Josep-Ramon Bach a la Llibreria Ona


 
 
 
 
Aquest vespre (Llibreria Ona, Gran de Gràcia, 217, 19h), el poeta Josep-Ramon Bach celebra entre amics i convidats els premis rebuts pels seus dos darrers llibres, Caïm i Secreta dàlia, ambdós publicats per 3i4. L'assistència és gratuïta. Aprofito per recuperar un article que el 5 d'aquest mes em van publicar a Núvol, per si en voleu saber alguna cosa més.
 


Com si fossin les dues cares de la mateixa moneda, Caïm (3i4, 2015) i Secreta dàlia (3i4, 2016) representen les millors virtuts de la poètica de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), així com les dues vies temàtiques i tonals que ha anat assajant i perfilant els darrers anys. Si cal presentar-lo, però, hauríem de dir que Bach va forjar la seva veu en els desapareguts Llibres del mall, amb obres tan plenes de metàfores i somnis com eren De rems i hores (1974) o Trànsfuga de la llum (1985). Els anys noranta, però, amb la creació del mite de Kosambi i llibres de delicada bellesa i lirisme com L’ocell imperfecte (Columna, 1997), l’exotisme i el mite l’ajuden a destil·lar una poesia més temprada, que percaça la bellesa de la imatge poètica d’una forma més exquisida i concreta.
Bach sempre ha viscut a l’obaga del panorama literari català, tot emprenent viaranys variats que el conduïssin cap a la llum dels millors versos. Els darrers anys, però, madur i desenganyat, ha iniciat un nou cicle en què, sense renunciar a la intuïció i el somni com a eines de composició poètica (i com a principis vitals), ha filtrat el pòsit de la realitat de la qual, en altres ocasions, fugia (“una realitat insaciable, que em pren el senderi i m’entronitza la por”), o que afrontava amb la idealització del passat, d’allò que es podia rescabalar del naufragi del temps, com a El laberint de Filomena (Proa, 2010). Caïm és la cosificació, en forma de llibre estellós, de la decepció del poeta davant un món dominat pels éssers humans més roïns. Els “Caníbals” a qui recrimina que “Enfonseu el punyal / del vostre imperi / al pubis ardent / de cada nou desig”. Els versos se’ns claven a la consciència amb la brutalitat d’unes metàfores com punxes de filferros. Tot i la feresa de la proposta, Bach no renuncia a cercar la música i la imaginació per orquestrar aquesta simfonia d’horrors. És un cant sense embuts, però amb grans troballes creatives per descriure el malson que pateixen molts éssers humans a mans de carnissers, dictadors o corporativistes sense escrúpols, els caïms de la nostra civilització. Ara, aquest cant elegíac, que no sembla esperar resposta, ha rebut el premi Crítica Serra d’Or 2016 de Poesia.

En canvi, Secreta dàlia mostra un cert to malenconiós, però la mirada del poeta es relaxa, es deixata complagut per metàfores més setinades i embriagadores, que perfilen la bellesa d’una certa forma de viure, que troba en la poesia un motiu per seguir creient. Com dèiem, la creació sempre ha estat el far vital d’un autor que mai ha destacat per voler res més que no fos seguir escrivint per entendre’s, per entendre el món i per ser estimat, com ha anat dient al llarg dels anys. Secreta Dàlia és, doncs, una declaració d’amor a la poesia, a la bellesa i al somni, malgrat les nostres limitacions humanes. Quan tothom dorm, “prenc la ploma de l’instint i deixo que el seu impuls redemptor em sorprengui, entre imatges i desvaris, fins als límits de la metàfora”. Aquesta entrega implica renúncies i clarividències sovint doloroses, però també l’atansa a la bellesa de l’enigma, com el pintor que “Amb polsims d’estrella / perfilà / els paisatges de l’ànima”. Crec que en aquest darrer llibre, premiat amb el Vicent Andrés Estellés 2015 dels Premis Octubre, Bach s’ha reconciliat amb el poeta de la primera etapa, però amb la saviesa dels anys ha sabut controlar l’esclat de vitalitat i imaginació que llavors el definia per obtenir les imatges més vibrants dels seus darrers llibres.


Comentaris