"Párpados", de Toni Quero


Des de temps immemorials, el viatge i la descoberta té per a l'espècie humana una simbologia que, un cop convertida en nòmada, no ha fet res més que créixer en importància. El segle XIX, el de l'establiment de la novel·la com a gènere popular, va assentar les bases del "viatge iniciàtic", una mena de subgènere en el qual destaquen clàssics com L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson, però que durant el segle XX es reformularia en propostes tan diferents i diverses com les passejades de Leopold Bloom per Dublín a Ulisses de James Joyce, o l'odissea beatnik de Jack Kerouac d'A la carretera.

Toni Quero obre la seva primera novel·la, Párpados (Premi Dos Passos, Galaxia Gutenberg), amb una citació d'Homer, però l'esperit que plana per la seva obra té més a veure amb els referents (i molts altres) que abans destacàvem. El narrador, de qui no en sabem el nom en cap moment, ens explica la seva història i la de la seva parella, Duna, amb qui viu una segona etapa després d'un primer final fatídic. En aquella ocasió, Duna va fugir i es va llançar als braços d'un alemany aprofitant la seva estada d'Erasmus a Berlín. Per tant, començar de zero no és precisament el que fan els protagonistes: duen a l'esquena el pes d'una motxilla carregada amb aquest sentiment de fracàs. A més, la naturalesa somniadora i poc pragmàtica d'ambdós els ha abocat a passar l'estiu al Delta de l'Ebre en condicions de mínima subsistència: un oncle de Duna els ha de donar treball en un bar restaurant de platja mentre s'estan en una casa propietat de la família de la jove i esgoten els pocs diners que els queden. La sensació de vida embarrancada en un present asfixiant els condueix a abandonar la responsabilitat i fugir cap al nord d'Europa en motocicleta.

El lector, doncs, passa per una primera etapa de lectura deturada en un present estanc, xafogós, opressiu, per després prendre la velocitat de la motocicleta i viure al costat dels protagonistes cent dies en què erren per París, Normandia, Holanda, fins naufragar a Dinamarca. Finalment, serà testimoni del seu enfrontament als fantasmes del passat que són incapaços de deixar enrere. Per tant, podríem concloure que ens trobem davant d'una novel·la atmosfèrica: malgrat que hi ha una bona història, Párpados funciona sobretot com un relat atmosfèric, fins i tot en certs moments oníric, basat en la descripció dels paisatges i de les accions i gestos dels personatges, que parlen per ells. Tot plegat, a mesura que avancem amb ells cap als paisatges del nord, crea una atmosfera malenconiosa, fatídica, accentuada per la constant pluja danesa i el paisatge agrest de l'Atlàntic.

Com diem, es tracta d'un llibre de pocs diàlegs, de poques paraules, totes elles molt funcionals i sovint entretallades o el·líptiques. De fet, la narració funciona a través de la descripció de paisatges, importantíssims, el correlat objectiu constant de l'estat d'ànim dels protagonistes, i el relat d'accions, aparentment intranscendents, però que diuen molt més que les paraules que els podrien maquillar: la mirada, el tacte, les olors... De fet, el narrador és fotògraf i Duna és il·lustradora i pintora, dues vocacions basades en la imatge, que també ens serveixen per descriure'ls l'ànima. Posem el cas de Duna, el nom de la qual ens remet a les muntanyes de sorra que, capricioses, en qüestió d'hores poden desaparèixer. Tot plegat indica el seu caràcter fluctuant, deliqüescent, malaltís, quasi fantasmagòric, també com a dibuixant: "Sus dibujos tenían una fragilidad que llamó enseguida la atención: líneas apuntadas, cuatro motas de color y retratos de ella misma o de nuestro entorno esbozados sobre un enorme lienzo blanco. Sus figuras estaban más cerca de desaparecer que de hacerse presentes en la tela" (p. 30). I és important saber-ho per entendre que Duna és una obsessió per al narrador de doble tall: el mateix que l'atrau del seu caràcter és el que la fa vulnerable i provoca en el protagonista un neguit vital constant. A més, Duna sempre apareix com si visqués en trànsit, desplaçant-se per la vida com si es trobés dins d'un somni. O, al revés, desitjant que el somni, en despertar, en obrir les parpelles (els Párpados del títol) substitueixi la realitat.

En canvi, el narrador no té nom: és l'home sense nom, el reflex d'un ciutadà qualsevol, que no comença a prendre decisions fins al final de la novel·la, i que durant tot el relat accepta el seu destí amb resignació. Talment l'Ulisses que l'autor cita al començament de la novel·la, o millor encara: el Sísif que, per segona vegada, torna a dur la pedra cap al cim de la carena, sabent que al final tornarà a rodolar cap avall. El fet que sigui fotògraf també serveix a Quero per introduir, de forma indirecta, el tema de la crisi econòmica i social que hem viscut els darrers anys. Com Duna, és un jove amb talent però sense la determinació que caldria per sobreviure en una societat extremament materialista. "Los dos sabemos que no somos los mejores, pero sí suficientemente buenos para salir adelanta si nos lo propusiéramos; pero somos erráticos, nos gusta así, creamos para nosotros, pese a que eso no signifique nada para nadie." (p. 96). De fet, hi ha un moment que, abans d'abandonar el Delta, el protagonista puja a Barcelona per ajudar un amic seu en una feina que els doni alguns diners. Aquest amic, Álvaro, va estudiar amb ell fotografia, però a diferència del narrador, va muntar un estudi de fotografia i es dedica a retratar casaments i batejos. I el narrador mateix reconeix el següent del seu amic: "Era pragmático, eso me gustaba de él, y aunque no fue ni mucho menos el más talentoso de nuestra promoción, sí ha sido de los pocos que ha conseguido ganarse la vida." El narrador, doncs, es veu amb la necessitat d'acceptar aquesta feina i de vendre's una càmera per obtenir uns quants diners que els atorguin la llibertat de tornar a la carretera.

Com dèiem anteriorment, el to del llibre és malenconiós, per la tristesa que senten els seus protagonistes davant la seva realitat, però aquest to sovint s'acosta més a l'elegia: el lament per la pèrdua d'un passat sempre millor en la idealització, i sobretot per la pèrdua de la joventut i dels somnis. En cap moment se'ns especifiquen les seves edats, però el fet que ja faci un temps que han passat per la universitat és una forma de suggerir-nos que el temps comença a marxar-los d'entre els dits amb més velocitat que abans. Tanmateix, no se senten capaços d'afrontar-ho: "Tal vez ése sea el problema, es más cómodo no tomar partido, flotar como una brizna de hierba de un lugar a otro y eludir los conflictos hasta que son inevitables." Deixar-se anar com ho fan ells fins quasi la desaparició física i anímica, esgotant tots els recursos econòmics i emocionals, és el que sap retratar millor el seu autor.

Párpados és, al capdavall, la demostració que Toni Quero ha sabut traslladar la seva veu literària del vers (el coneixíem pel seu excel·lent debut, Los adolescentes furtivos, Premi Internacional Antonio Machado 2009) a la narrativa sense haver de sacrificar gaires coses pel camí, i guanyant-ne de noves: hi trobem el lirisme habitual de la seva poesia, la capacitat narrativa, les imatges suggestives, el llenguatge mesurat i molt treballat... I també hi guanyem la descricpió d'atmosferes i d'estats d'ànim en una novel·la d'estil, molt propera a l'expressionisme, que provoca un lleuger sondroll en l'ànima, sobretot pel que fa al personatge de Duna, el reflex d'aquella gent que viu la vida amb la por de mirar-la de fit a fit i preferiria viure en un somni, tal com li passa a ella: "¿Sabes? A veces me cuesta abrir los ojos, mantenerme despierta, como si cientos de caballos me golpearan sobre los párpados."  

Comentaris