"Va durar", de Xavier Zambrano



Lector empedreït, mitòman de la literatura, el poeta i traductor Xavier Zambrano (Sant Sadurní d'Anoia, 1977) acostuma a embolicar els seus poemes amb tres elements indispensables: ironia, malenconia i joc literari. Aquest joc el trobem ja en el seu primer llibre, Malvestats i paisatges (Premi Joan Duch de Juneda 2013, Ed. Fonoll), en què personatges literaris com Robinson Crusoe, Helena de Troia, Sam Spade o Jack l'Esbudellador, són revisats per tal de capgirar-los: els malvats oficials hi apareixen retratats des d'un punt de vista més provocador, mentre d'altres com Crusoe reben una lectura descontextualitzada i menys displicent ("Per què Déu no ha matat el Diable?", es pregunta Divendres, i el propi poeta respon: "Ja aprendrà que home blanc se salva"). Després, a Marxarà el circ (Premi Joan Llacuna d'Igualada 2014, Ed. Viena), explora l'univers estètic del circ per, novament, construir poemes sobre personalitats peculiars (el nan, la trapezista, l'home bala...) i, de passada, un entramat d'històries que li atorgaven una certa narrativitat.

Les relacions sentimentals ja s'escolaven fatalment per les escletxes d'aquests dos llibres anteriors. A Malvestats i paisatges ja ens les trobàvem quan, a la part dedicada als "Paisatges", Zambrano evocava Venècia, la ciutat que millor resumeix el laberint de les emocions i les il·lusions per a molts artistes: ""Ara hi ha acqua alta a Venècia", m'has dit indiferent, / i jo m'he negat en aquest pèlag. / Jo també vull morir en pèlag d'amor, / però de moment només hi he ficat la sabata", ironitza de forma dolguda a "Ressaca de Venècia". I encara que el triangle amorós de Marxarà el circ té un punt fulletonesc, el poeta s'hi deixa dur per un romanticisme precís i líric, poc afectat: "Marxarà el circ i el teu nom amb ell, / diré adéu a les nits entre tartanes, / vinclada com un jonc que ha perdut la set", sentencia a "L'enamorada del nan".

Ara, a la seva nova entrega, Va durar (Premi Josep Maria López-Picó de Vallirana 2016, Ed. Viena), Zambrano construeix un artefacte poètic en què juga de forma explícita amb la temàtica de l'amor. Tanmateix, amb un autor tan particular no ens podem esperar una mirada directa i sentimental, ans al contrari. Ja ens hauria de posar sobre avís la citació que obre la primera part, "Hotels", una frase ("Estimo les infinites variacions del tema dues persones en cambra d'hotel") atorgada a un personatge fictici, Dalmacio Ombrellieri, un venedor de catifes de Calcuta que apareix a la novel·la La invención de Morel, d'Adolfo Bioy Casares. És una mena d'avís de l'autor, una presa de distància respecte del material poètic que s'hi desenvolupa, que s'embeu de la mal anomenada "poesia de l'experiència", però només formalment: poemes de força llargada i vers d'art major, primera persona del singular i del plural, temps verbals pretèrits...

El primer poema funciona com a pròleg on el poeta exposa la seva forma de treballar: viure, llegir i escriure formen una simbiosi, un procés que es retroalimenta. "Treure el plàstic d'una llibreta nova, / salvatgement l'estàtica espetega, / com en treure't l'abric d'aquell dia plujós. / Era fosca la tarda, hostil el món, / una religió per a dos, el recer." Talment la magdalena proustiana, encetar una llibreta nova --és a dir, iniciar un nou registre de vivències, pensaments, esbossos de futurs poemes-- li evoca una escena del passat. És el moment en què al poeta se li revela el tema que centrarà la peça. Bibliòfil, el jo poètic es deleix amb l'olor de les pàgines de la llibreta nova, "Polpa de carn": o polpa del pensament que desvetlla la carn de la vivència. I l'amor exaltat converteix els amants en "fibra de llençol", no sense abans explicar-nos una petita història sobre "l'amo d'aquell molí paperer / --diuen que va caure a la trituradora / per excés de zel--": aquest to confessional, de narració al capvespre que s'anirà repetint, recorda la poesia de Raymond Carver o de Robert Frost.

Així doncs, en aquesta primera part vivim la "literaturització" del fet amorós. És un procés en el qual el poeta depura l'altre gran tema del llibre: el pas del temps. "Ens hem bastit una cambra secreta / a l'empara del temps"; "Tot eren unes ganes boges (...) / d'aturar, una hora o dues, / l'estúpida fermentació dels dies"; "El temps és un despertador vell / que algú s'ha deixat encès"... El temps, doncs, és l'òxid que rovella l'amor. I la literatura, la forma racional d'aturar-lo i fixar-lo. Com la imatge d'una fotografia: "Jo visc allà on peixen les ombres, / en el bany d'atur de l'àcid acètic".

Les històries amoroses que hi relata (o els fragments d'històries, millor dit), es passegen per motels, cabanes a la vora del llac, viatges a París o Venècia. Per això sorprèn el tercer poema, quan evoca Sant Jeroni, el traductor dels salms de l'hebreu al llatí (la Vulgata). No hauria d'estranyar, però, si sabem que Zambrano és traductor: Jeroni es preguntava com era possible viure sense l'Escriptura (forma de connexió amb la divinitat), i de fet és el patró del gremi de llibreters. "Més bonic que les hebrees era l'hebreu", escriu Zambrano, representant Sant Jeroni a la cova de Betlem, situada prop d'on es deia que havia nascut Jesús, i on el traductor va passar molts anys treballant. En aquest exili intel·lectual l'acompanyà Santa Paula, de qui els enemics en suggerien una relació més íntima. L'amor i la literatura també apareixen en el poema anterior: "El pacte és: / només un llibre per cap i no s'hi val intercanviar-los. / Entrar més llibres fóra congriar escletxes. / (...) No sé quin llibre has triat ni tu el meu. / Així passem les tardes sense temps". Amor i literatura, doncs, per tal de conjurar el pas del temps, en una referència que el poeta ens escatima, en aquest joc misteriós que sempre planteja, i que no se sap si correspon a una anècdota personal o a una anècdota real, viscuda per altres artistes.

En canvi, la segona part, "Postals perdudes", pren un altre to, més eixut i lacònic. Zambrano substitueix l'experiència pel simbolisme i la reflexió, la narració per la introspecció, i se submergeix en un estat d'ànim que se'ns presenta a pinzellades, en poemes breus. Si a la primera part tractava de convertir en literatura el record, aquí tracta de conjurar-lo a través de la reflexió: "Ofegaré dins el vi el cadell / de la memòria, abans no es faci llop". L'alcohol és un més dels líquids, juntament amb l'àcid acètic del revelat fotogràfic, o el destil·lat dels alquimistes amb què tanca el llibre, que ajuden a vessar la poesia. La reflexió furga ben endins, i per això no és estranya la tendència a la brevetat quan el poeta escriu: "Mira't el sec callar de tantes pedres, / la remor rara que creix dins els ulls. Poques paraules". "L'art és aventura", diu més endavant, però l'art també és l'essència del que val la pena conservar, el "vòmic" que obliga el temps a regurgitar aquelles coses que s'empassa, com diu en un altre magnífic poema.    

Comentaris