25.6.16

"Kiribati", de Maria Antònia Massanet


Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 9, Abril 2016.

GEOGRAFIES DE LA DESAPARICIÓ

           
Després de recórrer l’anatomia del cos femení i de les relacions sentimentals al binomi que formen la plaquette El moll de l’os (autoedició, 2012) i el llibre Batec (Curbet edicions, 2013), l’artanenca Maria Antònia Massanet canvia de ciència i es passa a la geografia per poder recórrer amb més precisió les textures de l’illa de Mallorca i de la seva gent. Perquè la malauradament famosa crisi social i econòmica, que de fa temps comença a treure el cap per la poesia catalana, ja fa anys que a les Balears es manifesta amb la pèrdua de recursos i de personalitat en benefici d’un turisme anorreador.
 
        Per tal de parlar-ne des de les regles pròpies del discurs poètic, Massanet va trobar en l’arxipèlag de Kiribati l’analogia perfecta per construir el llibre. Es tracta d’un conjunt de trenta-tres illes del Pacífic que, d’uns anys ençà, és engolit per les aigües de l’oceà, afectat per l’escalfament global. «Territoris en extinció / replegant-se sobre si mateixos», escriu la poeta, perquè la desaparició implica també la resistència dels seus pacients, implica aferrar-se a les arrels que ens subjecten contra les tempestes, les úniques que poden mantenir-nos drets davant el tsunami que se’ns abraona: «la mateixa destrucció / és una forma de persistència».
 
        Despossessió i determinisme són els aspectes que, d’una forma o altra, ens condueixen a l’estat anímic que explora Kiribati. Es tracta de la crònica d’una mort anunciada, la del nostre entorn i la de nosaltres mateixos, però no només en un sentit de crítica ecologista, sinó també com a símbol de la pròpia condició cultural i social. De la mateixa forma que els nadius de l’illa de Bikini van ser “compensats” econòmicament («ni quinze dòlars a l’any / per apaivagar el remordiment») pel govern estatunidenc quan va voler-hi fer les proves de les bombes atòmiques, la societat occidental s’ha venut a les promeses vanes del neoliberalisme. La globalització ha servit per mercantilitzar-nos a tots, per liquidar les diferències i establir un mapa en què la majoria som illes petites en mans d’uns pocs propietaris («som la Micronèsia / d’aquells que mai / van voler saber / de nosaltres»).
 
Massanet és molt precisa i gràfica a l’hora de convertir en vers aquestes idees que hem esbossat. Un cop trobada l’analogia entre Kiribati i Mallorca s’entreté a jugar-hi, a buscar-ne les metàfores i els sentits, a eixamplar els significants del camp semàntic relacionat amb el mar i les illes. Això li dóna al llibre un sentit unitari que el beneficia enfront de la fragmentarietat de l’estructura discursiva. Perquè Massanet és una poeta postmoderna, que trenca el discurs i el condiciona amb el joc de minúscules, la presència i l’absència de puntuació, la manca de títols... Es tracta d’un recurs molt deutor de les seves lectures i influències (gens amagades i reivindicades: Mireia Vidal-Conte, Odile Arqué, Antònia Vicens...), que ajuden a fer un discurs poètic menys narratiu i evident, més puntillista: «no és prou el llenguatge / per dir tots els buits i silencis / que ens corsequen», reconeix.
 
El llibre s’inicia amb una “Descripció del paradís” en què apel·la a la memòria familiar com a conservant de la realitat que s’evapora: «preservi’m aquesta imatge / d’allò nostre / que se’ns escola / i fa aigua». Aquesta memòria, lligada a la tradició, també apareix més endavant a la part anomenada “Maneaba”, nom que rep la casa familiar i el Parlament a Kiribati, la construcció de la qual passa de generació en generació: «requereix la invocació / dels esperits dels avantpassats / per entramar la comunitat /a tots els exilis i claudicacions / i enastar la docilitat / fins a l’entranya d’un poble». Un poble dòcil, mal·leable, doncs, tot i que a “Marees” hi apareix la revolta de qui ja ho ha perdut tot després d’adonar-se’n, quan ja és massa tard: «baixada la marea / el paradís / es descobreix femer.» I davant d’això, la reacció en forma de protesta, de marea groga, blanca o verda, els colors que els darrers anys han representat la disconformitat dels moviments socials: «Onada que no destrueix / tsunami que res no s’empassa / la força d’aquesta aigua / cimenta i embasta / uneix i restaura», escriu tot referint-se al “moviment verd” que el món docent va organitzar a les Illes Balears en protesta de la política d’ensenyament del govern Bauzá.
 
Com ja hem comentat, el discurs poètic de Massanet és fragmentari i puntillista, més aviat de pocs versos, però que en avançar i arribar a la darrera part, passa de l’esquelet senzill i eficaç a una complexitat cada cop més elaborada. Sobretot a mesura que el llibre arriba a la seva fi, en una mena d’arrauxament i barroquisme heretats de saber-se desposseït de tot, una crida desesperada però també extremament feliç a celebrar la resiliència, els valors heretats, la queixa i la lluita: «embaularem passat i futur / d’esfondraments i oportunitats / per dir verd i crit en alt / que mentre tinguem / un peu en terra / puguem alçar la copa.»

1 comentari:

  1. Molt interessant l'analogia de Kiribati amb les illes Balears, així com els temes que toca el llibre. Em vénen ganes de llegir-lo.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.