"Esmorzar al Tiffany's", de Truman Capote


Vet aquí que de vegades cerquem una mica d'intranscendència per fer passar la xafogor de l'estiu, o els maldecaps acumulats durant el dia. És llavors que ens plantegem lectures que, si no fos així, malgrat les bones opinions que puguin acumular al llarg dels anys, per diversos motius no ens acaben d'atraure. Fa molts anys (més de vint) que em vaig atansar per primera i darrera vegada a Truman Capote, amb la lectura de Música per a camaleons, un recull de relats interessants però que em van deixar més aviat fred. Suposo que era massa aviat per connectar-hi. Com a cinèfil tampoc mai m'havia temptat la languidesa ensucrada de l'Audrey Hepburn, ans al contrari. És veure-la i m'agafen tots els mals. El fet, però, és que Esmorzar al Tiffany's, ja sigui el llibre o la pel·lícula, mai m'havia atret prou com per capbussar-m'hi, i en desconeixia tant la història com el to que hi empra Capote. Però, de moment, ha estat la lectura més refrescant d'aquest enutjós estiu que només acaba de començar.

Suposo que no cal recordar que Esmorzar al Tiffany's, una de les poques novel·les (breus) del seu autor, més conegut per la invenció de la narrativa periodística (o de no-ficció) assajada a A sang freda, explica la fascinació del narrador, un jove aspirant a escriptor, per la encara més jove veïna de l'apartament del capdamunt de l'edifici on resideix: ella és la Holly Golightly, persona d'aparença frívola i displicent que viu de relacionar-se amb homes més grans que ella i de posició benestant. Més enllà de l'anècdota narrativa, però, l'obra de Capote destaca per la creació d'una galeria de personatges ben estrafolaris, que poblen el Nova York dels anys quaranta amb una barreja d'actitud bohèmia, elegant i barroera, que atrauen l'alter ego de Capote. La natura humana, doncs, hi queda ben al descobert, i ens hi atansa amb el rerefons d'una ciutat on prendre un còctel, anar al teatre, passejar per Central Park... Accions que esdevenen definicions d'una manera de ser i d'estar en el món, i que anys més tard Woody Allen reprendrà en la mitificació d'aquesta forma d'entendre el "novaiorquisme" que descriu, al meu entendre. Per a mi, la Nova York aquí retratada és l'epítom de la ciutat del segle XX, amb els nous usos i costums de classe mitjana sorgida de les dues grans guerres, el mateix que va simbolitzar el París de la belle époque de finals del XIX o el Londres victorià. Nova York, però, també és l'escenari d'on sorgirà Capote i tants altres escriptors que posaran en pràctica el "nou periodisme", una barreja entre la voluntat d'informar i la vocació de fer-ho a la vegada que es forja un estil narratiu personal. De fet, les referències del narrador als diaris sempre són iròniques, i Capote aprofita, a base de titulars i extractes, per mostrar de forma crítica com eren els tabloides en què, de tant en tant, la Holly i els seus importants acompanyants hi apareixen retratats.

Les diferències més evidents entre el llibre i el film es troben en les llibertats que es pren el primer a l'hora de retratar la Holly Golightly com una jove més cínica, experimentada i espavilada que no pas la caracterització de la Hepburn. Capote és molt més explícit i es deixa dur per la seva pròpia forma d'entendre la moralitat: referències a la prostitució, a la marihuana, al contraban de drogues o a la bisexualitat ens mostren aquesta faceta més llibertina i provocadora de l'autor. De passada, destapen la doble moral de la burgesia novaiorquesa (és el cas de Madame Spanella, la llogatera de la Holly, a qui la dona alliberada li resulta escandalós, però no tant l'home que la substitueix a l'apartament i que és tant o més sorollós). També ajuden a crear algunes trames (com la del vell Sally Tomato o la de la Mag Wildwood) que mantenen l'interès del lector i permeten mostrar com la realitat sovint és més complexa del que sembla, així com la psicologia de la protagonista, que sempre acaba sorprenent el narrador amb les seves reaccions.

I al capdavall, de la lleugeresa de què parteix el material Capote n'acaba traient una profunditat gens forçada, que acaba amb el símil entre el gat que conviu amb la Holly i ella mateixa. "Tinc molta por, sabeu? Sí, a l'últim. Perquè això em pot passar sempre. Això de no saber que una cosa és meva fins que l'hauré llençada." La naturalesa felina és força erràtica i capriciosa, molt més atractiva que l'aburgesament de què defugen tota la galeria de personatges que es passegen per Esmorzar al Tiffany's. Però el gat sense nom ni amo també necessita de tant en tant algunes certeses, per senzilles que siguin, que el facin sentir més còmode i l'ajudi a no pensar tan sovint que en aquesta vida només hi estem de passada.   

Comentaris