4.1.17

Algú m'ha cridat


Suposo que us haureu adonat que el 2016 que hem deixat enrere ha estat pobre pel que fa a articles penjats al llunÀtic. Els darrers dos anys, el blog ha anat esllanguint les seves actualitzacions fins a nivells quasi catatònics. No ha estat pas, però, un any de poques lectures, però sí de poques ganes de comentar-les. O de poc temps i poques ganes d'esmerçar-lo en aquests quefers per motius principalment laborals: ser professor de llengua a secundària i sobretot de literatura a batxillerat comporta una dedicació que va més enllà de les classes i les correccions, i que també té a veure amb la preparació i l'estudi. Cal revisar les lectures que es van treballant, documentar-se i aclarir dubtes i malentesos (almenys en el meu cas; en aquest sentit, els tres volums fins ara publicats de la Història de la literatura catalana, que dirigeix globalment Àlex Broch i Lola Badia pel que fa a la literatura medieval, m'han servit de molt; esperem que no tingui massa dificultats per completar l'obra en un període de temps raonable). També una part del meu temps, en aquest cas del lliure, va a parar a la coordinació de la secció de lletres de la revista Quadern de Sabadell, i em serveix per organitzar tres cops l'any els recitals Vespres de versos i vi a l'Aliança Francesa. La distància i el transport públic m'allunya de molts actes culturals a Barcelona, però procuro assistir-hi a algun de tant en tant.

Hi ha persones d'una gran capacitat que poden fer encara més, molt més que no pas jo, que dupliquen els resultats de les seves iniciatives i deixen les meves en quatre granets de sorra. Els admiro, i també gaudeixo de les seves propostes. No sóc exemple de res, perquè el meu motor és dièsel: tarda un cert temps en escalfar-se, i en sóc conscient. Per això he hagut d'anar deixant pel camí algunes de les peces del meu trencaclosques personal, com ara el blog que alguns llegiu. Per això i per la desídia, el desànim, la voluntat d'evadir-me, sentiments que també sovint m'aclaparen.

Com a lector també m'ha afectat molt, aquesta situació. La poesia és, en aquest sentit, un gènere perfecte per a les meves necessitats personals, perquè em permet llegir fragmentàriament, facilita la possibilitat de diverses relectures, ofereix una síntesi que després de la primera lectura, al llarg dels dies, es va expandint dins la ment com una pastilla efervescent. En canvi, la narrativa llarga l'he abandonada de forma parcial: ja no llegeixo novel·les realistes (novel·les d'estil) i em concentro molt més en els gèneres «menors» de la fantasia i la ciència-ficció (i si són vuitcentistes, encara millor). He sacrificat el gaudi de la construcció de la veu per tal de concentrar-me en el somni narratiu que aquesta veu pretén suggerir, ja sigui amb aspror, graponeria o simplicitat, tant me fa. I si a sobre hi trobo un estil treballat, oli en un llum.

Tot plegat fa que, ara mateix, la meva visió del panorama literari català, malgrat mantenir-me ben informat, sigui esbiaixat. Trio les lectures per empatia i proximitat, limito la lectura de gèneres, no disposo de temps per fer-ne una reflexió posterior (que tenia com a resultat un comentari al llunÀtic o a qualsevol altre mitjà on em demanaven o em deixaven participar)... D'aquí que hi hagi una sèrie d'escriptors i escriptores que no referencio mai, fins i tot d'alguns als quals seguia la petja de molt temps enrere, i que m'hagi anat allunyant de la necessitat de pronunciar-me al respecte. Lamento si hi ha persones que interpreten el meu silenci com un gest de menyspreu.

Una petita part d'aquesta situació personal també la genera el desencant i la frustració. Quan analitzo la crítica literària catalana actual m'adono d'una manca de criteri, de rigor, que ha anat cremant terra al llarg dels darrers deu anys i que ara mateix és molt difícil de fer brollar novament. En un moment en què l'univers editorial presenta una constel·lació ben diversa de segells i propostes, no hi ha gairebé ningú capaç de posar-se a garbellar amb criteri. Gent que s'hi dedicava ha abandonat, fent el buit més evident, tot i que patien de detractors que no entenien que, en un panorama tan ral, les seves preferències lectores no eren un gest de menyspreu o favoritisme sinó una necessitat: crec que cal una crítica especialitzada, de veus abundants que no es trepitgin ni que hagin d'abastar més territori del que caldria, o del que en realitat poden. Manca quantitat, qualitat, especialitat i rigor. Quasi res. Això no vol dir que no segueixi amb interès propostes com Poetari o Núvol; però les seves dificultats per mantenir-se i/o aspirar a l'excel·lència en limiten l'èxit i el ressò.

El meu desencant prové, en part, d'aquesta situació. Durant els deu anys que he exercit la crítica, si se'm permet la gosadia, m'he sentit molt observat, criticat i qüestionat: quelcom que he estat incapaç de gestionar. La meva intenció no ha sigut mai ocupar el lloc de ningú, ni tan sols voler influir en ningú. Sempre he volgut compartir el meu entusiasme per la lectura, tot i que de vegades era conscient que en alguns casos potser no hi havia massa arguments per defensar segons quines propostes: sovint em deixo dur per l'emoció (i encara que durant anys hi he lluitat, he acabat per acceptar-ho). Però per això també sempre he estat partidari de valorar les obres segons una equació que respon als components crítics d'intenció de l'autor i resultats aconseguits. Mai no he volgut descobrir nous clàssics de la literatura catalana o universal, ni exercir el paper de bruixot de la tribu.

En una primera versió d'aquest text em posava a analitzar els motius pels quals crec que la situació de la crítica catalana és molt delicada, però no penso fer-ho. No serviria de res, només obriria un debat estèril que d'altres ja han obert en altres llocs de la xarxa i del paper, i que al meu entendre sempre s'ha tancat en fals. A més, tampoc m'importa. Fa deu anys no era tan cínic, però després de veure com molta gent gestiona la literatura catalana des de la seva centralitat en interès propi, la veritat, que un simple lector se n'ocupi i se'n preocupi em sembla paradoxal, per no dir res de més gruixut. És allò dels bancs salvats pels propis clients estafats, o una cosa així.

Amics i amigues, ja veieu que això fa tuf de comiat. Us desitjo molt bones lectures. M'alegro d'haver-me passejat per aquesta pàgina els darrers onze anys de la meva vida, que es diu aviat. Us deixo l'enllaç a l'arxiu de la revista Quadern (http://quadern.fundacioars.org/) per si voleu llegir articles sobre literatura catalana de profunditat (amb firmes tan interessants com Lluís Calvo, Joan Todó, Ricard Mirabete, Maria-Antònia Massanet, Víctor Mañosa, Cèlia Nolla, Xavier Farré, Jaume C. Pons Alorda, Jaume Benavente o Josep Sala i Cullell). Ara mateix és el que us puc oferir. Això, el meu agraïment i un poema de Joan Vinyoli que sempre m'acompanya.






ALGÚ M'HA CRIDAT

Jo no sóc mes que un arbre que s'allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d'aquestes nits de fabulosa riquesa.

Però de cop s'il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.