8.12.15

"L'illa misteriosa", de Jordi Valls



Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 7-8 (doble), del 2015, amb el títol "La llum inversa".


Després d’uns llunyans inicis a recer de la poesia de l’experiència, l’obra de Jordi Valls ha anat trobant la seva personalitat poètica a través de la mutació i la metamorfosi, encara que pugui semblar una paradoxa: a Última oda a Barcelona (2008) s'aliava amb Lluís Calvo per executar un llarg poema que transitava per la perifèria de la Barcelona post-olímpica; a Felix orbe (2010) reprenia el mite bíblic i l'al·legoria, que esdevindrien part imprescindible dels seus llibres posteriors; a Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011) prenia l'exemple de tres grans poetes del Barcelonès Nord (Màrius Sampere, Josep Gual i Joan Argenté) per tenyir-se de sarcasme i revolta; finalment, embastava MAL (2013) amb aires centreeuropeus i una tendència més acusada cap a l'abstracció.

I ara, amb L'illa misteriosa, de nou el capitomba. Però el pòsit dels anys i de l’experiència l'afavoreix, perquè de seguida hi veiem la seva petja habitual: proper, descarnat, de vegades tens, amb ganes de posar el dit a la nafra i, de tant en tant, irònic. Sempre, però, amb un rictus moral de preocupació als versos dels seus poemes. Valls és un poeta exigent amb el lector, però també amb si mateix, cosa que ens el fa més proper. I que demostra en aquest nou llibre com mai abans: malgrat que formalment i lingüísticament és més accessible que MAL, probablement ens trobem davant el seu llibre més personal, sobretot pel que té en diversos trams de reflexió sobre la vida en comú, la incomunicació, els fracassos i les desil·lusions. És com si després d'un gran esforç en el llibre anterior per abastar temàtiques molt globals, el poeta necessités el replec i la concentració. Fins i tot el llenguatge aparenta ser més senzill, més directe, i evita poemes-riu com “La caiguda de la Unió Soviètica”, encara que la musicalitat i la cadència interna demostren un treball sempre present.

El llibre s'obre amb una part anomenada “Dos sisos lluents”, on Valls reflexiona sobre l'atzar de l'existència. Cada un dels poemes que conformen aquesta inspirada peça tracten un tema diferent: “Hobbes”, el filòsof de l'home com a llop per a l'home, enllaça amb el llibre anterior (“Els malvats són cruels però no metòdics”), i “Els daus” i “Cant espiritual” introdueixen la idea de Déu, a qui el poeta interpel·la davant el seu silenci: “Què se n'ha fet, de tu? No et trobo a cap banda”, i conclou: “Senyor, l'amor era el parany, tu, l'excusa. / Sempre és tan subtil la teva voluntat”. L'eternitat, contraposada a la nostra naturalesa volàtil, apareix al següent poema, “Cultura”, en què el poeta se sent la baula relligada als seus avantpassats (“Parlo en el seu nom”). “Concili de Nicea” confirma que Valls s'ha convertit en el poeta que millors poemes fa sobre passatges històrics, i exposa els canvis morals que va suposar aquest fet en l’evolució d’Occident. La resta de poemes també s'embeuen del cristianisme (“Hanoc”, “Pedra”, “Betlem”), però sempre des d'una visió humanística, gens sacramental (com quan els “Àngels caiguts” esdevenen els homes descastats de la nostra societat, que “van perdre les plomes temps enrere, i encara / les veig caure a prop, sobre el foc dels esbarzers”). Tot per reflexionar sobre com el poder (religiós i polític) ha jugat un paper clau en l’existència humana.

En canvi, la part anomenada “Les oficines on els papers es perden” se centra en l’individu. En el poema que dóna títol al llibre, el cos de l'home és només carn ridículament submergida en la banyera, però alhora l'illa que dins amaga tota mena de misteris. Un home que, després de mostrar-se com a cos, descriu la seva experiència com a fill (“En el nom del fill”) i com a pare (“L'home llop contra Frankenstein”). També aprofita per homenatjar la poeta polonesa Wislawa Szymborska, desapareguda fa tres anys, i de passada constatar com ha influït la poesia de l’Est en Valls. Precisament, la tercera part s’anomena “Viatge a l’Oest”: formalment, els poemes deixen aquesta llibertat fluïda del discurs per encotillar-se amb el sonet i la rima. Els temes se centren en les contradiccions humanes, i malgrat la seriositat amb què ho planteja no defuig la ironia. De fet, al darrer poema, “El bou i la llebre”, on assaja la fórmula de la faula, rebla: “l’humor és la drecera / del pensament que caça amb bou la llebre”. Tot el poema és un exercici de joc literari, amb sorprenents combinacions de diversos elements que es repeteixen tot seguint la fórmula de la sextina.

Arribem a la part culminant amb “La llum és fosca”, que retrata els clarobscurs que no tothom vol veure: de mica en mica, poema a poema, Valls introdueix la temàtica del cercle familiar i s’encara amb les debilitats i les faltes que comentàvem al principi. A “La Caputxeta Vermella”, descriu el moment d’explicar un conte al fill, que el vol relatat com sempre: “que mani, / que em doblegui al seu caprici”, i com el conte de Borges, el llop ferotge “va directe al nostre replà, truca a la porta”, però “tanco el conte just abans del desenllaç”. El món, per als nens, sempre resta a les portes del son, i el pare encara pot retenir-lo entre les cobertes d’un llibre. A “Mostra d’amor”, tot fent neteja a la llar, la rutina li recorda que “no sóc tan lliure / com esperava”, i somnia una llibertat fora de la família que, en el fons, és com “una altra cançó d’estiu” que “substitueix la vida / covarda i mediocre de l’egoista que calla”. A “Al cap i a la fi”, analitza la seducció: “Ja no sé la diferència entre viure’t i viure’m”. A “De tu a tu” planteja les primeres desavinences entre pare i fill quan aquest darrer creix: “Han perdut la joguina dels bons temps”, mentre a “Canvi de rumb” s’encara amb les decisions dràstiques nascudes de la por: “Sovint passa que la foscor incita al dubte, / i el dubte baixa a l’infern de l’instint, avall, / al pou de les coses mal fetes”. No hi ha “Flors i violes”, o, tal com diu el poeta, “No hi ha violes sense flors. Amb els anys la cadència / pren un altre sentit”. Cal, doncs, acceptar les ombres i les (cada vegada menys) llums.

Valls ens deixa, així, a la platja de la seva illa misteriosa amb un regust dolç i amarg al paladar de la reflexió. La maduresa ha sabut modelar bé les seves premisses i intencions, i aquest darrer llibre és una illa de bon recórrer: frondosa, esponerosa, amb corralons i clarianes, poques elevacions però amb sots amagats plens d’intencions. Si MAL eren reflexions de caràcter peninsular, la geografia de L’illa misteriosa aparenta més modesta, però no us enganyeu: aquí es tracta d’analitzar la vida, “que sempre venç: ets tu qui bades”, i recordar-nos que, com que “La realitat és ferotge i no se n’amaga”, tot plegat tracta d’elaborar un mapa que ens descrigui “L’esforç de resistir, la llum inversa”.

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.