar a dir, sembla com si m’haguessin endollat una mena de complex vitamínic. És veritat que el nostre panorama segueix igual de fràgil, com una caseta de fusta a mercè d’un tornado texà, però la perspectiva d’haver de comprar dues publicacions a la setmana (Ara i El Punt Avui) amb l’excusa del suplement literari m’alegra prou. Una altra cosa seria entrar en detalls i parlar de col·laboradors o seccions; però David Castillo, des de la seva columna, desvetlla els motius del retard en el retorn i indica la voluntat de reformar-lo paulatinament els propers mesos.

Aviat us podré donar més notícies de noves publicacions literàries, ja que ara mateix estic involucrat en la creació d’un projecte d’aquest àmbit. Potser no aconseguirà la centralitat de què parlava en l’anterior escrit sobre el tema, però la feina que es faci servirà dins del mapa de les publicacions en català sobre literatura per aturar una mica més la desertització. Des d’aquí us recordo que disposem d’un bon grapat d’esforços: Caràcters des de València, Reduccions des de Vic, Quadern des de Sabadell, Pèl capell des de Mallorca... Potser els darrers temps el camp audiovisual el tenim força despoblat, i la crisi de la radiocorporació catalana no hi ajudarà gaire, però a nivell de televisió local tenim en Jordi Llavina fent setmanalment L’última troballa des de Vilafranca del Penedès cap a la resta de Catalunya gràcies a la xarxa de televisions locals. Us animo a fer-nos partícips a través dels comentaris d’altres programes o publicacions del vostre territori per fer-nos-ens ressò, i potser ens adonarem que no estem tan sols com de vegades pot semblar.

Herman Melville en català

2011-11-29T06:43:00.000+01:00

Fa unes setmanes el poeta sabadellenc Toni Quero em comentava que, talment fos un repte personal, portava des de l’estiu amb la lectura de Moby Dick, l’obra majúscula de l’escriptor nord-americà Herman Melville, una d’aquelles obres totèmiques que fagociten la resta de la producció del seu autor, i que a més té la virtut de ser coneguda arreu del món sense la necessitat d’haver estat llegida en les mateixes proporcions. I això passa no pas pel gruix del llibre (avui dia els preadolescents es cruspeixen novel·les infames de gruixos molt més considerables, sobretot si tenim en compte que vénen de tres en tres o de set en set), sinó per la voluntat totalitzadora del seu autor, que construeix amb la seva prosa l’obra definitiva sobre el mar, per contextualitzar amb un rigor absolut la cacera del capità Ahab. Em van venir ganes d'emprendre el mateix repte per no ignorar més la història de la balena blanca, com ja havia fet feia mesos amb la Divina comèdia de Dante (de la qual, per cert, he d'acabar l'Infern i fer-ne alguna referència per aquests verals).

Ara mateix, llegir Herman Melville en català és ben fàcil i recomanable. De fa anys es troben disperses les seves obres “menors” (fa uns anys vaig adquirir i llegir un volumet de Bartleby l'escrivent publicat a Proa i traduït per Miquel Desclot), que ara Destino ha recopilat en un sol volum, El mariner Billy Budd i més històries. D’altra banda, labutxaca ha editat Moby Dick a un preu més que raonable. Tanmateix, abans d’assaltar la gran aventura marina, he començat amb el recopilatori, que inclou Bartleby l’escrivent, Benito Cereno, Les encantades i El mariner Billy Budd. En comptes de ressenyar el volum en un sol escrit, aniré desgranant les impressions de les obres esmentades en una sèrie d’articles per donar-li a Melville el ressò i l'espai que mereix.

"Prufock i altres observacions", de T. S. Eliot

2011-11-18T21:07:00.000+01:00

Alegrem-nos-en, perquè amb el que plou encara hi ha valents que ens il·lusionen amb els seus propòsits d’esmena, amb refrigeris espirituosos que ens eleven una mica els peus d’aquest terra tan granític i cada dia més dur. Els amics de labreu edicions i col·lecció alabatre segueixen fent picossades en la poesia universal, malgrat que el pes de les publicacions el duen els noms actuals de la llengua catalana. I aquest cop ens han presentat la primera obra d’un dels grans de la llengua anglesa, Thomas Stearns Eliot. Digueu-me romàntic, però prefereixo W. H. Auden per davant seu per les vibracions anímiques que em provoca; i tanmateix, malgrat la meva toixesa, seria incapaç de negar la brutal i radical genialitat d’Eliot, que et colpeja amb el ganxo dels campions: imbatible damunt el terreny poètic, amb un discurs trabadíssim, farcit de referències, lectures, mitges converses i profundes reflexions, tot amorosit per una musicalitat i una ocurrent rima consonant que, malauradament, acaba perdent-se en la traducció.

Eliot enceta el llibre amb un poema inaugural només a l’abast dels grans: “La cançó d’amor de J. Alfred Prufock”, transmutació de la veu poètica en un vell de vida arrossegada i estantissa. La citació de Dante i la Divina comèdia, quan Virgili s’ofereix a acompanyar-lo per l’Infern, connecta a la perfecció amb l’inici del poema: “Anem llavors, tu i jo, / quan el vespre s’estén contra el cel / com un pacient anestesiat sobre la taula”. A continuació errem per aquest món de mediocritat i crepuscle que esdevé la rutina del senyor Prufock, en què “A l’habitació les dones van i vénen / parlant de Miquel Àngel” es repeteix per incidir en la frivolitat fins i tot d’aquesta mena de converses. El vespre d’una “suau nit d’octubre”, la “boira groga que es frega el llom als vidres de les finestres”, s’esllangueix malenconiosament, i hi haurà temps per fer de tot “abans de prendre te amb torrades”, un acte pueril de tan habitual. Però Eliot introdueix un aire narratiu quan podem copsar el dubte del senyor Prufock, que ens és descrit admirablement, amb “un clar de calvície”, robes modestes, i la sensació que fer-se il·lusions a la seva edat, després “d’escopir totes les burilles dels meus dies i maneres”, és una pèrdua de temps. A poc a poc, ens duu cap a l’objecte de les seves angoixes, els braços d’una dona, a qui deu festejar a la recerca de matrimoni. El debat intern del senyor Prufock és brillantíssim, i ens deixa tot un seguit d’imatges evocadores del seu cansament vital realment inspirades. Al capdavall, però, ell no és “el Príncep Hamlet”, sinó un home que admet la seva mediocritat, entesa com la vulgaritat de la correcció, del terme mitjà: “una eina fàcil, / respectuós, content de ser útil, / polític, caut i meticulós”. Em pregunto si no és la definició de l’home mitjà, gris i atemorit del segle XX que en el XXI ha desembocat en l’esclau de la hipoteca i la banda ampla d’internet. És a dir, l’engany de la pertinença a la classe mitjana.

Curiosament, Eliot exhibeix muscle cap al final d’aquest llarg poema, quan s’inspira i esdevé més líric que mai evocant la vellesa i la mort final: després de mostrar-nos alguns detalls superficials de l’envelliment, diu: “He sentit les sirenes cantant-se les unes a les altres. / No crec que cantin per a mi.” Però, tanmateix, les sirenes pentinen “el cabell blanc de les onades”, i s’imagina jugant-hi “fins que ens despertin veus humanes i ens ofeguem”, fins que s’imposi altre cop la realitat. En certa manera, Eliot insufla a Prufock i al poeta un alè líric basat en la recerca de la bellesa, malgrat les limitacions.

La resta de poemes, les “observacions” del títol, oscil·len entre el retrat d’aquestes quotidianitats exalçades per la ploma d’Eliot i d’altres de més satírics. Els meus preferits són aquells en què a través d’una acumulació d’imatges, d’escenaris, ens transmet un estat d’ànim molt concret, que condueixen una obra brillant, un debut eufòric malgrat que Eliot prefereixi el cant del cigne de la vellesa abans que la joventut. És el cas de "Preludis", on trobem els versos que potser defineixen millor la poètica del nord-americà: "la noció d'alguna cosa infinitament gentil, / alguna cosa infinitament dolorosa." És el reclam perfecte per enganxar-s’hi i accedir més endavant a La terra eixorca i Poemes d’Ariel, per molta dificultat de comprensió que comporti.

Fem una darrera ullada a un aspecte aparentment col·lateral, però que no deixa de tenir la seva importància. Marc Masdeu, poeta de la casa (amb labreu ha editat El carnisser del fred), s’encarrega de la traducció, i tampoc canvia gaire respecte de l’anterior de Francesc Parcerisas: és veritat que empra una llengua més estandarditzada, més actualitzada que s'agraeix (substituint “musell” per “morro”, per posar un exemple), però com Parcerisas decideix sacrificar la musicalitat de la peça en benefici d’un bon enteniment narratiu, un sacrifici evident en la poesia d’Eliot, i que juga en benefici del lector, que pot gaudir amb els poemes en l’anglès original al costat mateix. Així, les successives lectures de l’obra es poden anar fent sobre l’original un cop s’ha copsat el sentit. Potser no tot, o ni tan sols una bona part, perquè, com afirma Masdeu al pròleg, “Eliot no pren per la mà quan encarem els seus llibres de poesia”, “l’important és captar-ne la idea general, l’ànima i l’alè d’allò que vol dir, gaudir de les imatges que ens proporciona”. Així que oblideu-vos del senyor Prufock, de la cosina Nancy o de la tieta Helen: no són res més que cromos intercanviables amb altres representants de l’ésser humà que transmeten una visió de la vida petita i quotidiana, desprenent una malenconia del desgast i de l’anonimat que no ens resulta gens aliena.

anna montero, "teranyines"

2011-11-02T20:55:00.000+01:00

Després d’un cicle de poemaris en què Anna Montero ha establert les bases més reconeixibles i potencials de la seva poesia (format bàsicament per serenitat dels cercles i el pes de la llum), teranyines (Premi Ausiàs March de Gandia) mira endavant amb la tranquil·litat de l’assoliment. Deixant-se anar sense perdre de vista alguns elements estètics ja definitoris de la seva poètica (l’ús de minúscules, la reflexió sobre la mort, la depuració estilística), les teranyines del títol evoquen els lligams que lliguen l’existència amb els seus contraris, aquells espais que enterboleixen l’experiència. Físicament, l’obra es divideix en tres apartats de títols reveladors (“focs”, “la mirada o la paraula” i “la por”), i si ens hi fixem hi sovintegen una sèrie de poemes titulats indistintament “misteri” (fins a quatre). Finalment, cal destacar que Montero evoca alguns personatges de la mitologia grega (Eurídice, Antígona, Ulisses, Safo, Clitemnestra, Medea) que simbolitzen la pèrdua, exemplificada per la diversitat dels casos. A continuació enllaçarem aquests tres elements diversos (els elements estètics, la divisió física de l'obra i les citacions clàssiques) per fer-ne una lectura profunda i exigent, tal com demana el treball de la poeta.

El llibre s’inicia amb un poema que, a mida de pròleg, estrafà un vers de Maria-Mercè Marçal, “parla’m encara més”, que es transforma en “mira’m encara més”. La mirada esdevé un element de comunicació tan important com la paraula, i d’aquí que la segona part es tituli amb la tria de l’una o l’altra. A continuació, “focs” planteja una sèrie de poemes en la qual els personatges i veus invocats recerquen i s’enfronten, amb el temps com a context de fons: “sota les aigües profundes del temps”, “un oceà de temps”, “em sé al fons del temps”... El seu pas marca la fi, la derrota, l’enfonsament. Aquests elements es reparteixen al llarg d’uns poemes aclaparadors, bellament escrits, que tenen a “teranyines” una síntesi: l’existència és una espera compartida, on el buit és el teló de fons, la marca final, al qual estem lligats a través de les teranyines, que també uneixen relacions. “duel” ens avança la part següent, on “tu i jo / esperem l’acte final, el tret definitiu, / la mirada o la paraula”. Una citació de Vicent Alonso ens aclareix que mirar implica anar més enllà, “com si els ulls foren els miradors de l’ànima”, i d’alguna manera implica que per a la poesia sigui tan important la paraula utilitzada com la forma de mirar del poeta, i això sol·liciti una tria envers la prevalença d’una o altra.

És per això que la reflexió sobre la poesia i la creació apareix en poemes com “naixement del dolor”, on la creació implica aquest humus des de “l’entranya fosca de la terra”. De nou trobem el temps com una sordina repetitiva (“el mur de temps que ens separa” amb els difunts), aquest cop enllaçat a la reflexió sobre l’existència, ja que la vida és vista a través de la fugacitat. Així, els paisatges hivernals són la metàfora de la mort (“una clapa grisa / delata el joc anònim de la mort”), que de mica en mica va apareixent en diverses formes: “no sabies / que la mort és l’immens buit / d’una immensa presència”. Però curiosament, Montero presenta a “contradicció” la paradoxa de la vida mortal (la tarda autumnal que cau) enfrontada al misteri encoratjador: “i sota l’aigua espessa de l’estany / llisquen peixos invisibles / i altres misteris”. D’aquí que apareguin fins a quatre poemes amb el títol “misteri”, on de diverses formes se’ns presenta la gestació interior d’una inquietud mínimament positiva. Per això l’ésser humà és vist “com rèptils que esperem, / com rosers que ens arrapem / a la terra eixuta”, sobrevivint i sempre esperant “una mica d’escalfor, / una paraula com saba / que des del fons puja”.

teranyines esdevé una lectura poètica apassionant per la quantitat i qualitat d’imatges ideàries que conté, per la dimensió profunda que va gratant en el lector a mida que eixampla el seu recorregut temàtic, sempre utilitzant un vocabulari comprensible però depurat i plagat de simbologies, que aprofundeix en la poesia a través de la creació d’uns camps semàntics que percudeixen amb la recreació d’uns paisatges molt personals per on anem trepitjant a mida que avancem pel llibre. Un avanç que dóna moments de lirisme íntim però vibrant, que esmola l'eina fins de tant en tant clavar-nos-la ben endins. Si el dolor per la pèrdua es pot objectivitzar a través de la bellesa, aquest n'és un dels testimonis.

"Cants de Balafi", de Joan Antoni Cerrato

2011-10-22T20:41:00.000+02:00

“A Balafi sorgeix la claredat / fins i tot quan la fosca tapa el cel. /Sempre hi haurà un estel que clarifica / dubtes de l’existència, plors dels àngels. / Al lluny, un bel d’ovella calma ànsies / de no poder adobar aquest món estrany. / Resta enfora el brogit de la ciutat. / Llegesc un llibre sota les espelmes: / sé que la poesia em fa més llum.”

Un dels elements sovintejats per la poesia és la del refugi geogràfic com a centre creatiu de l’autor, més enllà dels llaços emocionals que el puguin unir. Es tracta d’un retorn a l’Ítaca particular, ja sigui físic pel que té de territori recorregut i viscut, ja sigui memorialístic pel que té d’importància passada en la creació d’una visió particular del món. El manacorí Joan Antoni Cerrato guanyà el 2008 el Premi de Poesia Parc Taulí amb Cants de Balafi, una molt interessant sèrie de versos escrits des d’un i sobre un petit llogarret eivissenc, que des de la seva senzillesa i austeritat conviden a reflexionar sobre un món i una existència pretèrita, manllevada de tota mena d’elements trivials. D’aquí que la pedra, element constitutiu de les construccions físiques humanes, també es converteixi en l’element metafòric més present de l’obra, des dels títols dels apartats (“L’artífex de la pedra”, “Món de pedra”, “La pedra recorda”) fins a tota mena de versos on se’ns parla: “Primer van ser les teves mans, la pedra”, “Noltros no perduram. Tan sols la pedra / té la paraula eterna”. La pedra és l’element constitutiu de la construcció del món i de la persona, però a la vegada és el símbol de la memòria revisada i finalment la imatge de la pèrdua i de la inacció. Des d’aquest punt de partida, Cerrato construeix un discurs poètic més o menys travat (els poemes no tenen títols i la successió esdevé força natural) que, partint dels elements exteriors que l’envolten, ens redirigeixen cap al seu interior.

El fet que molts de versos siguin decasíl·labs ajuda Cerrato a atorgar-li al poemari un ritme pausat però constant, que lliga molt bé amb els elements que constitueixen temàticament l’obra: el silenci d’un món aïllat i remot, un silenci que des del primer poema està lligat a l’ànima en contraposició al cos. De la tensió d’ambdós elements sorgeix la veu poètica, que de mica en mica ens desgrana tota una sèrie de reflexions i sensacions bastides damunt una enumeració constant d’elements físics, ja siguin animals o vegetals. Però és la intervenció de les persones sobre aquest escenari que li dóna sentit i significança (“Primer van ser les teves mans, la pedra. / Pel camí de Balafi corr la sang / que glateix al meu cor, cap al teu regne. / (...) Després van ser les teves mans, la casa.”).

Cos i memòria esdevenen dos elements fonamentals en aquesta construcció: “El cos i la memòria no els pot fondre / cap llum, especialment si són els teus.” És més, tot plegat ajuda a centrar el raonament, a ordenar, a clarificar: “A Balafi sorgeix la claredat / fins i tot quan la fosca tapa el cel.” Malgrat la confusió d’alguns esdeveniments, malgrat les paradoxes de l’experiència expressades molts cops per la presència física de les aus (nogensmenys, el vol d’estornells, per exemple, pot ser comparable a l’agrupació massificada dels humans, que confonen i dilueixen), Cerrato troba en la poesia el far des d’on recompondre l’escenari desordenat, tant l’exterior com l’interior: “Llegesc un llibre sota les espelmes: / sé que la poesia em fa més llum.”

La crítica segons Handke

2011-10-10T18:17:00.000+02:00

I aquest brunzit ell el sentia sobretot en la pàgina de "cultura", on no es podia parlar gairebé de res sense donar-ne una opinió. De vegades havia experimentat que la crítica també era un art per si mateixa -el trobar un eix que tractés amb equitat el seu objecte, que també es podria anomenar "visió", i el desenvolupament escrupolós d'aquesta visió, de la mateixa manera que en qualsevol altra obra-; però la regla d'or de planes com aquestes era, en el millor dels casos, l'esquema ben farcit, o, en el pitjor, un joc fals on l'interès per la qüestió havia cedit ràpidament davant de segones intencions que es veien a venir; on, en lloc de fer crítica, es feia política de cantonades.

(...) Mai més prendria part en aquell cercle fet de classificacions i judicis que consistien gairebé exclusivament en el joc dels uns contra els altres. Amb els anys prou que es va sentir satisfet d'haver-ne restat fora i haver seguit endavant amb el seu propi esforç i no a costa dels veïns. Un fàstic elemental l'escometia amb la simple idea d'entrar novament en el cercle o en els cercles petits que s'anaven distanciant. És clar que mai no en podria fugir del tot, perquè també avui, tan llunyana en el temps la seva promesa, li cridà com abans l'atenció un mot que de primer havia pres pel seu nom. Però, a diferència d'aleshores, se sentí alleujat en adonar-se del seu error. Trobant-se segur, girà els fulls fins ensopegar amb la secció local, on aconseguí de seguir atentament cada una de les notícies.

Peter Handke, Tarda d'un escriptor

Traducció de Judith Vilar

Edicions de La Magrana/Edicions 62, 1991

Suplements (ferro literari)

2011-10-08T20:57:00.001+02:00

El suplement vigoritza i esmena mancances en el creixement; per això és important que una llengua i una literatura disposin de tants d’aquests com sigui possible. Fins fa poc el diari Avui era l’únic que oferia un suplement de Cultura, dirigit per David Castillo, però una sèrie d’esdeveniments han canviat la fesomia del panorama. La irrupció del diari Ara, malgrat que al principi no tingués la previsió de dedicar una secció fixa al tema, feia suposar que sacsejaria una mica l’oferta fins ara anecdòtica. I no era una idea errada, perquè d’ençà el nou curs els dimecres disposem de la secció “ara llegim”, vuit pàgines molt ben aprofitades on trobem crítiques d’alçada, amb una oferta que no renuncia a la producció pròpia, però que aporta una selecció de títols i de temàtiques molt contemporànies, en la línia del Cultura de Castillo. M’agraden molt més els crítics (Xavier Pla, Jordi Nopca, Andreu Gomila o Damià Alou, tot i que la nòmina sembla flexible i ampliable) que no pas els columnistes (amb l’Eva Piquer reproduint un format que ja va assajar a l’Avui), però la impressió general és bona. Malgrat tot, no pot evitar traure’s del damunt aquesta estructura ja vista anteriorment, i que sembla que aquesta mena de publicacions no poden deixar enrere.

En canvi, els moviments que han vingut des de l’actual El Punt Avui no anunciaven res de bo. A mitjan setembre ja no vam tenir notícia de la seva publicació, com passava cada any després de les vacances. Un subscriptor em va comentar que la idea era traspassar Cultura al diumenge, dins la revista Presència. Vaig pensar que, si aconseguien que no restés diluït, podia ser un molt bon pas, tant pel fet de formar part d’una publicació independent del diari, com per la qualitat de la presentació (color, paper de certa qualitat...). Però, ai las!, anava errat. La nova secció de llibres de El Punt Avui són quatre pàgines de no res, amb molta ressenya (d’aquella que es llegeix al darrere del llibre, i on han anat a parar els títols de poesia), poques crítiques i una sensació d’empobriment, de pèrdua d’espai, de ganes de passar de llarg i d’omplir pàgines. Fins i tot la “Tria personal” de Serra d’or (que compta amb excel·lents firmes habituals com Josep Maria Ripoll, Vicenç Llorca o Joan-Josep Isern), malgrat només tenir tres pàgines, té més interès i profunditat. Lamento molt que les reestructuracions del diari, abocat a una situació econòmica terrible des de fa molt de temps, hagi acabat amb un suplement que tenia una gran personalitat i la bona feina de molta gent al darrere.

Ja sé que la crisi és molt severa i que el mercat (el punyetero mercat) no permet gaires marges, però fa molt que m’ho pregunto: quan serà possible la posada en marxa d’una revista sobre literatura en català i des del català, concreta i universal, mensual o bimensual, de prestigi i de referència? Jo ho veig com el darrer pas cap a l’adultesa de la nostra llengua i la nostra producció literària. Un darrer pas que, paradoxalment, ara veig més lluny que mai, com si caminéssim cap enrere, amb la recança de retrocedir i la por d’entrebancar-nos pel fet de no veure-hi.

Post Scriptum: l'amic Juli Capilla em comenta que la revista Caràcters, feta des de València i en la qual hi he col·laborat en força ocasions, fa aquesta feina de revista de qualitat i alhora referent crític. I és veritat, no voldria pas menysprear la tasca que duen a terme. Però també m'hi he referit sempre amb una mica de recança al fet que la capçalera valenciana disposi de poca difusió, de poc ressò. Aquest és, al meu entendre, l'únic element que fa que no ocupi una posició central i referencial en el món literari català. Tampoc estic dient que necessitem un Qué leer (Déu me'n guard!), però sí potser un Quimera, conegut i prestigiat entre tots els actors que formen part de l'obra. Juli, amics valencians: no entengueu pas el meu oblit com un menyspreu cap a la tasca que feu, sinó com la constatació que el vostre projecte no té prou braços per arribar a ocupar tot l'àmbit. Aprofito l'ocasió per felicitar Bromera pels 25 anys d'existència.

Tranströmer Nobel

2011-10-06T19:54:00.000+02:00

Ves per on... Ja en parlàvem d'ell per aquest indret el 2009, a propòsit d'una solitària traducció de Carolina Moreno Tena de La plaça salvatge. I avui em sorprèn la notícia que Tomas Tranströmer obté el Premi Nobel de Literatura. Una bona notícia per als lectors catalans, que ens ajudarà a ampliar la (escarransida) nòmina de títols del poeta suec ara que tothom voldrà editar-lo.

És per això que serveixen els premis, oi? O era per a una altra cosa...?

Va, no emboliquem la troca. Aquí us deixo amb el comentari:

La plaça salvatge, de Tomas Tranströmer

"La carretera", de Cormac McCarthy

2011-10-01T10:20:00.000+02:00

“Quan tots hàgim marxat definitivament, no quedarà ningú més que la mort, i els seus dies també estaran comptats. Es passejarà per la carretera sense res a fer, sense ningú a qui assetjar, i dirà: ¿On ha anat tothom? I això és el que passarà. ¿Quin mal hi ha?”

És un error acostar-se a La carretera amb el parany de l’argument postapocalíptic, ja que es tracta d’un simple punt de partida per acabar ensopegant amb un roc argumental de gran pes i davallar cap a un forat anímic desesperant. Perquè una de les habilitats narratives del nord-americà Cormac McCarthy que aquí se'ns mostra és partir de les convencions d’un gènere per fer el que realment li ve de gust, ensorrant el lector en una trama aparentment senzilla, però que va deixant espetecs que ressonen com un eco angoixant al llarg de l’obra.

No sabem com ha esdevingut el desastre, però sí que el món és cobert per la cendra i les tempestes elèctriques sovintegen, amb la qual cosa es pot sospitar de la contaminació o d’una catàstrofe nuclear. Tampoc se’ns explica d’on vénen el pare i el fill protagonistes, tot i que al llarg del llibre i en forma de degoteig anem coneixent capítols del passat de l’home. És com si McCarthy volgués situar-nos al bell mig del no-res, que és l’ara, per a partir d’aquí iniciar el camí de la carretera que segueixen. Tampoc sabrem per què marxen, ni què busquen, i amb prou feines sabrem de què fugen. La salvatgia ha pres un bon gruix dels pocs supervivents, que es maten i es mengen per sobreviure amb una mena de follia nihilista, i per això tots dos passen tot un munt d’angoixes per no ser localitzats. Bàsicament, McCarthy tortura el lector amb la descripció acurada de les rutines (avançar durant el dia, amagar-se durant els instants de perill, localitzar aliments encara mengívols en les runes que troben, acampar de la millor manera possible durant la nit) i els paisatges agònics, d’un temps que sembla remot.

D’aquesta manera, i amb l’ajut d’una fragmentació nerviosa de la narrativa, convertint les converses entretallades i breus de pare i fill en part d’aquest flux intermitent, McCarthy aconsegueix filtrar en el lector tots els sentiments que aclaparen dos éssers humans abocats a la misèria, la por i la incertesa. La manca d’un futur, la debilitat dels arguments del pare per avançar, es van fent més palesos com més llegim, però talment els salmons que neden a contracorrent per un instint primari de supervivència de l’espècie, tots dos segueixen endavant, com si tinguessin un pla prefixat. En el fons, La carretera del títol i de l'argument estableix una monumental analogia amb la vida: el pare protegeix el fill amb la seva vida tant de temps com pot, abans no estigui preparat per afrontar per si mateix l’horror i la lluita del món, aquesta carretera interestatal que no sembla acabar mai, però en la qual tanta i tanta gent s’hi va quedant pel camí. Una visió tan desoladora com la mateixa Terra arrasada per la vanitat i la cobdícia humana.

Escissions

2011-09-13T19:40:00.000+02:00

Si esteu una mica avesats a copsar el pols dels discursos literatis, ja fa anys que us sonarà la cantarella del postmodernisme. Ara n’hi ha que consideren l’etiquetaesgotada, o si més no superada per la seva popularitat, i que estem entrant en una nova època artística, ètica i social; i és veritat, el relativisme ens ha conduït a aquest cul-de-sac a tots els nivells, però a mi encara em sedueixen determinats aspectes postmodernistes que m’ajuden a atansar-me a la realitat amb una mica més de pólvora per disparar-li trets i així evitar que m’engoleixi (si més no, massa aviat).

El retorn de les vacances és un encarament brutal amb la realitat contemporània que ens constreny: només duc tretze dies de setembre i ja visc escindit entre diverses realitats, cadascuna d’elles igual d’exigent i alienant, i que em duen d’un no-espai a un altre, havent de dispensar-hi grans quantitats de temps, relativitzat per les esperes del transport públic.

Mentrestant, el llunÀtic ha hagut d’acostumar-se a un silenci que se’m fa angoixant. De tant en tant pateixo crisis de convicció i estic a punt d’enviar a dida el blog, però des de fa temps que em sorgeix a la vegada la necessitat d’expressar el que penso de les lectures que faig, sobretot d’aquelles que em trasbalsen i m’apassionen, com si la meva identitat es conformés amb exercir una dèbil i innecessària autoritat en alguna disciplina.

Visc escindit entre la nova feina de docent, entre els encàrrecs editorials, entre les molèsties de la salut, entre l’oci més inocu, entre l’endrapament de bon cinema, entre el temps per compartir amb qui m’estimo i m’estima, entre la literatura més estimulant, entre un inusitat ressorgiment de la passió pel gènere fantàstic... Són massa coses per a un sol individu, i llavors les escissions fan mal com talls d’escalpel gèlid i calculador, perquè a banda i banda resten les obligacions i les necessitats. Les unes pesen més que les altres, i unes m’urgeixen més que les altres, així que entremig va creixent-hi una llista de renúncies.

Tanmateix, el silenci d’aquests darrers dies no té res de conformitat amb la situació. M’ha servit per enllestir un parell de crítiques que han de sortir en paper i que posteriorment llegireu al llunÀtic. D’una banda, el molt recomanable volum de proses de Joan Todó, A butxacades, una glopada de (i que m’ho permeti l’autor amb les millors intencions) “cinisme, nihilisme, sarcasme i orgasme” (antològica frase escrita per Woody Allen per a Deconstructing Harry, l’últim gran film del geni de Manhattan abans d’una decadència lenta però inexorable). Tot un goig per als amants d’escriptures esmolades i vivències perifèriques, que té com un dels seus grans valors l’ús de la llengua ebrenca, molt ben traslladada per l’autor al paper. Todó, com tants altres, viu escindit entre l’origen rural i el present urbà. La contradicció i la ironia són habituals i les hi comptem en el que escriu.

D’altra banda, la segona novel·la de Ramon Erra, Escolta, Volòdia!, un nou exercici de virtuosisme polifònic, donant vida a tot un poble, però amb un argument que m’ha convençut menys que a Desfent el nus del mocador. No és una passa enrera, però en tot cas sí que ho és cap a un costat.

També m’estic submergint en la poesia de Salvatore Quasimodo, primer a través d’un exemplar del 1961 de l’Editorial Selecta que vaig trobar a la Llibreria Canuda, després amb Obra completa, editada enguany a Edicions del Salobre. I no puc evitar citar la meva nova immersió en el fantàstic, amb un autor menor pel que fa a l’interès estilístic o temàtic, però que convida a passar les pàgines amb rapidesa i delectació pel cúmul ingent de situacions sorprenents, de móns personalíssims i detallats, i per l’esperit sorneguer que demostra en la seva escriptura. Es tracta del nord-americà Jack Vance, un desconegut a les nostres terres de més de noranta anys, que en el món anglosaxó (i a França) fa dècades que és considerat un dels grans renovadors de la ciència-ficció i la fantasia.

I encara m’esperen a la lleixa La carretera de Cormac McCarthy, Viatge a l’Índia d’E. M. Forster, El bar sota la mar de Stefano Benni... Potser escindir-se no vol dir renunciar, sinó posposar, tot esperant temps més propicis.

"D'ara endavant", de Martí Noy

2011-08-28T12:31:00.000+02:00

Crítica apareguda a la revista Quadern, núm. 181, juny de 2011

Les relacions entre pares i fills han tingut en el món literari un ressò important i variat. El fet que visquem en societats patriarcals les ha convertit en un fenomen d'indiscutible repercussió en la vida d'un home. A partir d'aquí, les lectures i les interpretacions poden ser tan interessants i variades com l'originalitat de l'autor pressuposi, amb el risc evident de caure en el dramatisme exacerbat o en la tendresa epidèrmica. No és aquest el cas de Martí Noy, que si bé aprofita el fet d'haver viscut el naixement del seu primer fill com a incitació a la redacció del poemari D'ara endavant, té la virtut de donar altres dimensions als seus poemes.

El títol és ben definitori del plantejament de l'autor, i marca la línia de tall que significa la bona nova: "D'ara endavant / no puc tornar", diu el brevíssim segon poema. La novetat com a motor de renovació vital, tant pels aspectes positius com pels negatius, és l'element que mou la seva reflexió poètica. A més, l'aposta de Noy per un llenguatge senzill, despullat de tota ornamentació innecessària, que construeix versos curts i poemes breus, es veu reforçada per una innovació encertada i curiosa: l'ús de les frases que serveixen d'exemple al Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans per encapçalar molts dels poemes. Amb petits canvis, s'integren en el discórrer dels versos i així deixa ben clar que el llenguatge despullat del llibre li permet arribar al moll de l'os literari, és a dir, a la figuració metafòrica que el poeta és capaç de donar a qualsevol paraula o oració.

L'obra s'orquestra al voltant de l'experiència de la paternitat, però des de tres punts de vista diferents: la sorpresa per l'arribada de la vida ("Compareixences"), el replantejament d'una relació davant el canvi ("Endinsaments") i la reflexió sobre la temporalitat de l'existència ("Emigracions"). Al començament, el fill nascut esdevé "la meva tela" per encarar el vent vital que arrossega, però apareix la consciència de la responsabilitat: es tracta d'un fenomen irreversible, una experiència única però a la vegada compromesa ("Ho tinc tot. / No sóc lliure"). El fill, però, només esdevé un argument per reflectir l'espeternec violent de la vida, com aquesta va canviant i comporta noves responsabilitats ("afegeixo coberts a la taula"). Al mateix temps, la novetat també implica l'oblit ("És finíssima la sorra / del rellotge, creixen herbes / als records") i un replantejament de la figura del pare ("El temps ha destensat les cordes. / I t'entenc, pare"). Perquè prendre aquest nou rol implica la reformulació d'un mateix, adonant-se de les relacions de dependència que a partir d'ara s'estableixen: malgrat que el poeta és qui se'n va "a dormir l'últim", també diu que "camino amb la claror / de la vostra respiració". Així, doncs, la responsabilitat també s'alimenta del plaer de fer-se'n càrrec, i per això també expressa la seva alegria i el desig de viure-la a pler: "Tot el pa, / totes les finestres, tot m'agrada", "Tremola la vida. / Em pujo la persiana".

En canvi, "Endinsaments" pren un to més seriós i greu, ja que els estralls que comporta la nova situació provoca canvis, tensions i allunyaments. Com diu el nom de l’apartat, la poesia s’endinsa en tota una sèrie de vivències i de reformulacions, i l’obra pren un to líric de força volada. Tot plegat esdevé un gran esforç, perquè "Els antics camins / ara acaben en barrancs", però també hi ha aprenentatge, en la faceta de pare però també de parella: "Aprenc a escoltar / -te", i "si t’ofegues", "bracejo / cap a les traces ascendents de les bombolles d’oxigen". Els resultats de l’experiència duen de nou a "la pluja muda / amarada de desig", i a una sèrie de poemes on la sensualitat i el llenguatge metafòric es donen la mà de forma elegant i harmoniosa. Al final, "Som tan mar endins, / que ja no veiem terra". L’experiència no només suposa un aprofundiment en la vivència conjunta, sinó també en la individual.

Al capdavall retornem al fill, "una ferida oberta": "confies en mi, / per sempre". El poeta evoca la pròpia infantesa per reviure les experiències que conformaren la seva sensibilitat i enteniment del món, fins que "els terrats ja no tenen baranes" i comença el vertigen de l’adultesa. I apareixen esdeveniments com la mort, la desaparició i l’oblit. Es tracta de valorar quin serà el camí que prendrà la criatura, i quines són les conclusions que se’n poden extreure. És impossible, però, evitar-ho: "Pretens que la vida no et detecti?". Per això, tot recuperant la imatge del vent vital que ens arrossega, "Estenc els llençols. / Hisso les veles", i al capdavall no s’ha de renunciar a res: "Encara que no hi hagi previsió de vent, / porto l’estel sota el braç".

D’ara endavant és una glopada d’aire límpid, revelador, ordenat i només aparentment senzill, que té la gran virtut d’un discurs ben travat, sense estridències, que denoten la maduresa del seu autor, i que deixen el lector sorprès de com pot brillar el llenguatge i la vida quotidiana amb reflexos superficialment ocults, però que no passen de llarg a un observador sensible i sense prejudicis.

Viure a l'ombra de l'ombra

2011-08-24T10:54:00.000+02:00

Junichiro Tanizaki parla constantment de l'ombra com a element bàsic de la concepció cultural nipona, basada en el lligam entre l'home i la naturalesa que estableix una certa harmonia entre contraris. D'aquí que se sentin acollits per la penombra i la foscor amb naturalitat, sense el temor d'Occident, espantat fins a l'extrem de combatre-les com a al·legoria del triomf del bé per damunt del mal, una concepció de rel cristiana.

Ged, el jove aprenent de mag creat per Ursula K. Le Guin a Un mag de Terramar (Proa), inicia un periple cap a la saviesa que el posa a prova, que li revela els pitjors aspectes de la seva personalitat: la voluntat d'aprendre massa ràpid, la precipitació causada per l'orgull, l'engendrament d'una criatura sense forma que no és res més que la seva pròpia ombra, símbol de tot allò que cal evitar, que si el posseís el convertiria en un tirà amb un poder cruel i il·limitat. És per això que després de fugir, s'adona que el que cal fer és fer front a les pròpies pors i vèncer-les, vencent-se a si mateix. Una victòria que té més d'acceptació i de presa de consciència, que no pas de lluites maniquees.

L'estil que utilitza Le Guin és distant, suggerent, quasi minimalista; ben lluny dels tòpics del gènere, i dota a l'obra d'un clima molt peculiar i introspectiu, on la màgia és més una mirada filosòfica del món que no pas una eina de poder i de meravella.

Sampere, Pons, Valéry

2011-08-10T09:15:00.000+02:00

Màrius Sampere escriu: "Pare, el dolor no calia". Aquests dies em doblego amb una lumbàlgia heretada de la nostra excursió a Sant Aniol d'Aguja. En comptes d'anar pel camí més transitat, ens vam fer els valents pujant fins a Talaixà, a 780 m, per després baixar a Sant Aniol tot travessant dos colls de diversos desnivells. Ara bé, el lloc s'ho val, sobretot la tornada, que circula resseguint la riera de Sant Aniol, i desvetlla de tant en tant gorgs i llacunes on banyar-se, o on refrescar els peus inflats per la marxa.

Ja he acabat El hóbbit i enceto Un mag de Terramar, d'Ursula K. Le Guin, una altra dels pocs autors de fantasia traduïts al català. I dia rere dia esgarrapo Dillatari de Ponç Pons, un dietari escrit durant les vacances, que mixtura la reflexió i la creació poètica. Entre d'altres coses, Pons s'indigna i es preocupa per la degradació del paisatge illenc en benefici del turisme, o per la manca de compromís de la seva gent: "Crec amb Pessoa que "un vertader home només pot ser, amb plaer i profit, bilingüe", que convé ser plurilingüe, però menysprear, com passa aquí, la nostra pròpia identitat és un signe de pobresa i de servilisme mental." El mateix passa a Catalunya i hi coincideixo, però em sorprèn que Pons vegi l'illa en mans d'especuladors quan tenia la impressió que Menorca és un dels indrets menys afectats de totes les Balears per la manca d'escrúpols i les ganes de prostituir la pròpia terra. I els catalans en sabem molt, d'això, que la Costa Brava és una vergonya rotunda i un exemple de com malmetre un paisatge esplèndid.

Mentre escric al jardí de la caa, amb una bossa d'aigua calenta a les lumbars per atenuar el dolor, la Z. assaja el Prelude in C Major per a piano de Bach, i les onades del tema m'arriben com un líquid atemperat i avellutat. Fa temps que no toca, i de primeres alenteix la marxa, per a continuació fer una segona versió amb el tempo marcat per la partitura. El dolor i jo ens anem diluint, igual que el capvespre. I tanmateix, no puc deixar d'anotar una idea de Paul Valéry que Pons ressenya i que m'inquieta: "L'univers no és res més que un defecte del no-ésser."

Retorn a la fantasia

2011-08-06T09:35:00.001+02:00

Tinc tipera de realitat. Roto bilis agres, fart de responsabilitats feixugues, de gent maleducada i desconsiderada, de cretins que falsifiquen la política i ens feudalitzen a base d'economia, convertint algunes societats en esclaves de la seva supervivència i del seu èxit, i a la resta en carn de canó de la seva batalla pel domini aristocràtic d'uns pocs.

Suo realisme pels porus i des de la Garrotxa provo de pelar algunes capes de ceba incòmodes que he anat acumulant durant l'any. Em submergeixo en la fantasia, que tantes vegades m'ha salvat, que tantes vegades m'ha ofert entusiasme i sorpresa per continuar. Fa dies que rellegeixo El hòbbit de J.R.R. Tolkien, que vaig descobrir a l'institut fa vint anys, i m'ajuda a recuperar l'esperit del seu autor, que mixtura la meravella dels contes de fades amb el sentit de l'aventura més pura i la fascinació pels ecos d'una mitologia remota. Quelcom que, dit de passada, no té res a veure amb les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet i es puguin fer de les seves obres perquè bàsicament no disposen de temps ni de profunditat suficients per acostar-s'hi, i sempre restaran en la superfície, conformant-se amb la infografia per recrear les criatures i el món. Així que qui tingui prejudicis per Tolkien, que tingui en compte aquestes consideracions, encara que el to que assaja a El hòbbit sigui el d'una narració per a infants.

No tolero que la fantasia sigui considerada un gènere menor o d'evasió. Ha donat grans noms i grans obres, incontestables: Hoffmann, Poe, Borges, Stevenson, Shelley, Perucho, Maupassant, Bierce... Considero que la fantasia ens situa davant l'existència des d'unes altres coordenades, que no tenen res a veure amb la fugida, i sí amb una poetització en la qual es pot metaforitzar el món amb l'ús dels mites que genera. Això sí, sempre hi haurà qui (sobretot en aquests temps de meravellament estúltid) ho aprofiti per facturar la típica i tòpica història de vampirs adolescents. I fins i tot aquí hi ha diferències, perquè si heu vist el magnífic film suec Déjame entrar (el suec original, no pas la versió americana) sabreu que fins i tot amb aquest argument es poden fer pel·lícules dures sobre la soledat i la incomprensió. Perquè les pel·lícules de sobretaula d'Antena 3, aquelles TV movies infumables, s'adscriuen al realisme, i no per això condemnen tantes i tan grans obres a les mateixes consideracions, oi?

"Sukkwan Island", de David Vann

2011-08-03T09:06:00.000+02:00

És habitual a les universitats dels Estats Units que les classes de creació literària explorin l’autobiografia de l’alumne com a punt de partida de la seva obra que, si fructifica amb un primer llibre publicat, esdevé un recurs ambivalent i perillós, ja que pot dificultar l’encarament del segon llibre, un repte encara més costerut que no pas el primer. Ara em ve al cap Les correccions de Jonathan Frazer, on parla de l’Alzeimer del seu pare. N’hi ha, com en John Irving o en David Leavitt, que van més enllà i aprofiten aquests recursos biogràfics per a traçar-ne un recorregut en diversos llibres. Ara, la darrera sensació literària de la temporada també aprofita aquest recurs. David Vann presenta Sukkwand Island, una poderosa novel•la que beu (i molt) de la seva font autobiogràfica, però que proposa un plantejament que dista a mig camí (i molt) d’aquest punt de partença. El suïcidi del seu pare i la reflexió que n’hagi fet forja la raó de ser d’un relat que, lentament però inexorable, s’endinsa en les tenebres d’un viatge cap al que hauria de ser l’exploració d’una relació humana, però que es converteix en un penya-segat per on circula perillosament, fins que ensopega i davalla.

Jim Fenn arriba a un cul-de-sac vital quan s’adona que la seva vida a Ketchikan, Alaska, no té cap sentit, i només li desvetlla plors i desitjos de suïcidi: de professió dentista, amb dos divorcis a les espatlles i un fill adolescent amb qui no té cap mena de relació perquè tampoc s’hi ha interessat gaire. Per això pren la decisió de vendre-ho tot i comprar una cabana en una illa remota d’Alaska per viure-hi almenys durant un any amb en Roy que, molt més madur i conscient que no pas el seu pare, accepta anar-hi per evitar que l’home se senti sol i cometi cap bogeria. A partir d’aquí és on Vann ens endinsa en la narració, amb l’arribada a l’illa, l’exploració i els preparatius per passar-hi l’hivern. Vann es pren el seu temps amb un ritme pausat que ajuda a endinsar-se en l’escenari, un indret remot amb l’aclaparadora naturalesa envoltant-ho tot, i amb en Jim i en Roy que de mica en mica s’adonen que estan ben poc preparats per afrontar els reptes que els planteja la vida lluny de la civilització. No només això: Roy ha de suportar els plors nocturns del seu pare, comprovar el desequilibri bipolar del seu comportament i enfrontar-se als seus propis terrors. “Roy observava aquell pare de rostre adust i mal afaitat mentre treballava, amb l’aigua freda de la pluja que li regalimava de la punta al nas. Semblava una figura tallada en pedra, de pensaments immutables, i en Roy no era capaç de conciliar aquell pare amb l’altre, el que plorava i s’enfonsava i en el qual res no podia durar.” Per acabar-ho d’adobar, haurà d’ajudar en Jim davant les temptatives de suïcidi d’aquest, i sobreposar-se a les manipulacions psicològiques a què es veu abocat quan insinua que vol abandonar-lo.

L’obra és dividida en dues parts, cadascuna narrada de forma omniscient però dedicada als pensaments d’un dels dos personatges. Així, la primera meitat és un endinsament en les sensacions de malestar i confusió d’en Roy, que comença a experimentar sentiments adults respecte del seu pare, sobretot quan aquest pateix un accident aparatós: “La sensació de terror s’havia esvaït gairebé del tot, però una part d’ell que no acabava d’entendre volia que el seu pare hagués mort en la caiguda perquè així s’hauria produït una mena d’alleujament i tot s’hauria aclarit i ell hauria pogut tornar a la seva vida.” A la segona meitat, però, ens endinsem en la ment del seu pare, en Jim, per adonar-nos del seu egoisme i infantilisme, que per una banda el duu a autocompadir-se davant els seus constants errors, però per l’altra el duu a responsabilitzar els altres per la seva mala sort, provocant en el lector una barreja anguniosa d'odi i llàstima, la mateixa barreja que corprèn en Roy. Així, després d’un esdeveniment absolutament clau per al desenllaç de l’obra, el seu caràcter va prenent formes monstruoses. En el fons, en Jim no és capaç de llevar-se la vida ni d’afrontar els seus errors i càstigs per pura covardia, i han de ser aquests altres a qui responsabilitza qui li apliquin la justícia.

David Vann debuta amb una obra esfereïdora, que absorbeix el lector i el colpeja, no sé pas si exorcitzant de passada els seus propis dimonis, però sí obrint una nova proposta literària que esperem que tingui continuïtat.

Escriptors menorquins

2011-07-22T12:39:00.000+02:00

Tot i ser una guia de butxaca espanyola (amb tot el que significa pel que fa als dos complements del nom), la guia de Menorca que utilitzem té un petit apartat dedicat a "La literatura", més generós del que hagués imaginat, on se cita un autor que tenia enterrat en l'oblit universitari: Joan Ramis i Ramis (1746-1819), autor de la barroca Lucrècia, malgrat que es tracta d'un text representatiu del neoclassicisme català. El text és una tragèdia en versos alexandrins de la qual sincerament no en recordo res. De fet, no en tinc ni un exemplar, ja que el vaig demanar en préstec a la biblioteca de la facultat. En recordo la seva complexitat i les evocacions als clàssics grecs i romans, dos elements que responen a la influència cultural francesa de Ramis, ja que va estudiar lleis a París, més que no pas als seus orígens. Així doncs, dubto que serveixi com a testimoni del ruralisme illenc. Ara bé, en aquest sentit Francesc Camps i Mercadal (1852-1929) sí que va fer feina, ja que es tracta d'un d'aquells renaixentistes (vull dir de la Renaixença catalana, no pas del Renaixement europeu) d'arrel romàntica que feinejaven pel seu territori, recollint la cultura d'arrel popular, feina que va donar la col·lecció Folklore menorquí de la pagesia.

La guia també cita Màrius Verdaguer (1884-1963), autor de la novel·la Piedras y viento, títol que ha estat pres com a eslògan de l'illa durant molts anys, i que li fa justícia en certa manera. La seva costa nord, de cara al vent, en rep la seva influència, i les platges semblen obres d'art esculpides per un artista impietós, que no cessa de picar amb el martell i polir el rocam que la perfila. Tanmateix, la costa sud, molt més amable, serva un bon grapat de cales meravelloses (la Macarelleta o la Mitjana, sense anar més lluny) on hom hi pot trobar pins fins a la darrera línia de costa, gairebé a tocar de la mar. És ben agradós arrecerar-s'hi en un dia de sol roent, i sortir-ne de tant en tant per fer el bany de rigor mentre es fa una pausa en la lectura.

Com n'és de juganera, la realitat. Ja he citat al llunÀtic molts exemples de casuals inesperats, que em meravellen de forma íntima i fins potser ingènua, però no puc deixar-ho estar. Dos dies després del nostre retorn, m'arriba el número d'estiu de la revista sabadellenca Quadern (el 181, a la imatge), on aquest cop comento el molt recomanable poemari D'ara endavant, de Martí Noy. Comprovo que la secció "Lletres" va creixent de forma interessant: una nou apartat sobre petites editorials catalanes, un estudi sobre la literatura de gènere, un record per Ausiàs March... i un reportatge sobre autors menorquins contemporanis! La també menorquina Maria Cardona ens apropa a les coincidències temàtiques dels noms més destacats de la seva producció, que no són pocs: Ponç Pons, Pau Faner, Joan Pons, Esperança Camps, Maite Salord, Josep M. Quintana... Els usuaris d'una llengua particular, molt lligada a l'orgull per la terra, a les particularitats insulars i a una vista abocada al mar. Una vista que s'entrellaça momentàniament amb la meva, que no para de trobar-hi complicitats i casuals.

Xafogor (11 i 12 de juliol, Menorca)

2011-07-20T11:11:00.001+02:00

Fa una nit xafogosa al port de Ciutadella mentre busquem entre les terrasses dels restaurants que poblen el port, quin ens farà menys mal a la butxaca. Optem per un lloc de tapes, decidits a deixar-nos omplir per tota mena de menges que ens facin menys evident el cansament del dia. Quan no tens cotxe i no vius a Barcelona, un acte tan simple com volar a una illa tan propera com Menorca es converteix en tota una odissea: tren, transbord, més tren, avió, autobús, transbord a un altre autobús...

Em sento estabornit pel clima, tot i que anuncien un canvi per a les properes nits. I serà veritat, però de moment experimento el que (segons la guia) els illencs anomenen basca. I no deixen de tenir raó: segons Fabra, es tracta d'una "ànsia, angúnia, inquietud; esvaniment, desmai". Home, no sé pas si arriba al límit de provocar "nàusees" (jo tinc força gana), que n'és l'accepció que més utilitzem a Catalunya, però sí que és veritat que la humitat alta provoca una sèrie de sensacions ben desagradables.

L'endemà, ja més relaxat gràcies a uns núvols arrossegats per una tramuntana fresca, un pèl exagerada (com sol ser habitual en aquesta mena de vent), llegeixo a Octubre, el dietari pòstum de Miquel Pairolí, que la "xafogor", la "basca", s'anomena estuba per les terres de Girona. I dic "per les terres de Girona" perquè per Sabadell i rodalies del Vallès no ho havia sentit mai: sí que surt l'accepció al Fabra: "sufocació produïda per un aire calent i carregat d'humitat". També un altre autor gironí, el poeta Narcís Comadira, té uns versos titulats "Estuba", que recull al seu darrer poemari, Llast (2007): "Vespre d'agost emplujat, l'estuba / pesa com un retret / sobre els anys de la vida".

Però torno a Pairolí, que en aquest fragment evoca un gran incendi d'estiu, incontrolable, monstruós, que crea un clima de cendra i sufocació. D'altres incendis més personals, però, condueixen un amic seu al suïcidi, i el viatge cap a l'enterrament es converteix en una autèntica odissea, tot i que en el seu cas sí que disposa d'automòbil. Al vespre, amb la circulació millorada, assisteix a un concert del Festival de Peralada i coincideix amb una antiga amistat sentimental Sembla que el foc es revifi per uns instants, però acaba per apagar-se sota el pes de la incertesa i el temps passat. "En arribar prop de casa, des dels turons de les Gavarres s'albirava, cap al sud, en la fosca, la vermellor dels incendis que encara cremaven, com un llunyà front de guerra. L'aire tornava a dur aquella olor de bosc calcinat que, d'alguna manera, és una sentor de mort. El malson revifava." Els incendis que calcinen la vida i el temps.

Dies d'octubre

2011-07-19T10:43:00.001+02:00

Segons el calendari, ens trobem en plena canícula estival, però a casa una mena d'aire melangiós ens corprèn. Pot ser aquest clima que assuaveix les temperatures; potser és el retorn a la feina després d'una setmana de vacances a Menorca, d'una brevetat cruel. Pot ser que Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí (pòstum, al capdavall) m'estigui afectant més del que puc imaginar. El seu to a cau d'orella, la intimitat torbadora d'algunes de les seves declaracions o la despullada sinceritat amb què es dirigeix al lector fan que gairebé me l'hagi endrapat en un parell de matins, arrecerat entre els pins que atorguen una ombra de no dir a cales meravelloses com la Macarelleta. I mentre llegia, no podia treure'm del damunt la idea que aquell home que em parlava ja no hi era, una afirmació anguniosa quan les paraules me'l materialitzaven amb tanta rotunditat. El contacte íntim i familiar amb la terra, les sensacions en el dia de l'aniversari, els concerts de Peralada, les relacions sentimentals... Una altra obra corprenedora, que vaig deixar a mig llegir abans de marxar, és Sukkwand Island, de David Vann, potser pel contrast massa accentuat entre l'illa d'Alaska on es reclouen en Roy i el seu pare i la costa mediterrània de Menorca. L'angoixa del relat creix mentre t'adones que la història es dirigeix irremeiablement cap a un cul-de-sac, una crònica anunciada des de la primera pàgina que, tanmateix, convida a seguir-la fins el desenllaç, amb una prosa fluida i esmolada, però despullada de qualsevol ornamentació.

Miquel Pairolí

2011-07-08T11:03:00.005+02:00

Em va agafar en fora de joc el traspàs d’en Miquel Pairolí. Qui podia imaginar que l’autor de Quart, amb només 55 anys, ens havia de deixar sense donar continuïtat a una obra que anava creixent lentament però inexorable des del seu racó de món, on gaudia de la vida des de la joia calmosa i discreta de la ruralia. Una setmana abans, precisament, havia reservat a la biblioteca un exemplar d’Octubre, el seu darrer dietari publicat, després d’assabentar-me que deixava temporalment la seva columna al diari El Punt, imagino que per seguir la lluita contra la malaltia que al capdavall se l’ha endut.

Vaig llegir El manuscrit de Virgili fa una colla d’anys i em va sorprendre molt positivament, però li vaig anar perdent la petja que només es desvetllava de tant en tant amb el diari on escrivia, i del qual mai no n’he estat massa lector. Per tant, m’apunto Cera i Octubre per mantenir viu a través de la lectura el seu treball escrit que, malgrat el seu volum escàs (dues novel·les i dos dietaris més, a banda dels esmentats), demostra un amor per l’ofici i una dedicació curosa al tractament de la llengua, buscant la dificultat de la senzillesa. Com a homenatge, recupero una crítica que vaig escriure l’any 2004 sobre El manuscrit de Virgili, i que vaig publicar a la meva pàgina web Nocturnal, de fa anys desapareguda, la “mare” del llunÀtic.

El poeta llatí Virgili, protegit de Mecenes (qui donà nom a tal condició), va morir sense haver pogut culminar la seva obra cabdal, Eneida. Suposo que l’escriptor Miquel Pairolí ha tingut en compte aquesta gran figura de la literatura universal a l’hora de batejar i retratar Reinald Virgili, un jove i idealista novel·lista d’avantguarda que l’any 1929, després de publicar el seu primer llibre amb gran èxit de crítica que no pas de ventes, rep una oferta singular: Berta Canonici, una extravagant dona de negocis, li proposa que només escrigui per a ella a canvi de convertir-se en la seva mecenes, procuradora i única lectora.

A partir d’aquí, Pairolí teixeix la seducció literària amb una prosa encesa, voluptuosa i irònica, arrossegant-nos cap al viatge personal que Virgili viu en la seva peculiar travessera creativa que dura set anys. La seva vida dóna uns tombs que, automàticament, s'aniran veient reflectits en les obres que continua escrivint. Tot per oferir-nos una reflexió sobre l’acte d’escriure, sobre la condició d’autor i sobre les contradiccions que assolen l’ésser que viu dividit entre les seves misèries quotidianes i les excelses alegries que li proporciona l’acte creatiu.

Vist el plantejament, hom podria pensar que es tracta d’una novel·la d'idees i no s’equivocaria. Però Pairolí té molt ofici, és un gran narrador que, malgrat enlairar la temàtica que tracta, ho fa amb materials nobles, no deixa mai que el lector s’ofegui en un magma confús de teories. Al contrari, El manuscrit de Virgili és una obra àgil, molt entretinguda, que funciona plantejant continus reptes i dubtes al lector, que no pot aturar la seva lectura i necessita avançar sense remei fins al desenllaç. Mentrestant, el camí de Reinald Virgili segueix en paral·lel Europa i la seva societat, que avancen cap a la destrucció de les guerres. La culminació de la seva obra, els moments més dolents de la seva vida privada i l’esclat de la guerra civil succeeixen al mateix temps, van de la mà en una obra ben resolta que podria funcionar perfectament sense l’epíleg anomenat "El llimoner", on es dóna més informació al lector per acabar d’arrodonir el puzle narratiu i que, imagino, respon a una voluntat més lúdica de l’autor que no pas creativa.

"L'any de la plaga", de Marc Pastor

2011-07-06T13:21:00.004+02:00

Crítica publicada a la revista Quadern, número 180, abril de 2011.

Seria motiu d’un estudi complex arribar a esbrinar per què la novel·la de gènere no acaba de fer forat dins la literatura catalana, més enllà dels títols juvenils i de les traduccions de clàssics anglosaxons. Si bé la novel·la negra ha guanyat prestigi des dels anys vuitanta, en el cas de la fantasia i la ciència-ficció un fenomen de la magnitud d’Albert Sànchez Piñol encara ha engrandit més la buidor que l’envolta. Potser per això és digna d’aplaudir la proposta de Marc Pastor, que després d’una novel·la d’aventures ambientada a la Segona Guerra Mundial (Montecristo) i una novel·la negra a la Barcelona dels anys vint (La mala dona), es despenja amb L’any de la plaga, una història de ciència-ficció apocalíptica i a la vegada el document de tota una generació (la seva, nascuda a mitjan anys setanta) que ha crescut amb els referents audiovisuals de la cultura popular, tot un fenomen que defineix bona part de la societat del segle XX.

L’any de la plaga esdevé una novel·la de dues velocitats. La primera ens presenta Víctor Negro, un jove apàtic i asocial que (paradoxalment) treballa com a assistent social d’ancians. Encaparrat per una ruptura sentimental que no acaba de superar, es refugia en la grisor uniforme del dia a dia (“Tot té el sabor confortable de la rutina”), i en una actitud defensiva basada en el sarcasme i la malfiança. L’autocompassió destructiva, però, té el seu contrapunt en les insistents referències i citacions de la narració i els diàlegs, que poden anar de Taxi Driver, Ciutadà Kane o La vida de Brian a films fantàstics populars com Alien, Star Wars o Terminator. De vegades són només frases breus, simples puntualitzacions, però ajuden a fer-se una idea de la personalitat d’en Víctor (“acumulo informació inútil que dubto que mai m’arribi a fer servei”) i el perquè de les seves dificultats per relacionar-se amb els altres. Aquest refugi en la cultura popular (música, còmics, pel·lícules, llibres) no només basteix el seu univers personal, també esdevé una aclucada l’ull a tots aquells lectors que se’n sentin propers. I d’alguna manera prefigura el desenvolupament de la trama.

El ritme d’aquesta primera part de l’obra és pausat, reproduint la lentitud i la feixuguesa de la rutina diària i l’estat d’ànim del protagonista. Tanmateix, quan una onada de suïcidis afecta els seus pacients, tot sembla indicar que un estiu extremament calorós i la inquietud social, agitada pels rumors de la grip A, n’han estat les causes. Paral·lelament, per sota d’aquest anar passant comencen a sorgir indicis que alguna cosa està canviant de forma amenaçadora i general. És només una sospita subtil, inadvertida, però suficient per despertar la curiositat i la malfiança d’en Víctor.

A partir d’aquí la història inicia una segona velocitat, molt més vertiginosa, que transmuta la realitat de la Barcelona mileurista i multicultural en un to de malson apocalíptic. Els canvis que en Víctor ha anat copsant es fan cada cop més evidents, i el to deriva cap a l’argument fantàstic, inspirat en tres referents clàssics de la ciència-ficció: The Body Snatchers de Jack Finney, El dia dels trífids de John Wyndham i Sóc llegenda de Richard Matheson. Totes parlen de la despersonalització de la societat, de l’alteritat i de la fi del món tal com el coneixem. Així, Víctor Negro esdevé un antiheroi, un individu que no destaca per cap qualitat, enfrontat a una situació d’alt risc, en la qual la supervivència és l’única alternativa a la mort. Comencen a succeir-se les sorpreses argumentals, amb algunes escenes discutibles pel to excessivament fílmic. Tot plegat respon a la valentia de Pastor, que aposta per convertir la novel·la en una obra de gènere pur. És evident que el lector que comparteixi el gust i l’admiració pels referents exposats fins al moment li atorgarà el seu beneplàcit, deixant-se fascinar per la Barcelona postapocalíptica que hi esbossa.

És per això que Pastor ha relegat l’estil a un segon pla, usant una fórmula lingüística senzilla, amb l’encert de reproduir el català embastardit del barceloní, amb tot d’expressions i frases originàries del castellà, que dota de més realisme els personatges i les seves vides. També s’agraeix la manca de transcendència en un argument que podria patir el risc de ser forçat a la recerca de segones lectures, sense tenir en compte que la naturalitat, i no pas l’artifici, és el més difícil a l’hora de construir un artefacte cultural que s’adscrigui a les normes d’un gènere, i la transcendència d’aquest sorgeix no pas de la intenció, sinó de la força de la proposta.

Literatura estel·lar

2011-07-02T11:56:00.004+02:00

Escindit entre el Cel i l’Infern, encara que només sigui literàriament. D’una banda, em submergeixo en el cor de les tenebres de la mà de Dante Alighieri, el seu acompanyant Virgili i l’excels traductor, erudit i escriptor Joan Francesc Mira, qui no només ens ha donat una tremenda trilogia de novel·les (Els treballs perduts, Purgatori i El professor d’història, que he de rellegir de seguida que pugui), sinó que fa deu anys ens va regalar una versió nova de la Divina comèdia, equipada amb un reguitzell de notes a peu de pàgina i de comentaris fantàstic, que multiplica amb escreix la comprensió i el gaudi del text. Ara mateix estic amb l’Infern, editat en un volum independent a labutxaca. De l’altra banda, fa un temps que se m’ha desvetllat la fascinació per conèixer els secrets de l’Univers. Ara que ja som a l’estiu, les nits sense lluna i sense núvols trec el telescopi a la terrassa (visc en un tercer pis força alt però no us penseu, el telescopi és dels més bàsics, una joguina) i escruto les estrelles mentre la gent dorm, la temperatura s’assuaveix i ve de gust allitar-se tard. Reconec que les ciències no eren pas el meu fort a l’institut, ans el contrari, i me’n vaig allunyar de seguida, com qui fuig del dimoni. I ara, que m’ha donat per llegir llibres de divulgació sobre el tema, m’adono que va ser un gran error: com passa amb les lletres, l’estudi bàsic de les disciplines més àrides (en aquest cas, física i química) ens ajuda més tard a encaixar millor les peces de la nostra comprensió: són els fonaments amb què bastim comprensions més elevades. Tanmateix, mai és tard per a res...

L’estiu passat, sense anar més lluny, em va agafar una fal·lera pel tema. A causa de les meves mancances, vaig decidir començar pels audiovisuals recuperant una sèrie mítica de la meva infantesa, Cosmos de Carl Sagan, avui dia superat, però que posa les bases per a l'enteniment epidèrmic de la disciplina astronòmica. De seguida em vaig veure amb cor d'acostar-me a Stephen Hawking, els seus vídeos (El Universo de Stephen Hawking) i el llibre d'assajos Agujeros negros y pequeños universos y otros ensayos, que us recomano per l'amenitat de molts dels seus passatges, així com l'habilitat de l'anglès per transmetre conceptes ben complexos com la relativitat, els quàsars, l'origen de l'Univers o els conceptes físics i químics que el governen.

Enguany, però, he descobert una obra excel·lent, publicada fa poc a labutxaca: La història més bella del món. Partint del format d’entrevista, els científics Hubert Reeves, Joël de Rosnay, Yves Coppens i Dominique Simonnet reflexionen sobre l’Univers, la vida a la Terra i l’evolució de l’ésser humà en tres blocs ben definits. Origen, evolució i formulació d’algunes teories sobre el futur fascinen per l’amplitud del coneixement de què disposem, i sempre explicat de manera planera. Us el recomano encaridament per la simplicitat divulgativa amb què està redactat, ideal per a llecs en la matèria, com un servidor.

En canvi, Antes del principio, de Martin Rees, és una obra densa, complexa, però que duu més enllà els coneixements establerts per les obres fins aquí esmentades. Una vegada s’ha superat la por a l'astronomia i es comprenen a grans trets els elements bàsics de què parteixen les investigacions dels astrofísics (la formulació química de l’Univers, els conceptes físics bàsics que el regeixen, l’enteniment de la relativitat o la física quàntica), hom pot deixar-se dur per una sèrie d’elaboradíssims arguments, que ens condueixen a un munt de teories refutades, conceptes encara vigents i formulacions atrevides i encara en vies de demostració, com ara la idea de l'autor sobre els multiuniversos (el nostre Univers no seria res més que una partícula dins un altre univers que l'encabria, i així successivament).

"Minotaure. Una balada"

2011-06-26T11:08:00.008+02:00

Aspra i indomable, desmitificadora i reformuladora, aquesta prosa poètica editada el 1985 i ara presentada per labreu edicions esdevé una fita culminant en l’obra del suís Friedrich Dürrenmatt. Des dels seus orígens com a creador, el laberint fou un element central en els interessos que guiaven la seva obra, fins al punt que ha esdevingut un defensor de la concepció temàtica d’un autor i no pas cronològica: és a dir, que l’evolució creadora es perfila a través d’uns temes centrals que es van repetint al llarg de tota l'obra, i no pas d’una evolució en el temps. I ho diu perquè en el seu cas, Minotaure. Una balada és a la vegada culminació i síntesi d’una visió molt personal del món, que té en el laberint la metàfora perfecta per definir la vivència de l’ésser humà dins la societat contemporània: la d’un ésser perdut enmig d’un món incomprensible i inextricable.

Minotaure, fill de Pasífae i d’un brau, monstre meitat animal i meitat humà, és aquí la víctima, no pas el botxí: un dels grans encerts de l’obra és transmetre’ns el desconcert de la bèstia davant el món que l’envolta. Així, el crescendo narratiu ens duu des del reflex als miralls del laberint de la seva figura, fins a l’aparició dels éssers humans i el descobriment per part del Minotaure d’una sèrie de coneixements abstractes més enllà de les seves intuïcions animals, entre elles l’alteritat. És esfereïdor adonar-se de com va evolucionant la seva comprensió, com, des d’una mena d’estultícia animal, el Minotaure descobreix el reflex de si mateix (és a dir, pren consciència de la seva personalitat), i descobreix l’existència d’altres criatures. I aquesta estultícia és finalment superada per la comprensió del mal, encarnat no pas per ell, sinó per la perfídia humana de tots aquells que entren al laberint per matar-lo. Tanmateix, serà massa tard, perquè Teseu i Ariadna arriben al darrer acte per posar punt i final a tan breu, violenta i limitada existència.

Una violencia inherent i explíctia recorre tota l'obra, que esdevé de vegades exasperant per la narrativa senzilla i esquemàtica amb què transcorre l'evolució del Minotaure. Una obra brutal, sorprenent, inaudita, estremidora, desvetllada per labreu edicions en la seva col·lecció "Alabatre", que no només ens presenta les veus més fresques de la nostra poesia, sinó que de tant en tant ens regala autors contemporanis, veus singulars poc conegudes al nostre país.

"Lenz", de Georg Büchner

2011-06-11T11:58:00.004+02:00

Una de les meravelles de la literatura és el descobriment d’obres breus que, malgrat la seva escassetat de pàgines –o gràcies a això mateix– esdevenen petits clàssics universals, dignes de figurar al costat de maons considerables, com La muntanya màgica, La Divina Comèdia, Guerra i pau o Crim i càstig. D’uns anys ençà, editorials com Angle o Adesiara ens serveixen alguns d’aquests textos, que fan de mal editar perquè eleven el cost i aparentment no suposen un bon negoci per al lector acostumat a relacionar preu i quantitat. I aquest error sí que és de grans dimensions: precisament, l’obra esdevé un clàssic perquè l’autor ha tingut l’habilitat i el talent de condensar tota la seva visió artística en molt poques línies, fàcilment rellegibles i gaudibles tantes vegades com vulguem. És el que em passa amb Tanizaki i Elogi de l’ombra, o els dietaris de Xuan Bello, per posar només dos exemples.

El 2009, Adesiara ens presentava Lenz, obra breu del malaguanyat Georg Büchner (1813-1837), un de tants genis precoços mort prematurament, amb només vint-i-quatre anys. Molts consideren que, de viure més anys, hauria esdevingut el relleu a les lletres germàniques de Goethe i Schiller. Tanmateix, va deixar-nos un grapat d’obres de gran qualitat, encara que, segons els estudiosos, en moltes s’hi troba a faltar una darrera revisió que no va poder afrontar. Això encara fa més gran la seva prosa quan ho saps i t’enfrontes a textos de tant poder literari com aquest. Büchner pren com a excusa narrativa un capítol de la vida del poeta Reinhold Lenz, personatge real, també mort de jove, però amb una aurèola més obscura per la seva progressiva immersió en un procés d’esquizofrènia.

Tot i formar-se en el Romanticisme germànic, Büchner demostra a Lenz la prefiguració d’una escriptura que mira endavant, molt més endavant que qualsevol dels seus contemporanis, una mena d’assaig del que serà la literatura del segle XX: si bé l’obra arrenca amb la força de la descripció d’un paisatge abassegador, de clares evocacions romàntiques, aquest li serveix per crear una atmosfera que reflecteixi l’estat interior de Lenz, el protagonista. Agitat, confús, incontrolable, Lenz arriba a la casa del pastor Oberlin per posar en ordre el seu món interior, que tendeix a esberlar-se amb constants crisis d’identitat, cada vegada més visibles a través del deliri nocturn o els pensaments malaltissos. Tampoc ajuda el fet que esdevingui un personatge intel·lectualment brillant, ans el contrari: no tardarà a qüestionar-se el món que l’envolta i a negar, abans que Nietszche, l’existència del propi Déu des d’un ateisme nascut de la seva hipersensibilitat, incapaç d’acceptar la desaparició de la bellesa que pot generar la vida.

El descens als inferns de la psique de Lenz està narrat amb una força i una clarividència esfereïdora, lluny del maniqueisme o dels tòpics que assaltaven els escriptors del XIX quan es tractava d’acostar-se a un procés de malaltia mental. El fet és que Büchner és modern per aquesta aproximació relativitzadora: realment Lenz és un boig, o la bogeria esdevé mirar el món des de la ceguesa complaent de la ignorància? No serà pas que en acostar-se tant a la veritat de l’existència, l’enteniment de Lenz s’ha cremat, com qui s’acosta massa al foc? No en va, Büchner el fa citar un fragment molt revelador: "Senyor, en el mar de la teva llum, / en el migdia de la teva claror més ardent, / un foc m'ha encegat i m'ha colpit. / Digues: ¿no tornarà mai més a ser de nit?" L'obscuritat, el desconeixement, no ens aporta tants torments com la llum crua i descarnada de la veritat.

Fa uns anys em va impressionar moltíssim la lectura del Werther de Goethe, perquè el considero el text on el Romanticisme germànic assoleix els seus millors resultats. Ara, el Lenz de Büchner torna a impressionar-me per l’habilitat que té en dur més enllà els postulats del Romanticisme, en superar les seves limitacions per, des del trampolí que li suposa, imaginar com pot ser la literatura del futur, prefigurar les possibilitats que un centenar d'anys després quallaran en clàssics moderns del segle XX, que pretenen una consideració del món més profunda, més arrelada en el desconcert i la psique de l'ésser humà, enfrontat a concepcions noves com l'absurd o l'existencialisme.

"Trenta-quatre poemes", de W. B. Yeats

2011-06-04T15:02:00.009+02:00

Auden, Eliot, Pound i Yeats formen el pòquer d’asos de la poesia moderna en llengua anglesa. Del primer n’he parlat en diverses ocasions; de la resta, parlaré del darrer: acabo de llegir Trenta-quatre poemes, una selecció de William Butler Yeats a càrrec de l’eivissenc Marià Villangómez per a Quaderns Crema. Malauradament, encara no he trobat res d’Eliot i Pound en català. Però no em planyeré altra vegada de la manca d’edicions catalogades de moderns anglosaxons en llengua catalana, ja que alguns petits segells estan fent l’esforç d’anar omplint forats. Les llibreries de vell i les biblioteques són, des de fa temps, les meves aliades en aquesta recerca, i us recomano que les recorregueu amb ulls ben oberts; sempre es poden trobar sorpreses inesperades...

William Butler Yeats (1865-1939) és un dels responsables del renaixement literari irlandès, malgrat escriure en llengua anglesa. Per una banda, les seves idees nacionalistes l’empenyeren a col·laborar en el trasllat a la realitat d’una idea de teatre nacional irlandès. De l’altra, la seva obra poètica és un compendi d’elements adquirits durant la seva infantesa i joventut, quan va passar llargues temporades al comtat de Sligo, on va entrar en contacte amb el paisatge de la seva terra, amb el folklore i les tradicions culturals, d’arrels cèltiques. Tot aquest material exercí en Yeats una atracció molt intensa, fins al punt d’esdevenir fonamental en la tria de temes i formes de la seva poesia. Les llegendes gaèliques, el paganisme, la teosofia i la màgia li serveixen per assolir una mena de lirisme místic, una simbologia poètica no exempta de comprensió per a un públic poc avesat a la mitologia referencial que pren. Tot i que Villangómez deixa ben clar en el pròleg que l’antologia no ha nascut de cap voluntat antològica sinó que respon al recull de diversos poemes que havia anat traduint al llarg dels anys de forma puntual, la capacitat de Yeats per bastir un univers poètic propi està molt per damunt d’aquestes consideracions: per un cantó trobem els poemes que ens parlen del paisatge i de les llegendes i la gent d’Irlanda (“L’illa lacustre d’Innisfree”, “El violinista de Dooney”, “Els cignes salvatges de Coole”; a “Coses belles, grandioses” hi apareixen entre d’altres l’actriu Maud Gonne, musa particular de Yeats, i lluitadora incansable de la causa nacionalista). De l’altre cantó, Yeats és amatent a la tradició judeocristiana i aplega referències culturals que d’alguna forma es paganitzen, i així esdevenen de forma natural part del seu corpus: “La mare de Déu”, “Els Reis Mags”, “El segon adveniment”, “Navegant vers Bizanci”. Aquest darrer poema és encapçalat pel vers “That is no country for old men”, popularitzat per Cormack McCarthy en la novel·la del mateix títol, i representa la negligència de la joventut davant “els monuments d’eterna intel·ligència”. Bizanci esdevé el símbol de l’etern, l’immutable, oposat sens dubte a la nostra naturalesa transitòria. El simbolisme de Yeats es vesteix amb garlandes luxoses en els seus primers anys d’escriptura, però a banda dels poemes obscurs i poc comprensibles a causa de la seva atracció per l’esoterisme, el millor moment literari de W. B. Yeats es correspon a un despullament, a una depuració estilística, present des del llibre Responsabilitats (1914). És aquí on hi trobem “El vestit”, on poetitza aquesta nova direcció creativa: “Vaig fer de la meva cançó / un vestit cobert de brodats / trets de velles mitologies / del taló fins al coll; / però els necis van agafar-lo, / se’l van posar davant tothom / com si ells l’haguessin treballat.” Tanmateix, hi renuncia i busca la senzillesa: “Cançó, deixa que el prenguin, / ja que és més gran empresa / caminar nu”.

Potser m’equivoco, però diria que Yeats és un modernista tardoromàntic, i per tant la seva importància renovadora seria més limitada que Auden o Eliot. No obstant això, el lirisme que assoleix la senzillesa amb què expressa idees absolutes em sembla molt més interessant que la construcció de diverses veus d’Eliot, d’una elaboració excelsa però amb una evident manca d’immediatesa. Auden estaria més en la línia de Yeats que no pas de T. S. Eliot, i per això els fa més populars i llegits entre el públic anglosaxó, que s’esparvera davant el cripticisme intel·lectual.

"Punt Omega", Don DeLillo

2011-05-22T16:37:00.005+02:00

Abans de res, uns aclariments per entendre l’experiència lectora del llunÀtic. En primer lloc, tot i la popularitat de Don DeLillo forjada amb obres com Submón, he de reconèixer que no m’havia acostat mai a la seva literatura. Per tant, Punt Omega suposa la meva primera immersió en un oceà que, pel que sembla si tenim en compte la contraportada, esdevé compendiat en aquesta piscina d’escasses cent quaranta pàgines. En segon lloc, la novel·la conté dos elements que me la fan més simpàtica: la sensació d’estar llegint una “novel·la tesi”, on el narrador expressen idees sobre l’experiència humana d’una gran càrrega intel·lectiva però d’una expressivitat diàfana que ve de gust subratllar, fins que l’abundor de llapis dificulta la seva relectura; i la creació d’una atmosfera aparentment concentrada però elusivament inaprehensible.

El fet és que DeLillo assaja a Punt Omega una molt bona idea que dóna per al que dóna, i per a no gaire més, i que deixa amb el regust un pèl amargant de l’oportunitat perduda. Es tracta d’una immersió en la recerca d’un sentit a la realitat de l’experiència humana. El punt omega a què fa referència és un concepte definit pel jesuïta Pierre Teilhard de Chardin, que descriu el punt més alt de l’evolució de la consciència i a la vegada el fi últim d’aquesta. En aquest darrer punt hi convergirien ciència i religió, i caldria acceptar implícitament el sentit de l’Univers.

Aquesta recerca del sentit de la realitat du DeLillo a obrir i tancar l’obra amb una escena ben peculiar, extreta de la realitat: l’exposició 24 hours Psycho, en què l’artista Douglas Gordon construïa una sala despullada d’objectes amb una pantalla de cinema al mig, que es pot veure pel davant i el darrere indistintament, on es projecta Psicosi d’Alfred Hitchcock alentida suficientment perquè la seva projecció duri tot un dia. Així, l’observació atenta de la pel·lícula revela detalls inapreciables per a l’ull humà quan aquest no hi dedica prou atenció. És una manera de contraposar el món epidèrmic d’avui dia, en què les estadístiques, els resums i els eslògans ens eviten la reflexió en profunditat i ens estalvien detalls comprometedors.

D’aquí que un dels protagonistes, en Richard Elster, sigui un analista que ha treballat per al govern nord-americà en la planificació de la guerra contra l’Iraq, un dels esdeveniments definits per aquestes premisses que assenyalàvem. Un jove documentalista, Jim Finley, obsedit també amb la mirada detinguda damunt la realitat, li proposa l’enregistrament d’un film, on el Elster parli davant la càmera sense aturador, sense paraments, des d’una posada en escena despullada que no interfereixi en la paraula i la reflexió, els seus únics interessos. Per convènce’l ha de viatjar fins al desert, on Elster hi té una casa i on s’ha retirat durant un temps, a la recerca d’un espai i un temps ben diferent al de la vida urbana contemporània.

Aquest és, sens dubte, el tram de l’obra més interessant. El temps es dilata, deslligat del món mental creat per l’ésser humà, i s’acosta a les mesures inaprehensibles de l’Univers; l’espai s’eixampla i sembla expandir-se en el desert sens fi. Per això DeLillo necessita treballar aquest tram amb imatges fragmentàries, sense lligams, en què el Finley reflexiona i ens transmet les paraules carregades d’arguments d’Elster. Tot plegat es trenca amb l’aparició de Jessie, la filla d’Elster, un personatge absolutament oposat als dos homes, amb la qual formen un triangle estrany però ben avingut. En aquesta segona etapa de l’estada, l'autor aprofundeix en les relacions de pare i filla, així com en l’atracció que Finley comença a sentir per Jessie.

Però no sé pas si per no saber com cloure la història, De Lillo proposa un gir radical a la història amb un esdeveniment que trenca el triangle i condueix l’obra cap a un final precipitat i excessivament brusc. És veritat que això li permet mostrar-nos com el canvi afecta Finley, que s’oblida de la pel·lícula i es transforma de pupil a mentor d’un Elster bruscament envellit i perdut, i també el condueix a perdre’s pel desert exterior i interior, analogia simbòlica d’una recerca en què no troba el que busca, i en què ha de retornar al punt d’origen. Potser així resumeix la tesi de l’obra: malgrat la recerca d’aquest “punt omega”, l’únic que es pot aspirar és a un viatge del qual retornem sense l’objectiu concret que ens hi ha endinsat, tot i que guanyem una experiència en el coneixement del món que ens envolta i del món que ens conforma. Ben poca cosa, si tenim en compte que Finley i Elster cerquen el “punt omega” de convergència, potser inassolible, o massa costós per al nostre enteniment. Tinc una altra teoria, molt més personal i menys cenyida al material de l’obra: Elster i Finley descobreixen que no estan preparats per assolir el “punt omega”, perquè aquesta assumpció demana que no ens afecti la mesura humana de temps i espai, que representa Jessie.

Tanmateix, m’ha semblat una resolució maldestra, gens a l’alçada del brillant i vibrant material que ens estava servint, i que només pot respondre a una manca d’inspiració o a un cansament. Crec sincerament que Punt Omega donava per a molt més, i deixa amb el regust de plat massa escàs, malgrat l’epíleg, en què els lectors canviem el punt de vista: l’home de l’exposició, que al principi era un desconegut sense importància dins la trama, comença a prendre sentit quan descobrim les relacions que estableix amb la resta de personatges, i quan ens adonem de la naturalesa de la seva ment, obsedida en assistir dia rere dia i hora rere hora a la projecció alentida de Psicosi. Com si l’excés d’atenció sobre el món només tingués dues sortides, la bogeria o la derrota, perquè encara no hem assolit el darrer graó en l’evolució de la nostra consciència, encara massa impossibilitada per entendre el sentit de tot plegat, o la manca d’aquest.

"La mort i la paraula", de Carles Camps Mundó

2011-05-14T08:30:00.005+02:00

És un tema habitual de molta poesia autoreflexiva les limitacions del llenguatge, que si bé ens permet apamar, catalogar i comprendre el món que ens envolta, també ens limita a l’hora atansar-nos a disquisicions que necessiten d’una perspectiva major, com quan les tres dimensions se’ns queden petites per entendre el concepte de l’espai i el temps. Malgrat tot, el primer poema de Carles Camps Mundó a la seva darrera producció, La mort i la paraula, premi Carles Riba 2009, relaciona la paraula amb la petja de l'existència: "Si la paraula no colonitzés el món, / ¿quina memòria tindria el moviment? / Només la veu se sent fugaç". Al moment, però, es contradiu, s'adona que aquest valor esdevé paradoxalment ruïnós per a l'ésser humà, ja que pel simple fet de crear una unitat de comprensió ens fa més conscients de la nostra existència i, per tant, de la nostra mortalitat: “Només emmalalteix i mor qui parla. / Només desapareix allò que se singularitza. / El mal són les paraules.” Els animals, que viuen “instintivament”, “instantivament”, no guarden records i, per tant, no tenen "paraules per rememorar-se", i per això els éssers humans “només vivim plenament vius / (...) els anys sense memòria”.

La segona part del poemari és potser la més dura i descarnada, ja que s’enfronta directament a la malaltia i la mort (“talment quitrà terrible, sang cada cop més espessa que resseca les paraules”), basant-se en la seva pròpia experiència de lluita i superació del càncer. Malaltia i mort són vistes com un ésser viu que, per subsistir, ens va matant. Tanmateix, en la idiosincràsia de la Mort hi ha la paradoxa que l’instant de plenitud en la seva existència (és a dir, el moment en què els éssers desapareixem i es consuma la seva raó de ser) és, també, la seva derrota: la Mort també esdevé mort. D’aquí que el poeta no entengui res, i d’aquí el seu temor i, fruit d’una nova paradoxa, la seva impossibilitat de crear. Perquè les mateixes paraules que materialitzen la idea de malaltia i mort, són les mateixes incapaces de brollar o de dir res de valor quan el poeta vol expressar-se: “No, no t’acostis als meus versos. / No te m’acostis! / Aparta’t de la podridura. / No ho notes? / Em put la veu”.

La vivència de la malaltia condueix el poeta a desertar de mica en mica del llenguatge, per centrar la seva existència en la lluita i en la Mort, malgrat el sentiment de desemparança i soledat que suposa. Com diu la citació de Víctor Català que obre la tercera part, "el filtre de la paraula humana obra tan poderosament en el sentit dels homes que, quan s'estronca, aquests se'n senten angoixosament enyoradissos". Enfrontar-se a la mort i preparar-se per rebre-la és impossible, perquè "només l'amnèsia et prepara per morir". La degradació de la situació és angoixosa, i ens ofereix uns poemes cada vegada més descarnats, però d'una brillantor i lucidesa que esfereeixen. Fins que el poeta esdevé "cos viu però ja sense veu, / (...) només cos amb la mort viva en lloc meu, / (...) ara aquest cos sense mi veu el món innominat". I finalment, "Mirall contra mirall: / la veu sense el reflex dels noms. / On el silenci ni se'n diu". A l'epíleg, Camps ens recorda que l'ésser humà acaba esdevenint “víctima i escenari alhora / del desigual combat a mort / entre la mort i la paraula”, i una citació de Rubén Darío tanca el llibre amb una reflexió que vol reduir l'angoixa, malgrat el nihilisme que desprèn: "Después de la muerte todo concluye; / la muerte también."

Carles Camps Mundó demostra la seva excel·lència en un llibre profund, de paraula clara i imatges sense equívocs, però que exigeix al lector l'abstracció necessària per comprendre les reflexions de vegades paradoxals sobre la nostra naturalesa. D'aquest treball de pouar n'extreu una obra dolorosa, que s'endinsa en la mortalitat de la nostra existència (que tant callem i tant ens costa d'acceptar precisament per la consciència que en tenim), i que si bé no ofereix cap alternativa a l'hora d'afrontar-la perquè no en disposem, demostra la valentia que el poeta mateix ha hagut d'exercir en dues direccions: una, a l'hora d'acceptar la vivència de la por sense falsedats ni autoenganys; i dues, perquè malgrat saber que el llenguatge no el reconfortarà, ha tingut la necessitat de plasmar els seus pensaments sense caure en l'exhibicionisme i descontextualitzant-los del relat personal, mostrant-nos amb cruesa i lucidesa la debilitat, el dolor, l'angoixa i la por que formen part de tots nosaltres.

Quadern 180

2011-05-03T21:36:00.007+02:00

La veterana revista sabadellenca Quadern (de les idees, les arts i les lletres), editada per la Fundació ARS, enguany compleix 180 números (des del 1978) amb l’exemplar d’abril que s’acaba de publicar, i per celebrar-ho dediquen la portada i part del contingut al poeta Joan Salvat-Papasseit. Tota una declaració d’intencions que simbolitza l’esperit de renovació i rejoveniment que ha hagut d’afrontar de forma obligada després d’onze anys dirigida per en David Serrano, i per culpa d’un embolic polític que podeu consultar aquí. En conseqüència, els redactors en ple van decidir marxar després del número 179. La Fundació té ara la difícil tasca de reprendre el projecte i redefinir-lo. En aquest sentit, compten entre els col·laboradors d'aquesta etapa de transició amb el poeta sabadellenc Toni Quero, de qui us he parlat a propòsit del seu excel·lent poemari Los adolescentes furtivos, i que m’ha encomanat la tasca de col·laborar sempre que pugui i em plagui, amb aquest nou projecte, en les dues seccions que coordina: "Lletres" i "Creació". Ho faig amb molt de gust i desinteressadament (com la resta de redactors, un detall important que sempre ha marcat l’esperit del Quadern). En aquest exemplar m’hi trobareu comentant el darrer llibre de Marc Pastor, L’any de la plaga.

Com ja tinc per costum, aniré publicant al llunÀtic els articles que hi publiqui, però sempre deixant el marge d’un número, per no trepitjar la publicació de paper. Mentrestant, la podeu trobar a les llibreries especialitzades i en algunes biblioteques.

"Alfabets" de Claudio Magris

2011-04-13T10:37:00.007+02:00

Claudio Magris és un autèntic monstre devorador de lletres, un fagòcit compulsiu i impenitent que, a més, diposita les restes excrementícies de règim verbívor més ben oloroses i aprofitables del planeta literari. Sembla impossible que arribi a disposar d’un magatzem mental tan ampli, bastit de tantes lectures, de tantes interpretacions, de tantes fonts referencials, que a la vegada li serveixen per construir uns textos autònoms, que funcionen deslligats de les seves referències, i que són capaços de donar com a resultat obres tan interessants com ElDanubi o El viatjar infinit.

Ens acaba d’arribar la seva darrera obra, Alfabets. Assaigs de literatura, publicat per Edicions de 1984; un recull més heterogeni del que acostuma a ser el cas de Magris, però que, malgrat això, funciona i molt bé amb un motiu transversal que el recorre: l’estudi dels elements que defineixen la conducta humana (la còlera, el valor, la guerra, la felicitat, la malenconia...) tractats per la literatura, des dels clàssics (grecs, romans, la Bíblia) fins als moderns i contemporanis. Sorprèn que l’autor triestí tiri tan enrere per trobar les fonts literàries i humanes, i també sorprèn un to més conservador i moralista del que acostuma a gastar, tractant-se de temes ètics, polítics i filosòfics: “la Bíblia (...) i la tragèdia i el mite grecs continuen oferint-nos les claus i les imatges per entendre què som, la culpa i la salvació, l’exili i el retorn”; “són una arrel bàsica de la identitat europea i occidental, a més de textos d’abast universal”. El fet és que Magris es posiciona d’aquesta manera en una definició dels elements humans que apel·la a la tradició i la continuació dels seus valors per aferrar-se a alguna mena d’ordre davant la “insensatesa del món i la intolerabilitat de l’existència” retratades per autors com Ibsen o Kafka, i per ratificar el “sentit”, la “unitat” que té l’existència per a autors com Tolstoi, Melville, Faulkner o Sábato.

De fet, el títol de l’obra ens remet a la recerca d’un principi elemental, les arrels de la cultura judeocristiana occidental que ens il·lumini una mica més respecte a la necessitat d’uns valors absoluts davant un món dramàticament relativitzat. Cal revisitar de la mà de Magris determinats textos universals que, per la presència d’uns valors absoluts, són rellegits al llarg del temps i se’ls atorguen noves lectures, igual de vàlides que les anteriors, i adequades per a la nova època que els rep. Fins i tot és capaç de trobar aquests valors en autors com James Joyce o Franz Kafka que deconstrueixen el món, i per tant més propers al relativisme abans esmentat.

Tanmateix, l’encert capital d’Alfabets també té les seves contraprestacions. La majoria de textos pertanyen al diari Corriere della Sera, tribuna habitual de Magris, i les dimensions exigides atorguen als textos una mida i una mesura exemplar, que enganxen el lector amb l’esquer d’una prosa esmolada i una observació aguda, i el deixen pendent del fil argumental a través del qual va desgranant la seva tesi. Doncs bé, amb la voluntat compiladora de no voler deixar res fora, amb el zel de qui no vol tenir la recança de deixar res a l'ombra, hi ha afegit un parell de textos de llarg recorregut dedicats a la literatura germànica produïda a Viena i Praga, excel·lents en l’exposició i el desenvolupament, però que esgoten el lector poc avesat a l’assaig profund i especialitzat. Així, les virtuts que demostra en textos de dimensions més modestes es tornen un llast: tantes lectures esmentades, tantes interpretacions esbossades i pistes extretes dels textos proposats arriben a cansar per acumulació. No dubto de les qualitats del treball, però sí de la paciència del lector que, tot i tractar-se d’algú especialitzat que arriba a Magris després d’un llarg recorregut, avesat a la prosa divulgativa, trobi massa acadèmic aquest vessant del llibre.

"Projeccions"

2011-03-21T20:20:00.004+01:00

Per sort, les bones arts culturals són vasos comunicants que deixen entrellaçar-se sense gaires dificultats. Són com maons disposats a formar un tetris de nivell principiant. Potser el cinema, creuament de diversos tipus de llenguatge al mateix nivell (visual, fotogràfic, argumentatiu, narratiu), és el que millor navega entre tantes disciplines, i sempre pot contenir dins seu un poema, un quadre, una fotografia, una història. No és difícil trobar escriptors i escriptores que encaixen dins els seus escrits el món del cinema d’una o altra forma, bé utilitzant algun dels seus recursos, bé fent-ne referència a través d’obres, autors i actors.

D’Amadeu Vidal i Bonafont em sorprenen força coses. D’entrada la seva joventut (nat el 1973), paradoxal si tenim en compte la quantitat de premis guanyats (amb 18 anys, el 1991, va guanyar l'Amadeu Oller, i des de llavors n'ha guanyat una bona colla), de llibres publicats (onze!) i d’anys que passeja la seva obra. I d’altra banda, l’aposta iniciada a A la llum de les ombres i continuada al volum que us presento, Projeccions, un títol literal i figurat a la vegada. Literal perquè es tracta de titular cadascuna de les proses poètiques que formen part del llibre amb el títol d’una pel·lícula que ha vist l’autor projectada; figurat perquè els films li serveixen d’excusa per extreure’n una visió personal, un aforisme o una interpretació que, filtrada per la realitat, li serveix per “projectar” en el poema una idea propera al lector, hagi o no hagi vist la pel·lícula. En tot cas, el visionat de l’obra esmentada sempre ajuda a completar el sentit, a tenir més referents per entendre els cosits que ha puntejat l’autor.

Woody Allen, Clint Eastwood, els germans Coen, Ingmar Bergman, Pedro Almodóvar o David Lynch són alguns dels referents fílmics de Vidal, que poden ajudar a entendre els valors cinematogràfics que l’ha empès a la tria de Projeccions. Els resultats tracten temes diversos de la vivència humana, des de la concreció de l'aforisme però assolint en moments determinats una càrrega lírica: "I totes les nits són bones per aprendre que la neu roman blanca només als contes de fades" (Fargo), "El dol és etern només als mons habitats per una sola flor" (Broken Flowers), "Del lloc on vam créixer mai no en queda res: només nosaltres, cicatrius orfes pel món" (Volver), "Quan em devorin els llops, tindré gust del teu nom" (Road to Perdition). Però també hi podem trobar pel·lícules dirigides al gran públic, que sorprenen per l’ús que en fa, com és el cas d’Abierto hasta el amanecer de Robert Rodriguez, on compara els poetes amb els vampirs: “el món dels vampirs, amb un creixement demogràfic exponencial, és només un plagi lívid d’aquesta patuleia d’enamorats que, dissimuladament, quan diuen t’estimo, compten síl·labes amb els dits per sota la taula.”

Versos.cat a la Papa

2011-03-14T20:21:00.003+01:00

Dissabte 19 de març, 19.30 hores
Carrer Tapioles, 12, baix - Barcelona

Des de Versos.cat seguim difonent la poesia per aquests mons de Déu, tan variada i engrescadora com us pot fer pensar el llistat d'autors que hi estem adscrits. Us recordo que a la pàgina web del grup en trobareu una bona mostra, així com articles i crítiques.

Aquest cop els amics de la Papa del Poble Sec (l'associació de Performers, Artistes i Poetes Associats) ens han cedit el seu escenari per presentar la nostra proposta i per fer-nos sentir, dins l'ampli ventall d'iniciatives que cada mes presenten, totes elles adscrites a una gran varitetat de disciplines artístiques.

Si no m'erro, serà el tercer recital en què participi amb els amics de Versos.cat, una experiència que quan acaba sempre et deixa amb ganes de més. El vincle que s'estableix amb els companys i companyes, així com la catarsi personal que significa prendre un micròfon i deixar veure per un moment les entranyes del pensament, són vivències prou potents perquè valgui la pena. I també esdevé la demostració que la poesia és una part més del viure, lligada a la carn i les vísceres de l'existència. Fora la sacralització emulsionadora, el vitrinisme corsecador!

Insectes (h)originals

2011-03-02T12:36:00.005+01:00

Article publicat a la revista "Caràcters", núm. 52, juny del 2010.

En l'època postmoderna de la realitat líquida i de la comunicació virtual, la poesia viu un reviscolament com a fenomen orgànic i vitalista dins la vida pública catalana, encara que sigui en forma d'ínfims organismes. Les noves generacions de poetes, crítics amb el que consideren un elitisme escleròtic que condemna el gènere, han anat articulant a fiblades i brunzits un moviment de recuperació de l'oralitat com a principal mitjà expressiu. A Barcelona, el bar restaurant l'Horiginal s'ha convertit en la làmpada al voltant de la qual hi oronegen els insectes més variats per fer sentir el seu aleteig. Dalt del seu escenari s'hi han aplegat un grapat de veus de nova fornada que recuperen el vell esperit col·laboracionista de les avantguardes, així com les expressions més viscerals de declamació i exposició: el recital improvisat, la boutade, les presentacions conjuntes...

Tanmateix, els darrers mesos el seu brunzit ha derivat de l'allegro de les seves actuacions al furioso ostinato, a causa de la seva indignació amb l'ajuntament de la ciutat comtal, que obliga l'Horiginal a suspendre les seves activitats artístiques malgrat tractar-se d'una expressió sense ànim de lucre. Tots ells han signat un manifest conjunt condemnant l'actuació consistorial, però la pervivència del seu moviment no perilla, perquè entre d'altres coses fa temps que han constituït les seves pròpies plataformes distribuïdores. Si bé la creació d'un monstre editorial com Grup 62 va ser vist en el seu moment amb pessimisme per aquells que hi veien només els vicis i els terrabastalls que comporten els monopolis, la concentració de segells va deixar espais significatius per cobrir i camp per córrer per a iniciatives d'índole independent. I malgrat les limitacions econòmiques que suposa endegar un projecte editorial, la majoria dels segells petits que ha sorgit s'han consolidat entre la crítica i els lectors especialitzats, que valoren les seves propostes per l'audàcia i per la qualitat. Labreu edicions n'és un d'ells, i la col·lecció "Alabatre", dirigida inicialment per Ester Andorrà i Marc Romera, ha esdevingut el rusc dels insectes (h)originals. Batejada amb un nom que evoca l'element característic de la seva morfologia, cada volum té una presentació acurada (un color i la reproducció d'un espècimen diferent, que els individualitza i els fa atractius per al col·leccionisme). En poc temps apareix un títol antonomàstic, El furgatori, de Josep Pedrals. Veus poc ortodoxes i experimentals, vingudes de diversos àmbits lingüístics, com les de Silvie Rothkovic (Barcelona, 1981), Joan Todó (la Sénia, 1977) o Andreu Galan (Alboraia, 1980), alternen amb d'altres de més veteranes, referents d'una independència literària i d'una via creadora alternativa, com Lluís Urpinell, Carles M. Sanuy o Jordi Vintró. Altrament, malgrat les diferències temàtiques o estilístiques que els separin, els alabatrins comparteixen una concepció semblant de la poesia: el vers no és intocable ni elevat, sinó que es forja de la mateixa matèria que la resta d'elements del viure quotidià, i per tant és susceptible de mutar, d'ésser manipulat, de jugar-hi i de trobar-hi el plaer estètic en el repte que suposa.

L'atracció de l'Horiginal, però, s'ha estès fins a les Balears, on el fenomen de poesia jove es materialitzava l'any 2008 en l'antologia Pedra foguera. Editada per Edicions Documenta Balear a partir d'una proposta dels autors que formen la revista Pèl capell, ens revela alguns dels noms amb més projecció de l'actualitat, com Jaume C. Pons Alorda, Llum Vidal o Pau Vadell. Tots ells també formen part de la col·lecció creada per Documenta amb el nom de "La Cantàrida", inspirat en un insecte coleòpter de color verd brillant que desprèn una forta pudor deguda a una substància vesicatòria. Tanmateix, també és celebrat per la preparació d'una tintura a la qual se li atribueix l'estimulació en el creixement del cabell i suposades virtuts afrodisíaques, una paradoxa acceptada pels cantàrides balears en aquesta naturalesa doble que pot ofendre d'entrada, però que a la vegada exalta amb la destil·lació poètica.

Les connexions entre alabatrins i cantàrides no es redueixen a compartir l'escenari de l'Horiginal o a disposar de projectes editorials semblants. En el pòsit creatiu també hi podem trobar noms i lectures que, malgrat les diferències estilístiques, formen part d'una tradició poètica revisionista, més esquitllada i angulosa, com Andreu Vidal, Blai Bonet o Enric Casasses. Però per damunt d'uns referents mínims, com diuen en el pròleg de Pedra foguera, hi ha una "xarxa d'amics i copes", a través de la qual circulen les qualitats que els uneixen: "desig d'esperit, implicació, voluntat i joventut". D'aquí la visió dessacralitzada, des d'un vessant de diversió i aplec que, amb rebel·lia i supèrbia juvenils, els allunyi de la previsibilitat i la uniformització: "la tenebra cultural no ens envairà. La poesia serà lliure".

No estic de filis

2011-02-17T18:53:00.004+01:00

No estic de filis per a segons què: comença l'època de l'any en què he de fer mans i mànigues per combinar les classes de secundària amb les correccions editorials, perquè ara se'ls llença el temps al damunt i els últims micos del procés d'un llibre ens hem d'afanyar. Així que he aparcat la majoria de lectures, recuperant el gust pel tenebrisme i la fantasia que em donin arguments que apel·lin a la meva imaginació, suficient per ajudar-me a interrompre els cops de cap dels meus constants viatges en tren. La setmana passada m'acabava L'any de la plaga de Marc Pastor, una entretingudíssima, irònica i eufòrica novel·la "de gènere" ambientada a la Barcelona multiculti i mileurista, però amb un argument que barreja The Body Snatchers i Sóc llegenda. Si us sonen aquests dos referents i heu xalat amb en Sànchez Piñol, ja feu tard. M'agradaria estendre'm més, però tot plegat afecta de retruc el llunÀtic. També m'he rellegit Te verd, l'inquietant i excel·lentment escrit conte de J. Sheridan Le Fanu on un clergue decimonònic es veu alterat per les visites d'un fantasmagòric ésser simiesc com el del quadre de Henry Fusseli que il·lustra aquest comentari.

Em queden a mitges un bon grapat de lectures i d'escrits que m'agradaria acabar algun dia. Tanmateix, us emplaço a seguir connectats de forma intermitent. M'he promès seguir parlant -com a mínim- de poesia. Versos.cat també se'n beneficiarà: és tal la confiança en el projecte, que m'he compromès a publicar-hi més sovint articles i obra pròpia. De moment, us enllaço tots els meus escrits que hi podreu trobar:

Articles: Vint-i-set poemes, Descobrir Jordi Pàmias, Màrius Torres: la generació malmesa, "Felix Orbe", Relacions particulars.

Poemes: Porcellana, Natura de roure, La paraula, Intensitats, La sorra dels dies.

Finalment, us convido a acompanyar-nos en qualsevol dels recitals que anem organitzant per Catalunya, i que trobareu recollits i actualitzats en aquest blog.

"Xènia"

2011-01-26T11:19:00.004+01:00

Em fa gràcia quan algú parla o escriu dels hipertextos catalogant-los de definitoris per entendre Internet. Com tantes altres coses, la gran xarxa ha estat creada adaptant elements que ja existien, potenciant-los i redimensionant-los, però en cap cas ha inventat res que no hagués fet servir l’ésser humà en els darrers mil·lenis. Sense anar més lluny, hem fet servir l’hipertext, i els vincles que aquest estableix a través d’enllaços referencials, al llarg de tota la nostra història de l’escriptura. Moltes de les nostres lectures són engendrades per referències en altres llibres, el criteri dels quals ens hi fan confiar per atansar-nos-hi. Per exemple: fa uns dies us parlava de Felix orbe, el darrer poemari de Jordi Valls. A l’apartat de citacions, tan importants per a l’escriptor per acotar l’espai de la seva obra com per al lector per obtenir claus de lectura, hi apareixen Màrius Sampere, Lluís Calvo, Alberto Caeiro, Hart Crane i Eugenio Montale. Encuriosit per aquesta darrera presència, essent un lector molt poc avesat a la poesia italiana, val a dir que poc traduïda a casa nostra, vaig decidir buscar-ne alguna referència. Malauradament, un dels pocs títols traduïts al català, Xènia, fou editat per edicions 62 a la ja desapareguda col·lecció de poesia “L’escorpí”, i l’únic lloc on podeu trobar-lo és a les biblioteques del nostre país.

Malgrat el títol, Xènia (que en grec significa “dons que s’ofereixen a l’hoste”) és un bell i dolorós homenatge de Montale a la seva esposa desapareguda, Drusilla Tanzi, la “mosca” del primer poema, sobrenom que rebia dels amics: “estimat minúscul insecte (...) / mentre llegia el Dèutero-Isaïes / has tornat a aparèixer al meu costat”. La poesia amorosa que Montale comença a desenvolupar es basa en el record dels petits detalls, d’aquells aspectes quotidians que definien la personalitat de Drusilla i que marcaven la relació amb fites repetides, i a la llarga estimades, finalment enyorades. Totes elles ens ajuden a perfilar la seva personalitat, que tant semblava seduir Montale: “No et vas plantejar mai de deixar rastre / de tu escrivint versos o prosa. Aquest va ser / el teu encant –i ara el meu fàstic cap a mi.”; “La teva única forma de veure era escoltar”; “Eres així: fins al caire del cingle / dolçor i horror en una sola música”.

A partir d’aquí, Montale no pot renunciar a la qualitat del conjunt, i construeix un llibre paradoxal, que oposa aquesta quotidianitat a l’espiritualitat religiosa que apareix en els versos anteriors. Jordi Cornudella, el traductor, ens ho aclareix: “La primera impressió que la lectura d’aquests poemes produeix és la d’un llenguatge i d’un to de nivell molt informal, d’un col·loqui entre un home i una dona que han viscut junts molts anys, i la relació dels quals està feta de coses quotidianes, plenes de sentit afectiu per a ells, i intranscendents per als altres. Però la intensitat comunicativa (mai el poeta no treu la mirada de la seva interlocutora per dirigir-se al lector) i la litúrgia de les paraules donades en ofrena a una persona estimada que s’ha mort (i, per això, és terriblement present en la ment) produeixen la impressió contrària d’un to íntimament religiós”. Tanmateix, la vivència religiosa, com veiem, també té un to quotidià, d’estar per casa, com quan evoca les creences de Drusilla: “resava a Sant Antoni / perquè ajuda a trobar / els paraigües perduts i altres objectes (...) / i també pels seus morts / i per mi”.

D’altra banda, el poeta i la seva estimada comparteixen el gust per la cultura, que apareix reflectida en tota mena de citacions que s’escolen entre els versos amb naturalitat, com si encara establís una conversa de complicitats amb la seva esposa. Finalment, la vida quotidiana del poeta hi és reflectida amb la decepció i la tristesa d’observar el buit i de tots aquells aspectes que li recorden la vivència comuna: “Al Saint James de París hauré de demanar / una habitació individual. (No volen clients sense parella)”; He baixat, donant-te el braç, almenys un milió d’escales / i ara que ja no hi ets el buit és a cada graó.” Tot plegat el condueix al desencís, i al desig de retrobar-se: “Havíem assajat pel més enllà / un xiulet, un senyal de reconeixement. / Intento modular-lo amb l’esperança / que tots siguem ja morts sense saber-ho.”

Parlant d’hipertextos i vincles: tant la traducció com l’estudi introductori són del poeta Jordi Cornudella, d’actualitat gràcies al I Premi d’assaig Palau i Fabre que li ha atorgat Cercle de Lectors pel seu llibre Les bones companyies, editat a Galàxia Guttenberg i que espera torn a la meva lleixa.

En terres baixes

2011-01-18T20:21:00.003+01:00

No fa gaire van emetre pel Canal 33 un reportatge força interessant, breu i condensat, sobre la premi Nobel del 2010 Herta Müller, on a través de l’entrevista a l’autora suàbia s’entrellaçaven vida i obra per revelar algunes de les claus que la fan més entenedora. A banda de descobrir el retrat del seu pare (que, com bona part dels suabis a Romania, va comulgar amb el nazisme, i d’aquí la repressió que van patir per part del règim comunista), em van impressionar les seves primeres vivències quan per fi l’any 1987 va poder abandonar Romania i es va traslladar a Berlín. Només arribar-hi, durant uns quants dies va tenir mal de cap; els seus ulls eren incapaços d’assumir tants colors al seu voltant. Venia d’un país on el gris, el blanc i el negre eren els colors suprems. D’altra banda, es va col·lapsar davant tantes revistes i diaris, davant tantes paraules en llibertat; tant, que durant anys va tenir l’hàbit de retallar-ne per compondre collages d’escrits incomprensibles, a la manera d’aquelles notes anònimes que reclamen a les pel·lícules el preu d’un segrest.

Ara llegeixo En terres baixes (Bromera), el primer llibre que va publicar el 1984, quan encara vivia a Romania, i que va aconseguir treure del país perquè el poguessin editar i distribuir a l’Alemanya Federal. La immediatesa de l’horror d’una vida ofegada, esmorteïda, hi és tan aclaparadora, que els contes que formen el llibre són com una acumulació de retalls sense un sentit aparent. Al final, però, el lector recompon la fragmentarietat per extreure’n la visió i l’escriptura d’algú que viu la por i el neguit de molt a prop. El llenguatge és corprenedor i fins desagradable, ja que les imatges que transmet ens remeten als aspectes més desagradables de la naturalesa (la mort, la putrefacció, la insignificança) i als sentiments més reprovables dels éssers humans. Tot, però, sota un tel, només revelat per la latència d’unes anècdotes que callen molt però diuen més del que aparenten a través de metàfores i símils. La reproducció perfecta en literatura del que devia ser viure sota un règim basat en la delació i el control.

"El gat s'acosta i posa el ratolí de panxa enlaire i de boca terrosa, fins que deixa de bellugar-se.
Avorrit, el gat li arrenca el cap, que li carrisqueja entre les dents. De tant en tant se li veuen els ullals mentre mastega. Després se'n va llepant-se els bigotis. I el ventre del ratolí es queda allà, gris i flonjo com el son.
Està tip, diu la mare. És el quart que li he caçat avui. Ell ja no pot caçar-ne. Se li fiquen entre les potes i el gandul s'adorm.
Els cistells es van omplint de blat de moro. El graner sembla cada cop més gran. Quan estigui buit del tot, és quan es veurà més enorme.
(...)
El palmell de la mà només fa mal quan és buit. Mentre dura el fregadís del blat de moro, ja no sento el dolor: és tan gran i intens que es mata a si mateix."

"Marina"

2011-01-12T17:17:00.003+01:00

Tot i algunes crítiques que li van ploure amb la novel·la Rodalies (2004) –una, en concret, de molt malintencionada i al meu entendre exagerada–, sempre he pensat que en Toni Sala és un bon narrador, amb facilitat per a la descripció de paisatges i per a la creació d’una atmosfera atonal i desencisada, que transmet a la perfecció els trets del món urbà postindustrial i els sentiments dels seus personatges. Tanmateix, és veritat que malgrat una trajectòria variada (dues novel·les, tres llibres inclassificables de cròniques i autobiografia, un llibre de relats) potser li mancava una obra amb força que reafirmés les millors possibilitats de la seva prosa. Crec que amb Marina ha arribat l’ocasió. Com la resta de la seva obra, aquesta nova novel·la hi comparteix una sèrie de trets identificables: brevetat i economia lingüística malgrat la concentració elevada del text, un protagonista abocat a l’abisme vital, paisatges decadents (tot i no ser-ne els principals, com ja veurem), excusa narrativa mínima...

Ara bé, Marina presenta alguns elements nous remarcables per a en Sala. D’entrada, està ambientada al seu poble natal, Sant Feliu de Guíxols, pocs dies abans de la celebració del Sant Joan. El paisatge de la Costa Brava esdevé aclaparador, i li permet fer unes descripcions acolorides i imaginatives, de les millors que li he llegit mai, en el moment del màxim zenit de la història i de la vivència del personatge principal: “Els núvols passaven i movien els penya-segats de granit. Els precipicis tenien pell, galtes seques ratllades pels anys, boques verticals, llavis prims, nassos i ulls que un dia es despertarien com es despertarien un dia mar endins les closques mig submergides dels illots dels Secaïns i les Balelles. (...) Un pop amagat a la roca ens mirava amb un ull. Va desplegar una aranya de carn, va deixar anar un raig de tinta i els grumolls negres van quedar suspesos com lletres i paraules submarines. Era el paràgraf que havia d’endur-se’n la Gabri”. Tot esdevé susceptible de ser descrit a través dels colors i les metàfores, i el treball que fa Sala en aquest sentit no només respon a la imaginació desfermada com abans mai li havia llegit, també ho és pel coneixement de la tradició literària catalana: “La cala era un forat amb parets de granit, una piscina d’aigua viva i un safareig de mercuri. Era la pila baptismal que Ruyra va descriure i que jo feia llegir als alumnes”. Sala no amaga que Joaquim Ruyra, Víctor Català (Caterina Albert) i Josep Pla són els seus referents quant a prosa descriptiva.

Vejam ara, però, el fil argumental. En Toni és un professor de llengua catalana amb ànsies suïcides, abocat a una vida de maduresa apàtica i esfilagarsada, que abandona la dona i el fill per passar uns dies a la seva població natal, Sant Feliu de Guíxols. La seva estada, però, li farà reviure el passat, sobretot l’època de l’adolescència, quan va decidir marxar-ne i obrir-se pas en un altre indret amb més oportunitats. Tanmateix, enrere hi deixava una jove de qui s’havia enamorat, l’Imma Carenar, i a qui ni tan sols havia estat capaç d’acostar-se. El fet és que en aquest retorn se la retroba, però també a l’exmarit d’aquesta, l’Oriol Torres, un cantant d’havaneres borratxo i violent. El triangle que mantenen és el motor que mou la història: obsedit per superar el seu passat, però a la vegada magnetitzat per l’Imma, perseguida pel seu exmarit, en Toni els segueix, hi parla, ens mostra les dues cares de la mateixa vivència, un fracàs matrimonial sorgit d’un fracàs d’adolescència. Sant Feliu de Guíxols se’ns mostra com un teló de fons malèvol, un cul de món on els joves poden aconseguir ben poca cosa: uns quants calés a l’estiu gràcies al turisme per fugir d’allí o passar l’hivern, la pitjor època de l’any per l’apatia i la mort que suposa el poble costaner.

Paral·lelament, en Toni coneix una adolescent alemanya amb la qual comença a intimar. Hi ha en aquesta relació una doble lectura: per una banda, la Gabri simbolitza l’adolescent que va ser l’Imma i que en Toni no va poder aconseguir; de l’altra, és la "Lolita" que fa embadalir l’home madur en crisi, incapaç de prendre les regnes de la seva vida i que es deixa dur per l’epidermis delerosa de la sensualitat. La Gabri es converteix en una mena de catalitzador de la història, que després de diverses anades i vingudes sense suc ni bruc argumentatiu, però que ens permeten bussejar per l’interior dels quatre protagonistes, s’accelera en el tram final fins que en Toni resol tres problemes d’un sol tret: l’Imma podrà viure més tranquil·la, la Gabri cedeix de bon grat als precs d’en Toni i viu una experiència de maduresa i en Toni decidirà tornar a la seva vida quotidiana sense assumptes pendents. I de fons, mentrestant, la “marina” que ens va pintant en Toni Sala, referència clara a Marines i boscatges de Ruyra, aquesta Costa Brava de les cales, dels mil colors, però també de les urbanitzacions, dels hotels abandonats, d’una certa decrepitud física i moral.

"Felix orbe"

2011-01-05T13:24:00.004+01:00

Des que l’any 1995 debutés amb el poemari D’on neixen les penombres?, el colomenc Jordi Valls ha treballat la seva poesia amb constància i sense traïcions a una idea que té com a base el món circumdant de la gran urbs, així com la mirada sense prejudicis de qui coneix els seus límits geogràfics i humans. Amb Violència gratuïta (2006) va aconseguir quallar la seva proposta de forma brillant, premiada amb els Jocs Florals de Barcelona, i que els seus versos fossin llegits i esperats amb una certa expectació dins el panorama literari català. El seu pas següent s’anomena Felix orbe (Editorial Denes) i ve a confirmar tots els bons auguris i les certeses del volum anterior, encara que, com l’autor reconeix, es tracti d’un llibre difícil i incòmode, però que es degusta a un ritme lent i cadenciós, que ens va desvetllant tot un devessall d’imatges i lectures.

El títol de l’obra ens remet a un poema homònim, que parla amb mots amatents de l’experiència lectora: “per dins el paper és dens i la lletra neta / fa olor de tinta i al tacte resulta agradós”, però després de la qual en resta una experiència negativa: “la fascinació primera i més tard l’oblit, / la buidor de l’ànima davant del seu límit”. Per tant, la lectura esdevé un viatge orbital, tancat en si mateix, feliç per l’experiència que suposa però a la vegada incomplert. De la mateixa manera, fent-ne un ús metaliterari, Valls és conscient de les limitacions que suposa el seu propi llibre com a experiència incomplerta de la realitat que l’envolta: irònicament, l’expressió llatina del títol podria traduir-se com a “felicitat circumdant”, o “feliç en el món”, com ell mateix ha reconegut. La circumval·lació o l’esfera, doncs, té tres nivells diferents o possibles: el llibre, el món contingut en el llibre i el món exterior. I totes tres són criticades per igual.

Si la realitat no acaba de mostrar-se gaire afalagadora, ni que sigui en una experiència literària abocada al fracàs, tampoc és que els somnis hi ajudin gaire. El llibre s’inicia amb la primera part “El caçador de coloms”, que pren el títol d’un dels seus poemes, on se’ns parla d’un somni que esdevé la repressió d’un desig inconfessable: “Totes les nits el mateix / malson que em desvetlla brut però satisfet. / Culpable de sentir-me en pau”. El poeta i la humanitat s’identifiquen amb els coloms: “Alcem el vol un altre dia, sense ganes”. I malgrat el somni del caçador, les aus acudeixen a la plaça on potser moriran per buscar el pa d’un vell que també hi mor. Un altre somni, el de la llibertat, pot desvetllar inferns, com passa a “La fona”, on “la mort de Goliat no glorifica David, / més aviat el va degradant en un marbre estàtic”. Aquesta sensació de descontentament i ambivalència s’accentua amb altres aspectes, com la creació poètica a “Religió” (“Si les muses se m’empassen, sabré sense aire / sortir a la superfície? I com no perdre’m?”) o el caràcter crític a “El meu estil”. Aquest és, al meu parer, un dels poemes més importants de l’obra, perquè defineixen perfectament el pensament del poeta, que si bé justifica el seu esperit crític (“Ho sento, és el meu estil. No tinc la pietat / que s’espera després de l’agressió”), descobreix que la seva humanitat no és tan diferent de la de qui critica per una vida immoral (“Que trist entre tanta ceguesa descobrir-me”). “La forma i el sentit” també esdevé clau per a l’exploració d’aquesta frustració creadora, que s’inicia i es clou amb una antítesi teòrica (“Tothom és bell, / (...) La bellesa és mentida”). En aquest, expressa que la bellesa i la lletjor són compatibles dins les persones (“sovint ens enfrontem per detalls mínims / i la crueltat que s’esperava al llinda fred / s’ennuega de bella precisió en la venjança”), i el reflex sempre és nostre, no pas d’algú altre, així com la neteja de la consciència sempre deixa petges. D’aquí la conclusió final, i d’aquí la sensació que la balança sempre es declina cap al cantó de la lletjor, capaç d’esguerrar qualsevol intent d’allunyar-se’n.

La segona part, “Una peça més cap per avall”, pren com a títol el concepte del poema que clou el primer fragment, “Efecte dominó”, on “has fet l’última partida / i caus com una peça més cap per avall”. Aquesta fragilitat humana es veu a través de la natura (“Les vinyes”, “El nesprer de la Ciutadella”) o de les tradicions i llegendes (“Don Joan”, “Els Reis”, “Leviatan”), i potencien l’aspecte simbòlic del poemari. “De tu a tu”, la tercera part, és molt més propera, i tracta la relació de l’individu amb el món i la gent que l’envolta sense tanta literatura i amb un estil més proper a les primeres propostes de Valls. Segueix amb un to aclaparat pel pes de l’existència (“Final de trajecte”: “com reconforta en aquests dies l’escalf / d’abandonar-se a la tova mentida”; “El retrobament”: “Sentim el dolor / en els nostres propis cossos, res metafísic / quan l’infortuni és l’excés i la vida és viure / i res més que això”), tot i que de tant en tant pot aparèixer la tendresa, com a “Escola les palmeres”, “un motiu sobtat, imprecís” que acompanya “la resta dels anys que fugen sense llum”. Les relacions de parella també són vistes de forma desenganyada a “Adam i Eva”, i un jersei abandonat al fons de l’armari reactiva la memòria a “Aracne”.

En canvi, a la quarta part, “Més lluminós que un Déu”, Valls introdueix el tema de la creació poètica, i hi apareix el poema esmentat que titula el llibre, “Felix orbe”. A “Contra els poetes”, es retreu com a creador que viu “sempre al marge, callat, / oblides el món que t’envolta, vius del símbol / escalfat per un destil·lat intens”, i la poètica només respon a la plasmació d’un desig per l’absència. Però no en té prou, perquè a “L’emperador despullat” parla de la relació del creador amb el públic i/o la crítica, que amb la seva interpretació “em vesteix d’or i seda”. Això esdevé tot un perill, ja que “sols escric el que de mi espereu”, i paradoxalment “aparteu els ulls a tanta exhibició”. Tanta poesia, tanta necessitat d’art per explicar la vida esdevé la provocació de “El badall”, reacció instintiva quan “hem de morir sense metàfores, ni flors, /entre dolors i espasmes o bé alienats”.

Finalment, la cinquena part, “Cor de plom”, actua com a compendi de tot el que ja s’ha dit fins al moment, així com de dessacralització definitiva de molts elements que munten la nostra realitat: “L’eufòria” no és res més que un estat transitori, el simulacre d’intent d’enlairar-se com els petards llençats, “però la nit és nit / invariable en la seva condició de fosca, / i nosaltres l’escuma esbravada per terra, / l’enganxifosa eufòria que raja la tribu”; “La consciència” sempre és present ; el “Carnaval” no és res més que una metàfora del món real; “La inspiració” del poeta li “porta un nadó als braços, / l’he fet créixer monstruós i bellíssim / com jo vull. Però ella desapareix, / mai no ha estat real”; la poesia és un “Art inútil”, “no existeix”, perquè “els llenguatges actuals / traspassen la lletra escrita”, i paradoxalment “escrius poesia perquè saps que no existeix”. En el fons, cadascú de nosaltres només som un “Peó”, “aquell que accepta el paper donat / a cada moment”, facilitant que “un escac i mat es prepara en el teu nom”. Ni la màgia sobreviu a la visió càustica d’en Jordi Valls, ja que a “El truc” “el mag també fracassa”.

I malgrat les impossibilitats, les frustracions i les constatacions que arrossega Felix orbe, cadascuna de les seves pàgines i cadascun dels seus versos no té cap mena de desperdici. Potser en Jordi Valls hagi arribat a l’excel·lència de la seva poesia a través de la negació constant, però l’existència d’un llibre tan profund i corprenedor com aquest el redimeix, i fins i tot m’atreveixo a dir que no invalida el discurs expressat, ans al contrari. Si fem cas del gran Màrius Sampere, a qui cita a l’inici del poemari, i n’extrapolem les seves paraules el poeta és un ésser paradoxal per definició: “Jo mateix em bato dintre d’un llibre i exposo una mena d’explosió total perquè cadascú triï el coet que més li agradi”. I citant un altre referent d’excel·lència d’en Valls, en Feliu Formosa, “acabo de passar per un text a través del qual vull afirmar-me / en l’actitud antipoètica que persegueixo gairebé amb ràbia”. O, dit d’una altra manera, la poesia és l’art de no poder-se acomplir, la necessitat del poeta de buscar-se sense trobar-se, el cercle d’Ouroboros, o “felix orbe” si ens posem sarcàstics.

"solsticis en minúscula"

2010-12-27T10:24:00.003+01:00

Els internautes literaris coneixem la Laura Dalmau (el Masnou, 1970) pel seu blog, És l'hora d'hissar els somnis, des del qual difon el seu amor per la poesia. A més, des de fa anys desenvolupa una poètica pròpia, que li ha reportat diversos premis i l'aparició en algunes publicacions col·lectives (Erotisme som tu i jo, La catosfera literària, Volen versos), però no ha estat fins el 2010 que no ha vist la llum el seu primer llibre, solsticis en minúscula, a través del segell editorial Viena. Sense trair els seus conceptes poètics a l'hora d'escriure, que de fa anys es basen en l'exploració de l'erotisme i la sensualitat com a eines de descobriment i realització, Dalmau orquestra en el seu debut editorial un llibre conceptualitzat, pensat i treballat, que funciona a partir d'una estructura que imita les estacions de l'any, i que ens condueixen per quatre estats vitals bàsics: la contemplació, la vivència, la maduresa i la memòria.

Primavera: contemplació del desig obre la composició amb poemes abstrusos, que juguen amb l'ambigüitat, atansant-se als referents textuals, però tenint de fons la remor del desig com a motor de dues menes de creació, l'artística i la vital. Al poema "excés!" ja ens avança el to del fragment següent, on "empelto la clenxa nua / de vers exagerat (...) fins que la bellesa revesteixi / el marc." El títol del fragment següent, Estiu: afonia plàstica ja assenyala el repunt de la cruesa lèxica i temàtica, que es despulla de la voluntat ambigua del fragment anterior i relata amb més vivacitat l'aproximació al sexe, a la carn. La manca d'un contrast plàstic per culpa d'un excés de llum, de claredat, condueix al darrer poema, "zàping", "a l'engany d'una esperma fàcil, / sense carícies". Però arriba la Tardor: la força d'una arrel i Hivern: benèfic desordre, èpoques de més reflexió, que condueixen a una maduresa inevitable i a un canvi de temàtica: la maternitat, el record de la mare, la vivència de la malaltia, etc.

És evident que el cicle també es pot associar al desenvolupament vital de la persona. Però més enllà d'aquesta lectura interpretativa, el més interessant del debut literari de la Laura Dalmau és allò que Joan-Elies Adell esbossa al pròleg que l'acompanya: "encara avui es considera les dones com a objectes de desig que no pas subjectes que poden parlar del seu desig." Per sort, el debut de la Laura vol trencar aquest tòpic amb naturalitat i un bon grapat de poemes.

"Relacions particulars"

2010-12-18T11:02:00.007+01:00

Segueixo descobrint Josep Maria Espinàs a tongades. A Relacions particulars, editat el 2007, esbossa el retrat de sis escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra) que l’autor, amb més o menys intensitat, va arribar a tractar personalment. Sense deixar de banda el “personatge” públic que tots ells van arrossegar durant la gran majoria dels seus anys de popularitat, moltes vegades constituït a partir de l’anecdotari, Espinàs aprofita les seves experiències per regalar-nos-en una lectura particular, que s’encari al mite, comprovi què hi ha de debò i de mentida, i en faci una relectura. I tot sense trair l’observació i la mesura, dos elements bàsics que sempre ha emprat a l’hora d’exposar per escrit totes les seves vivències i consideracions. En aquest sentit, és molt útil recordar les seves paraules a propòsit de Camilo José Cela, de qui li sorprèn la fabulació que acaba fent del viatge que van compartir pel Pirineu català (i que, en el cas d’Espinàs, va acabar donant Viatge al Pirineu de Lleida): “Dos escriptors no veuen mai el mateix, ni de la mateixa manera. (...) Però com ho havia vist cada u? Això, el com, és la diferència, és la interpretació, és la literatura”. Aquest com, en el cas d’Espinàs, respon als factors que ja hem assenyalat: l’observació i la vivència personals, les consideracions extretes d’aquests elements esmentats, el contrast d’aquests elements amb les consideracions prèvies (els prejudicis) i un atreviment raonable a fer-ne alguna teoria. Espinàs, que, com qualsevol altre autor, té els seus detractors, ha hagut de sentir-se retreure en molts casos la trivialitat de les seves propostes, fruit d’aquesta barreja de periodisme i dietari “literaturitzat” que esdevenen els seus relats i els seus articles. Tanmateix, crec que es tracta d’una desconsideració fonamentada en prejudicis. En tot cas, l’autor barceloní coneix les seves limitacions i es delimita a si mateix el radi d’abast. En comptes de posar-hi més mantega que pa, decideix orquestrar una interpretació personal d’aquesta realitat viscuda, distanciant-se'n quan cal a través de la ironia, a la vegada que n’extreu una certa poètica de la quotidianitat.

Un punt i a part mereix l’estil. A aquestes alçades, i amb més de cinquanta anys d’escriptura a les seves espatlles, Espinàs treballa amb una llengua estilitzada fins a l’extrem de rebutjar qualsevol destorb inintel·ligible, un estil depurat que flueix amb l’elegància intranscendent d’un rierol d’aigua cristal·lina. Llegir Espinàs és un plaer que es fa d’una tirada, amb el goig d’un català planer, fins esdevenir d’una normalitat aclaparadora, un detall en el seu esforç literari que l’ennobleix. Una llengua no només esdevé literària per l’ús excels i les troballes valuoses, sinó també per la naturalitat i la normalitat exhibida a través dels mitjans de comunicació més directes i prosaics. I en això, Espinàs n’és un dels mestres. Tanmateix, també aquest aspecte ha servit als detractors per jutjar-ne la trivialitat: els sembla que tanta eficiència passadora no pot deixar gaire pòsit en el lector.

La tria dels autors que fa Espinàs a l'hora de parlar-ne respon a la proximitat –la majoria els va conèixer arran del seu treball a la revista Destino-, però quan hom acaba de llegir Relacions particulars s’adona que també respon a un reconeixement de tots aquells escriptors que han deixat petja en la formació de l’estil literari de Josep Maria Espinàs. I, per acabar-ho de reblar, també respon a la voluntat d’establir un lligam profund entre vida i obra, el reflex de la manera de viure i de veure la vida amb la forma de reflectir-ho per escrit.

Versos al Royal de Figueres

2010-12-07T20:10:00.005+01:00

Des de l'època de les coves, els éssers humans som animals socials, necessitem l'aplec per poder aixecar-nos i enlairar-nos. Una altra cosa és que després apareguin les lluites tribals per imposar l'opinió o el control, però aquesta és la pitjor versió de la nostra naturalesa, i de vegades resulta un mal menor necessari.

Des de fa mesos pertanyo a una agrupació de poetes anomenada versos.cat, que expandim les nostres obres a través d'Internet i en els recitals que anem organitzant pel nostre país. Pel poc que ens coneixem, els versos han anat estrenyent els llaços, i l'heterogènia de les nostres propostes ha ajudat a fer brillar les nostres individualitats, que no desentonen dins d'un nivell qualitatiu alt, per les valoracions que ens han anat arribant. El passat dilluns 6 de desembre tocava Figueres, al Cafè Bar Royal de la Rambla, un escenari mític per on han passat personatges il·lustres com Dalí, Pla o Fages de Climent. Aquesta és una petita crònica de l'acte.

18.30- Arribem al Royal amb força temps, per por de no fer salat, ja que venim des de la Garrotxa i mai se sap com estan es carreteres, i menys en ple pont festiu. La Rambla de Figueres ens mostra un ambient festiu i populós, amb fires i gent passejant amunt i avall, ocupant els cafès i forns d'última generació, immaculats i moderns fins a la nàusea. En canvi, el Cafè Royal és buit quan hi arribem. L'aspecte tronat d'un local tan emblemàtic espanta certes persones, però nosaltres confiem que els versos acabaran arrossegant una munió de fidels que vulguin tornar a sentir el Royal ple de paraules.

19.00- Comencen a arribar alguns dels components de versos.cat. Els primers són els amfitrions, en Quim Martínez i la Sílvia Casamort, que vaig conèixer al recital de Terrassa (als Amics de les Arts) de fa uns mesos. Ja duen el micròfon que farem servir perquè se'ns senti millor. Més tard arriben en grup en Dani Ruiz-Trillo, pare de la criatura (vull dir del grup i de l'activitat poètica), la Teresa Bosch, en Raimon Gil i la Sònia Serrabao, que vénen de Palamós. La darrera en arribar és la Carme Pagès. Els amos del bar han preparat una taula llarga al mig del local per encabir-nos, des d'on anirem recitant, un per un, tres de les nostres propostes en dues rondes.

19.35- Comencem amb cinc minuts de retard, però de mica en mica el degotall de versos va agafant embranzida. El local presenta un bon aforament; la gent pren begudes mentre ens escolta respectuosament o amb converses soterrades, per no trencar l'acte. De mica en mica, les veus es van individualitzant, i sorprenem amb la varietat de propostes: les originals "poetopeies" de la Sònia ("Rum-rum", "Clic", "Ziga-zaga"), un joc fonètic que amaga al darrera versos encesos i apassionats ("Les llàgrimes de la dama / són un clau rovellat. / No s'hi pot fer res: un clau / n'arrenca un altre"); la brevetat depurada d'en Dani, que reflecteix en els seus poemes l'aparent introversió personal, que en el fons té molt més a dir del que aparenta ("Jo també vull col·locar col·loquis / als prestatges de la retòrica"); la melangia esfereïda i esfereïdora d'en Raimon, que es vessa amb el riu desfermat de les coses per dir i no callar perquè fan massa mal (“Molt abans de la solitud de Kieslowski, / que és com la nostra solitud, d’un color / gris de suburbi i vodka, hi havia aquest / mateix paisatge d’ara”); la calidesa íntima i propera que desvetlla en la Teresa silencis, enfonsaments i mitges paraules (“El cap a dintre el puny / el puny que tanca el cor / o el cor que esclata en sang”); les dones ferides, però tan dignes, dels poemes d'en Quim, que agafen volada tan ben dits per la Sílvia (“I et parlo de que avui ja sóc feliç. / A que fot?"); les imatges delicades i inspiradores de la Carme, tan ben llustrades pels anys de versos escrits, madurats i premiats ( “i amb petons / de papallona, volem plegades / pel cel d’avui, que és blau i és franc, / i lliure de gropades...”).

Vassili Grossman

2010-12-05T12:31:00.005+01:00

Han calgut dos anys perquè em decidís a reprendre (o, millor dit, a reiniciar, perquè ja no en recordava res) la lectura d'aquesta obra magna de més de mil pàgines que és Vida i destí, testimoni aclaparador de la Segona Guerra Mundial i de la vida i l'experiència del seu autor, l'escriptor i periodista uncraïnès Vassili Grossman (1905-1964). Les cent primeres pàgines ens situen en l'ull de l'uracà, l'any 1942, en quatre fronts simultanis: un camp de concentració nazi de presoners polítics, la defensa soviètica de Stalingrad, un guetto jueu ucraïnès i la vida quotidiana a Kazan d'un físic jueu i la seva família.

Val a dir que la complexitat i la profunditat que mostra l'obra són el fruit d'una vida tenallada per la situació paranoica que va haver d'afrontar Grossman a la convulsa Rússia comunista d'entreguerres, en la qual el control de Josef Stalin arribava fins a límits inhumans. En el cas de Grossman, va haver de delatar dos parents, va ser perseguit pel nazisme i l'estalinisme per la seva condició jueva, i va haver de signar un manifest que justificava l'extermini de dissidents del règim, unes experiències que, lligades a la seva activitat professional, que el va dur a viure la guerra com a enviat especial a Stalingrad, Polònia, Ucraïna i Moscou, suposen la gènesi d'aquest fresc anomenat Vida i destí.

Un dels protagonistes, el físic jueu Víktor Pàvlovitx Strum, es converteix en el seu alter ego, i a través d'ell concentra el desconcert, l'horror i la culpa que el van dur a plantejar-se la gènesi de l'obra. "Era evident que la física determinava el curs del segle XX... De la mateixa manera que, el 1942, Stalingrad determinava el curs de tots els fronts de la guerra mundial. Però Strum se sentia sotjat pels dubtes, pel patiment, per la desesperació." Resulta, doncs, horriblement irònic que, com ha compendiat abans l'autor, Strum és testimoni dels avenços més espectaculars en la història humana, la teoria de la relativitat i la teoria quàtica, que trenquen amb la concepció euclidiana de l'univers. I tanmateix, en un moment tan cabdal, la humanitat es deixa arrossegar pels totalitarismes i per l'horror. D'aquí el patiment i la desesperació de Strum i Grossman, que transcendeixen els fets pels quals se senten responsables (en el cas de Víktor, l'abandó de la seva mare a la seva sort, en el guetto ucraïnès).

Però la condició d'escriptor de Grossman també va patir amb el "segrest" de la seva obra el 1959 pels comissaris de Jruschev, que la van prohibir i fer desaparèixer. Miraculosament, una còpia va ser salvada en el darrer moment i va sortir de Rússia per ser publicada a França anys després de la mort de l'autor, corroborant no només la qualitat de la seva escriptura, sinó convertint-se en una experiència total d'un dels moments més importants de la història de la humanitat al segle XX.

Bella prosa

2010-11-20T11:38:00.004+01:00

Quan estudiava a la universitat era un detractor de la lectura als trens. No entenia com amb tantes anades i vingudes de passatgers, amb tant de sotragueig, podien els lectors concentrar-se. Després, ja llicenciat, a causa d'unes ocupacions com a docent que m'obligaven a trasllats llargs, vaig anar agafant-ne l'hàbit, primer amb la lectura del periòdic, després provant el "sacrilegi" de llegir novel·les. La veritat és que hi vaig agafar traça i endrapava de bon matí i a la tornada per la tarda un bon grapat de pàgines, cosa que de passada beneficiava en els primers temps el llunÀtic i el meu bagatge personal, sense perdre'm res que pogués oferir-me una lectura reposada a casa.

Però els dos darrers anys el radi de la feina s'ha anat escurçant, i el temps de què disposo al vagó no m'engresca a encetar cap obra amb substància. En tot cas, he canviat el volum per la brevetat concentrada dels poemes, els contes, la prosa preciosista, que s'han convertit en el meu menú ferroviari actual. Xuan Bello és, en aquest sentit, un dels millors xefs: proses breus però intenses, d'una bellesa encalmada i profunda, dedicades a retornar-nos en petits pessics a un món primigeni (el país asturià que es va eclipsant sota el pes de la modernitat absurda i exterminadora) des del qual dirigir-se cap a una visió universal de la vida. La memòria i l'experiència són claus, i d'aquí els testimonis de familiars i coneguts, així com la citació de les lectures que l'han anat acompanyant. La neu i altres complements circumstancials, publicat per Adesiara i excel·lentment traduït per Jordi Rabentós, és la darrera entrega en català de les seves cròniques, en les quals s'hi troba aquest retorn a les arrels que, paradoxalment, ens ha d'ajudar a madurar. "Són les coses que té la vida: al final, més que viure-la, sembla que el que es necessita és acotar-la, envoltar-la d'una aura de malenconia. Per això ara, més que viatjar, el que proposo és el viatge reflex: l'única manera d'anar, de veritat, al lloc que volem."

Blogaires poetes, poetes blogaires

2010-11-10T17:27:00.004+01:00

Si per alguna cosa l'any 2009 es va organitzar a Vilafranca del Penedès la jornada Poems&Blogs és per l'evident concomitància entre la creació literària individual i el blog com a vehicle de revelació col·lectiva, en aquest cas sense mitjancers i amb la intempèrie de la crítica emmascarada rere d'una pantalla. Aquella jornada i la publicació el 2010 d'un llibre que recull creacions de tots els participants no només materialitzen una evidència (moltes de les persones que tenen un blog es dediquen a la creació literària), sinó que donen veu a tota una sèrie de persones que, de mica en mica, van trobant el seu espai en els circuits més convencionals. Com si els blogs fossin un banc de proves i de promoció, una mena de "pedrera" (prenent el símil futbolístic) on no tot és prescindible o frívol, com diuen els seus crítics, i on es pot revelar la força d'algunes propostes.

Santi Borrell, un dels propulsors d'aquella proposta vilafranquina, acaba d'editar Els dies a les mans a través d'Edicions de Pedra, segell que també ha tirat endavant el propi autor. A banda de ser present en mil i un actes de promoció poètica, aquesta iniciativa demostra un cop més la defensa aferrissada de la independència creativa que ha mostrat sempre en Santi, prenent el risc d'editar-se, distribuir-se i promocionar-se.

Marta Pérez Sierra és la flamant guanyadora del darrer Premi Jordi Pàmias amb el poemari Dones d'heura (properament editat per Viena), segon llibre de versos després de Sexe mòbil singular. Ella també va participar en el Poems&Blogs, ja que en manté uns quants, d'entre els quals Didalet d'ivori és dedicat a la poesia.

Finalment, la Laura Dalmau, tot i no formar part del col·lectiu esmentat, és coneguda per tots els internautes a través del seu blog És l'hora d'hissar els somnis, des d'on estén la seva passió pels versos. Acaba d'editar Solsticis en minúscula a Viena, i presenta el llibre el proper 1 de desembre a la llibreria Bertrand.

Des d'aquí us convido a dirigir-vos als autors, aprofitant que són usuaris d'internet, blogaires il·lustres, perquè els pregunteu sobre els dubtes habituals, si us interessa la seva poesia: punts de distribució, dates de presentacions... I sobretot no deixeu de navegar, atents a qualsevol nova revelació que ens pugui donar aquesta galàxia en expansió.

Alibek, Frost, Solà

2010-11-02T20:30:00.004+01:00

Pius Alibek. És ben trist que en les darreres dues dècades l’únic que sapiguem de l’Iraq sigui a través de les campanyes bèl·liques nord-americanes i de l’obstinació de Saddam en mantenir amb mà de ferro un país que només cinquanta anys enrere era força diferent. Per això sorprèn i il·lumina Arrels nòmades, el primer llibre de ficció de Pius Alibek, nascut a Ankawa i resident a Catalunya des del 1981, on exerceix de professor a la UB i de traductor, així com d’agitador cultural i intercultural, entre d’altres coses. Desconec fins a quin punt la trama que segueix la biografia del protagonista, Pius Habez, està empeltada de la del propi autor, però sigui en la mesura que sigui es beneficia del desconeixement que podem tenir del seu país, i del fet que l’antítesi expressada pel títol (aquestes arrels incapaces de romandre quietes) es compleix a la perfecció: la joventut del Pius protagonista passa per diverses etapes i ciutats durant els anys seixanta i setanta del segle passat, i així va bastint una personalitat enriquida pel gresol d’experiències, que al final l’animen a deixar el seu país per treballar a l’estranger, concretament a Barcelona. Nascut en una família de parla aramea i religió catòlica, que en aquells moments convivia en certa calma i respecte mutu amb l’islamisme, el jove Pius es veu obligat a deixar la ciutat de la seva infantesa per traslladar-se a Bàssora. Dins el mateix país i d’una ciutat a l’altra, les diferències dels estrats socials, els usos i costums o els contrastos paisatgístics i naturals prefiguren un país força més variat que l’illa petrolífera envoltada de desert de les imatges que la Fox o la NBC ens van deixar observar en els dos conflictes passats. Ens trobem en una època anterior a l’arribada del partit baasista al poder, inici de l’Iraq que avui dia coneixem. Entremig, Pius inicia el seu recorregut vital, que se’ns mostra a través dels paisatges més significatius del seu creixement personal. Els fets primerencs que se succeeixen el duen a fortificar la seva fe religiosa des d’un punt de vista humanista, allunyat de la retòrica heterodoxa, i aviat es proposa passar la seva joventut al seminari, tot preparant-se per exercir el sacerdoci. Aquest creixement, que alterna elements trivials però d’una bellesa i una profunditat remarcables (la força bruta que aprèn a utilitzar a l’escola de Bàssora, la troballa dels ous de papallona al jardí) amb d’altres de més gravetat (els episodis d’abusos sexuals a l’església, l’empresonament i mort d’un oncle per motius ideològics durant l’ascensió del poder baasista), van formalitzant-li un raonament obert, tolerant, però a la vegada desafiant amb l’autoritat mal exercida.

Robert Frost. La vida es cristal·litza amb l’arribada de les primeres gelades de matinada i amb les ventades que de tant en tant esbarrien nuvolades, però encara reconforta el sol del migdia, que ja ha perdut el vigor juvenil de l’estiu, i se’ns acosta amb més naturalitat, sense voler dominar-ho tot des del zenit celeste. Ja hem olorat castanyes torrades i aviat entrarem en el cicle festiu més important de l’any, pel que té de significança sociocultural. Per aclimatar-me al canvi d’estació l’ànima em demanava una obra autumnal, així que he recuperat Al nord de Boston del poeta nord-americà Robert Frost, poemari cabdal per al seu autor i per a les lletres del seu país, i excel·lentment traduïda (readaptada) per Miquel Desclot. La natura i el camp llaurat hi apareixen com a marc de fons determinant per al relat de les experiències quotidianes de tot un seguit d’individus aparentment insignificants. Tanmateix, el seu acostament a temes tan universals com la mort, la vellesa o el penediment els atorga una força brillant, amplificada per l’estil planer però profund de Frost.

Joan Solà. Em va saltar l’alarma una setmana abans, quan l’Avui li dedicava la seva secció de Cultura. Deien que el mestre “penjava les botes” per culpa d’una malaltia no especificada, a l’espera de la seva recuperació. Fins i tot hi apareixia un text del mateix Solà, el seu darrer article, que volia reflectir un balanç i un “a reveure”. Però heus ací que el dimecres 27 d’octubre els catalans ens vam llevar una mica més enfredolicats, una mica més despullats, enmig de la tardor imperant. El mateix dia, sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional i els habituals elements de pressió (anti-)catalans feien de les seves per reduir una mica més la presència oficial del català, retraient-li acusacions absurdes de repressió i persecució. Com a mínim, disposar d’en Solà ens salvava la cara de babau que et queda cada vegada que sents determinades imbecil·litats, només pel fet de tenir un personatge tan intel·ligent del teu costat per defensar no pas la teva tesi, sinó la veritat empírica mateixa, que amb tanta obstinació neguen els nous amos del tenebrisme cultural. Per això, llevar-se sense la figura del filòleg Joan Solà, hereu natural de Pompeu Fabra (l’obra del qual admirava però també revisava de forma crítica) i de Joan Coromines, és com sentir-se a la intempèrie dels vents del nord, quan les ràfegues escometen amb un fred punxant.

La mecànica modernista

2010-10-24T12:08:00.006+02:00

Irromp el neguit, l’angoixa, la desesperança. I com en un poema de Shelley o Byron, les ombres tenyeixen d’un porpra delicat les pàgines diàries, que es tornen tèrboles i amenaçadores. Mentrestant, la grisor espera atalaiada, arrecerada rere els dimonis que ens emprenyen, per si de cas caiem i llavors cal muntar-nos al voltant un infern monòton i desgastat, un purgatori etern.

Però mentre hi ha vida, hi ha esperança. D’aquí la grandesa de La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès, que vaig descobrir a l’institut amb setze anys, i que des de llavors m’acompanya a través de la memòria de lectures repetides. Perquè fins i tot quan el destí ens la juga, cal entomar-lo disposats a prendre’n les regnes. Que ningú ni res decideixi per nosaltres, encara que no tinguem cap oportunitat.

És la mecànica de l’home modernista: el plor desesperançat, la presa de consciència i la presa de decisió. Aquesta és la idea que glateix en les pàgines de Pous i Pagès i que el fa superar les limitacions del fulletó que de vegades tenallen la trama. Com un trencaclosques delicat de reconstrucció difícil, però que cal recompondre de tant en tant. Un cant a la lluita, que condueix a la vida, una vida més o menys nostra, però a la fi una vida suada. Qui no ho fa així, corre el perill d’engreixar-la amb massa pena...

PS: Un amic escriptor, en Jordi Llavina, emprèn una nova aventura en solitari. Des de fa setmanes presenta el programa de llibres L’última troballa, i ara posa en marxa una assessoria literària (redacció de textos per entitats privades, consulta i consell a escriptors/es...) anomenada En negreta. El seu lema, que demostra sempre que pot, és renovar-se o morir, i segueix la petja modernista per aquest camí tan entortolligat com de vegades resulta ser la vida.

Memòria d'en David Vilaseca

2010-10-13T10:59:00.003+02:00

La nostra petja esdevé tan feble que si la memòria humana no la considera prou rellevant, es perd com un gra de sorra dins l’enorme univers humà. És per això que els amics de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de Londres David Vilaseca li han organitzat un homenatge per recordar-ne la seva obra. Malgrat la seva joventut (46 anys), Vilaseca va morir el passat mes de febrer en un accident, deixant rere seu multitud d’estudis sobre l’homosexualitat a les autobiografies (queer theory) i, sobretot, una novel·la premiada el 2007 amb el premi Andròmina, L’aprenentatge de la soledat. Hi vaig arribar per casualitat, per encàrrec de la revista Caràcters, però em va sorprendre la seva frescor i complexitat.

Des d’aquí voldria fer-me ressò dels col·loquis que el proper dijous enceten a l’Off Lletra de la UOC, i en els quals hi podeu participar per conèixer més l’autor i la seva obra, o per dir-hi la vostra. En darrer lloc, us convido a llegir la meva ressenya sobre L’aprenentatge de la soledat, que recupero per a l'ocasió amb l'enllaç següent.

Impressions de Venècia

2010-10-12T11:16:00.003+02:00

Venècia és un gran decorat cinematogràfic on les ànimes càndides i els pobres d’esperit pretenen viure una “experiència romàntica”, generalitzant aquest terme artístic, vulgaritzant-lo, buidant-lo i tornant-lo a omplir amb una sèrie de tòpics amorosos. Si veiessin més enllà de la seva experiència de parc d’atraccions s’adonarien dels milers de turistes carregats amb emprenyadores càmeres digitals, fotografiant a tort i a dret, passejant en grups enormes encapçalats per un guia que poden identificar gràcies a un paraigua cridaner o un mocador lligat a la punta d’un pal de ferro; observarien amb una barreja humana de fàstic i enveja que Venècia és una experiència ben diferent per als turistes adinerats, que no els suposa cap esforç allotjar-se al luxós Hotel Danieli, desplaçar-se en llanxa-taxi per evitar les aglomeracions, sopar als millors restaurants on el peix suposa una simfonia de sabors; o tan sols prendre un capuccino al Caffè Florian, on fan pagar fins per l’orquestra que amenitza la vetllada en un dels cantons de la plaça Sant Marc. Potser acabarien adonant-se de l’obscenitat d’una ciutat que ha convertit el seu modus vivendi tradicional d’antany, anterior al postmodernisme, en una atracció cara i un pèl hortera.

Però tampoc cal deixar-se dur per pessimisme, perquè en veritat sí que existeix una “Venècia romàntica” lluny del turisme inesgotable, lluny dels negocis venecians, lluny de qualsevol signe de vanitat i vulgaritat humana, si és que això és possible en una ciutat que sempre s’ha aixecat sobre aquests pilars. Aquest “esperit romàntic” més autèntic es troba en els canals verdosos que escrostonen lentament i inexorable els murs dels palaus i palauets, després de segles de lenta erosió; es troba en la calma nocturna d’alguns carrers i campi (places) a l’hora que tothom és sopant o fotografiant la plaça Sant Marc; es troba al barri de Dorsoduro, lluny de l’explotació i l’acumulació turística del centre, i on trobem cases molt més tronades, al voltant de les quals encara s’intueix el glatir del viure dels venecians més mundans.

En definitiva, la “Venècia romàntica” és aquella que ens parla de decadència i deserció, quan la ciutat i els seus habitants semblen abandonats a una letargia lenta, que recorda els millors temps com qui té un ram de flors assecades per seguir observant la seva bellesa pútrida i pensa en fer-ne pagar entrada. Per això les imatges més belles que es poden dur de Venècia són al capvespre i a la tardor, com donant la raó a Thomas Mann quan va inscriure en la ciutat italiana la seva obra La mort a Venècia. Ara potser és el millor moment per llegir-la, per retrobar-me en les seves pàgines amb la Venècia que jo he viscut, el monstre decadent de perfum acre i embafador, però no per això mancat d'un encís mortuori, i no pas la figureta de postal que m’han intentat vendre.

"Non si male nunc", de Sònia Moll

2010-09-18T10:12:00.005+02:00

L'expressió del poeta Horaci "non si male et olim sic erit" ("no perquè avui sofreixis ha de ser etern el teu dolor") serveix a Sònia Moll per titular el seu primer recull de poemes (editat per Viena i guanyador el 2007 del Premi Sant Celoni), atorgant-li un caràcter particular que ens ajudarà els lectors a trobar un nord en aquest descens, vellutat per la mà d'una veu madura i sàvia, però al capdavall terrible, pel que significa d'immersió en les entranyes i les esquerdes del patiment d'un ésser humà. El pecat i la redempció, les pors i les vergonyes, les paraules callades, el vertigen, la ira, totes són fites que va ensopegant al llarg del seu camí, que teixeixen una teranyina de dolor i d'impotència (al poema "L'aranya", diu que "se m'ensorra la llum/entre fils de l'aranya"). Al capdavall, però, i seguint el principi horacià que abans referia, la mateixa mirada extraviada pot trobar el camí per refer les passes, fins i tot abraçant el terror per donar-li la volta (en el mateix poema esmentat, "rere el tel, m'aprenc els mots que em dicten", "el retorn/és un camí inservible", i per tant, "l'aranya torna. M'agombola, aquest cop. M'hi abraço"). El camí sembla llarg i àrid (com el que segueix l'escarabat de la magnífica portada), però és a través de la poesia que es troba la bona direcció, a través d'envolar "els coloms/des de la torre de l'església/amb la certesa/de no enyorar-los" ("Redempció"), després d'admetre que "les coses que no dius obren escletxes/damunt la pell estoica". Dit d'una altra manera: les coses que fereixen només seran assumides i digerides (això sí, més enllà d'una comprensió impossible) a través d'un mecanisme que les desarmi i anul·li el component feridor.

Aquest discurs, tan aparentment fred i mecànic exposat de forma teòrica, pren amb la paraula de la poeta barcelonina la forma d'imatges belles i trencadisses, tan fràgils com l'estat d'ànim que s'hi reflecteix: "Els vidres de la por/m'escampen a bocins/damunt l'estora" ("Por"). Per dur-ho a terme, la intemporalitat i els elements de la naturalesa hi ajuden, recolzats per una versificació musical i fluïda. Així, el contrast entre la fragilitat del discurs i la fermesa de la veu potencia encara més les qualitats de la seva poesia, duent-la cap a un lirisme que no necessita de cap efecte sentimental. El sentiment hi flueix amb naturalitat, com l'aigua entre les pedres del riu, i cau damunt l'ànima del lector, que no pot restar impassible davant tant de dolor i tanta bellesa barrejats amb una pinzellada tan delicada i poc evident.

"Contes de la lluna absent", de Monika Zgustova

2010-09-08T10:41:00.004+02:00

(Article publicat a la revista Caràcters, núm. 51, abril 2010)

Selenites i terrestres

Potser les reminiscències eslaves del seu cognom siguin familiars als lectors habituals de literatura txeca i russa en la nostra llengua, ja que Monika Zgustova porta una colla d’anys dedicada professionalment a la traducció en català. A l’ombra d’aquesta activitat també ha bastit una obra literària pròpia, suggestiva i elegant, ben tractada per la crítica i pels lectors, que l’any passat li reportava proclamar-se guanyadora del Premi Mercè Rodoreda amb Contes de la lluna absent, on comparteix amb tota una colla de personatges aquest doble fons personal, que com a narradora es permet de revelar en el moment més inesperat, provocant una volta de rosca dramàtica: Zgustova planteja l’evidència que tothom juga una doble vida, tothom té amagats cadàvers dins l’armari, i la bellesa dolorosa de l’existència és descobrir-los. Els seus, val a dir-ho, són ben vistosos, i en aquest recull de narracions breus se’ns presenten en tres parts desiguals, tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat.

La primera part, amb deu contes aplegats sota el nom que intitula l’obra, és de llarg la més completa, complexa i fascinant. Viatgem de Sitges a Nova York, de Barcelona al sud de França, però les coordenades espaciotemporals comparteixen el mateix delit per reproduir de forma pausada els gustos, olors, tactes i colors dels escenaris. L’artifici de l’estil es complementa amb els personatges, la majoria dels quals pertanyen a classes acomodades i professionals liberals de les arts. El lector es veu submergit en un escenari identificable i atmosfèric, suficientment elegant i plaent perquè s’hi trobi a gust i es pugui començar a desenvolupar l’engany: com la cara oculta de la lluna, tot plegat té un revers. Perquè la calma de la superfície només amaga les turbulències del fons, i el personatge que apareix per primera vegada és un esquer per conduir-nos fins al retrat de qui de veritat ens interessa: a “Real Men Don’t Dance” passem de la conversa de cafè d’un grup a un músic solitari; de l’Annie i l’Andrée protagonistes de “Bonjour, Madame Marie!” passem a l’esmentada madame, una anciana amable que viu sota el seu apartament, dedicada a la cura d’un jardí preciós. Però la lluna a què feia referència és absent en el títol. Potser Zgustova vol dir-nos que la manca del satèl·lit, sempre associat al romanticisme, simbolitza aquest retorn del fantasieig per espetegar en la realitat de diverses situacions traumàtiques: la pèrdua de l’amor, l’adveniment de la mort, la consciència de la vellesa. Elements presents en cadascuna de les narracions, però que no es revelen fins que el personatge narrador o conductor grata la superfície que emmascara el protagonista: el músic solitari, envoltat d’una aureola de fragilitat, en el fons és un home mesquí i autocompassiu, que “prefereix somiar un gran amor, perquè és incapaç de tenir la iniciativa. Només els somnis es poden satisfer”; madame Marie cultiva amb tanta cura el jardí per mantenir viu un dolorós record del passat. Potser la clau la trobem a “Un desconegut amb una maleta”, quan el narrador es refereix a una escena de Casablanca: al principi, comenta que “a la vida, les coses passen com en una pel·lícula mediocre, i no com en la noble «Casablanca»”, però més tard matisa: “ja no em semblava noble, sinó que la veia com una mentida típica d'una pel·lícula, una mentida que no tenia res a veure amb la complexitat de la vida.”

Amb poc més d’un centenar de pàgines, la primera part dóna pas a “Les quatre estacions” i “Praga màgica: quatre cròniques”, que trenquen la unitat temàtica i estilística del volum. El primer títol pren com a element atmosfèric els colors i estats d’ànim que desvetllen les estacions. Malgrat que aplega bones idees peca d’inconcret, i trenca l’equilibri entre lirisme i especificitat. Els darrers quatre relats, ambientats a Praga i amb el rerefons de l’autobiografia de l’autora, recuperen el pols narratiu amb una reflexió sobre la influència del poder opressor damunt les persones.

David Madueño

"A peu per la Garrotxa", de Josep Mauri i Portolès

2010-09-06T11:31:00.003+02:00

Després de descobrir l’estiu passat a la Vall d’Aran que el senderisme no és una disciplina prohibida per als urbanites més empedreïts (sempre i quan hom sigui conscient de les seves pròpies possibilitats), enguany hem volgut recórrer amb una mica més de deteniment l’Alta Garrotxa. Si bé ja fa temps que coneixem alguns aspectes d’aquesta comarca, on hi pugem amb certa assiduïtat, la part del vessant nord, gairebé tocant al Rosselló, és la que defineix millor el nom que rep, que significa “terra aspra, de mala petja”. Potser per això ens hagués anat millor A peu per l’Alta Garrotxa, de Nil Jaile, però pels pocs dies de què disposàvem ja ens ha anat prou bé aquest altre llibre de Josep Mauri, editat (com l’anterior) per Cossetània. Val a dir que la funció de l’obra és coberta amb escreix: d’una banda, l’autor ens revela rutes que transcorren per paratges de vegades inhòspits i de travessa dificultosa, malgrat que mai deixa de petjar camins molt ben assenyalats. D’una altra banda, la seva narració i el detallisme en els aspectes que poden ajudar un caminant poc avesat a moure’s per muntanya la fan entenedora i, per damunt de tot, utilíssima. I no us penseu que sigui tan fàcil donar instruccions per moure’s pel camp i per la muntanya, on els senyals són pocs (en comparació al món urbà) i depenen dels canvis que els dispensi la pròpia natura, o en algunes ocasions la intervenció de l’home.

Per setembre, versos

2010-08-31T11:20:00.003+02:00

S'acaba l'estiu, per molt que alguns anys la calor vulgui esllanguir-se tossudament fins ben entrat el mes de setembre. Aviat la fulla caduca començarà a formar catifes damunt l'asfalt de les ciutats, amagant la brutícia i la mediocritat per un temps, i donant nous colors a la grisor circumdant. Sembla que la tardor és una època propícia als versos, i encara que no hàgim començat la nova estació, jo ja em veig immers en aquesta primera setmana del nou mes en dos recitals poètics que m'agradaria fer-vos presents, per si us animeu a assistir-hi.

Divendres 3, Terrassa. Durant l'estiu els amics de Versos.cat han dut a terme tota mena de recitals per Catalunya. Ara toca al Vallès, i aquest proper divendres, a les 19.30 al centre dels Amics de les Arts i les Joventuts Musicals (tota una institució a la ciutat, al carrer Sant Pere, 46), l'Òscar Rocabert, Raimon Gil, Quim Martínez, Sílvia Casamort, Carmen Moreno, Daniel Ruiz-Trillo, Sònia Serrabao i un servidor transmetrem algunes de les nostres creacions, que podeu trobar a la pàgina web del col·lectiu, que us recomano visitar.

Diumenge 5, Sabadell. A la meva ciutat natal, el recital dels amics de Papers de Versàlia ja és un clàssic per la Festa Major. Enguany, el tema central és la crisi, amb el títol Poesia de la crisi... Crisi de la poesia? És el segon any que m'hi conviden a participar (a dalt teniu una imatge que correspon a un fragment de la meva intervenció), i torna a celebrar-se a la Plaça de Gabriel Pujol (al costat mateix de la Biblioteca Vapor Badia).

D'uns anys ençà, els poetes s'apleguen en col·lectius reals que busquen donar sortida a les composicions pròpies en un mercat editorial tan saturat. Per les seves característiques, l'oralitat és el millor recurs per a la poesia. Si us agrada assistir a recitals o voleu participar en algun d'ells, no tingueu dubtes: segurament en trobareu més d'un prop de casa, i Internet us sevirà per descobrir-los. Si d'una cosa ens podem mostrar satisfets els catalans és de les iniciatives culturals nascudes del món civil, poques vegades recolzades per les institucions, que tenen una manera molt sui generis d'entendre la cultura.

"La punyalada", de Marià Vayreda

2010-08-26T10:10:00.008+02:00

Després de la represa literària catalana que va suposar la Renaixença, i a rebuf de la importància creixent de la novel·la a nivell mundial (beneficiat pels diversos corrents creatius del Romanticisme, dels quals van sorgir els gèneres novel·lístics), comencen a sorgir a Catalunya els primers intents narratius seriosos, ben bé des del mateix Tirant lo Blanc. I això és molt de temps. Però tot i així, malgrat les dificultats d’una llengua poc adobada narrativament i en un estat confús pel que fa a la gramàtica, el talent d’alguns pocs va produir un grapat d’obres que considerem, des del nostre present, clàssics de la literatura catalana. Narcís Oller, Josep Pous i Pagès, Víctor Català (Caterina Albert) i Marià Vayreda són el pòquer d’asos, amb les seves respectives obres: La febre d’or, La vida i la mort de Jordi Fraginals, Solitud i La punyalada.

Totes aquestes obres mostren una tossuda voluntat de mantenir un discurs literari, amb les exigències narratives que això suposa (descripció, diàleg, punt de vista narratiu), a través d’una llengua desnerida com era en aquell moment el català, amb una musculatura literària tan poc exercitada en gairebé tres segles. Tirant pel dret, i en moltes ocasions proposant les seves pròpies solucions lingüístiques, tots ells prenen com a referència les grans literatures europees de les quals en són lectors, i des dels supòsits establerts pel Romanticisme, cadascú ofereix una variant nova i enriquidora, que conformaran part dels tresors que ens ha deixat el Modernisme català. Oller, molt atent al realisme i al naturalisme francès endegat per Zola, ofereix un estudi sociopsicològic de la societat que l’envolta, sobretot dels individus de la classe petitburgesa. Pous i Pagès i Caterina Albert pertanyen a la branca més nombrosa de narradors catalans que, influïts pel folklorisme romàntic, emmarquen els seus treballs en el món rural del qual en surten uns personatges tel·lúrics, d’una psicologia molt treballada. En el cas de Pous i Pagès, el seu personatge Jordi Fraginals és el representant d’un corrent filosòfic clarament nietzscheà. En tot cas, tots ells representen la voluntat de partir d’unes bases sòlides per enlairar-se i dirigir-se cap a una concepció més moderna de la novel·la, que passa per realitzar profunds estudis psicològics dels seus protagonistes.

Finalment, Marià Vayreda és potser l’autor que navega per dos corrents més oposats. Nascut a Olot el 1853, terra carlista i de profundes arrels conservadores, germà del pintor Joaquim Vayreda, amic dels també escriptors Josep Berga i Boix i Carles Bosch de la Trinxeria, durant anys assaja una escriptura de to moralista, que prova de transmetre els valors de la filosofia carlista. Tanmateix, ja es veu en els seus textos una capacitat d’observació extraordinària, ja que les descripcions dels paisatges són d’una gran riquesa, a través d’una llengua profunda, farcida de localismes i girs molt acolorits, però que saben retratar a la perfecció les contrades garrotxines. Marià Vayreda també havia agafat el pinzell, influït pel paisatgisme de l’escola d’Olot, però va deixar la paleta de colors per prendre la del llenguatge, i a fe que ho aconsegueix amb la mateixa traça de qui fa anar el pinzell.

És per això que La punyalada esdevé la seva obra mestra: d’entrada, abandona el to moralista d’anteriors escrits, manté la qualitat descriptiva per treballar el rerefons de l’escenari i potencia el sentit d’aventura i de romanticisme. Ambientada a la Garrotxa durant la primera meitat del segle XIX, l’obra tracta el tema del bandolerisme amb una barreja d’indignació moral però també de seducció pel mite que crea, i que en altres contrades i literatures ha pres la figura de pirates (L’illa del tresor) o de rebels polítics (Ivanhoe). La doble naturalesa de l’obra es reflecteix com una constant, i juga a barrejar l’aventura amb l’estudi psicològic, amb molta traça.

El protagonista i narrador, Albert, s’enamora de la filla del moliner d’Albanyà, Coralí. Ibo, un perdulari també cobeja la Coralí, i manté amb l’Albert un duel desigual: des de petits, sempre ha exercit un domini humiliant sobre aquest, i és així com no el considera pas rival. La Coralí, tot i estimar-se l'Albert, vol esperonar la seva timidesa immobilista a través de la gelosia, deixant-se festejar per l’Ibo. El triangle protagonista només provocarà el creuament de forces i la baralla: el caràcter fort de la Coralí xoca amb els homes i oscil·la de l’un a l’altre; mentrestant, l’Albert aconseguirà enfrontar-se amb l’Ibo quan aquest amenaci la Coralí amb forçar-la. Després d’aquesta baralla encarnissada, l’Ibo es retira, malferit, però inicia una cursa com a bandoler per la Garrotxa amb l’objectiu final de tornar reforçat, endur-se la Coralí i derrotar físicament i moralment l’Albert.

A partir d’aquí, la segona meitat de l’obra és un descens als inferns personals de l’Albert. Esperonat per l’odi i la gelosia, imaginant coses que no són, inicia la cacera de l’Ibo i dels seus homes per les aspres contrades de l’Alta Garrotxa. Amb el pas del temps, amb l’adveniment del cansament i la desesperació, i després d’unes quantes batalles esgotadores, els caràcters de l’Ibo i l’Albert comencen a convergir fins a l’intercanvi de papers: mentre la figura del primer (tot i de les seves accions roïnes, tot i la descripció bestialitzant i desagradable que Vayreda fa dels trabucaires i de la vida que menen) comença a mitificar-se com la d’un aguerrit bandoler inassolible, la del segon comença a bestialitzar-se, a perdre l’honor que havia guanyat davant la Coralí quan la defensava dels embats deshonestos de l’Ibo, i es deixa dur pel simple desig carnal, i pel l’assedegament de venjança. Espiritualitat i carnalitat s’intercanvien en aquest rush final de l’obra del tot inimaginable.

"El quadern de Nicolaas Kleen", de Jaume Benavente

2010-08-16T11:01:00.007+02:00

Marja Bateraal, la protagonista d’aquesta novel·la que juga a ser gènere però que en trenca les formalitats, està obsedida per un quadre força famós de Hendrick Avercamp, Paisatge d’hivern amb patinadors sobre gel. Avercamp, considerat un gran observador, retrata conjunts de personatges ben definits, que comparteixen una activitat (aparentment) semblant, i que es presenten en un escenari grisós, de coloració apagada, produïda per l’hivern neerlandès. Però quan ens hi fixem més atentament, ens adonem que cada individu realitza alguna activitat diferent (fins i tot hi ha un personatge orinant), i els colors són més variats del que aparenta a una primera ullada. D’alguna forma figurada, l’escriptor barceloní Jaume Benavente ens està resumint el seu propi estil literari, també aplicat a la primera entrega de la inspectora Batelaar: viatger empedreït, amant dels escenaris malenconiosos, prova de copsar l’ambient dels indrets que descobreix a través de la creació i recreació d’una sèrie de personatges, tots ells empantanegats en els enigmes de la seva pròpia existència.

Si bé el llibre de viatges Viatge d’hivern a Madeira i les novel·les Nocturn de Portbou i Llums a la costa perfilaven la consagració d’un autor que, seguint l’estela de Canetti, Kundera o Sebald, proposava una literatura pausada, reflexiva i misteriosa, les dificultats del mercat català li van fer considerar la possibilitat de transvasar el seu estil, tan definit i personal, a l’excusa d’un argument de gènere, en aquest cas de novel·la negra, per poder fer-se un lloc al mercat que li permetés seguir publicant les seves obres més complexes. I d’aquí en sorgeix un llibre que estilísticament no desentona amb la resta de la seva obra, però que ha de pagar el peatge d’alguns tòpics i nusos argumentals inherents al gènere. Tanmateix, us he de confessar que durant uns quants dies d’aquest agost m’ha mantingut ben enganxat, tant pel cas que relata (al final, força més convencional del que aparenta) com per la manera com ens el transmet.

D’entrada, la inspectora Marja Batelaar viu a Amsterdam, i es considerada per alguns dels seus companys de comissaria com una nouvinguda tova i massa intel·lectual. La mort violenta del seu germà Willem quan era una nena i una relació a distància mig desgastada amb un alemany anomenat Franz fan de Marja una dona acomplexada, que dubta en tot moment de les seves aptituds, i que s’enfronta a la vegada amb un cas difícil de resoldre i amb els seus propis enigmes. L’aparició d’una jove morta en un motel, Ilona Vitéz, i la relació que se li descobreix amb una adinerada família de la ciutat, els Cleve, començarà a posar a prova els seus recursos professionals i personals, alhora que s’anirà disseminant en diverses línies d’investigació que, després d’expandir-se durant força pàgines, omplint de dubtes la inspectora i els lectors, i tenint un efecte imant en l’atenció d'aquests darrers, acabaran retornant al nucli del cas en les pàgines finals. Després d’anar-se esllanguint durant bona part de l’obra, discorrent de forma morosa pels canals d’Amsterdam, les darreres cinquanta pàgines acceleren la resolució al ritme del millor thriller.

D’altra banda, les peculiaritats del personatge principal permeten Benavente entrar-hi amb més força que en altres propostes del gènere, massa encotillades per les necessitats argumentals. Així, durant el primer tram de l’obra l’interès de la focalització s’alterna entre les poques pistes del cas de què es disposen i el món interior de Marja, de qui acabem coneixent tots els elements del passat, que expliquen molts dels aspectes presents que la defineixen. També hi apareixen, com en altres llibres de l'autor, referències a llibres i quadres que pertanyen al món del propi autor (qui, en una mena de joc hitchcockià, es fa aparèixer en un moment de l’obra, coneixent Marja i compartint amb ella alguns dels gustos personals). Aquests referents ens ajuden a conèixer una mica més d’on extreu la intencionalitat creadora, però sobretot ens permeten perfilar una mica millor el clima que pretén generar. I tot plegat ajuda a convertir aquest primer cas de la inspectora Batelaar en un llibre desacomplexadament gaudible.