21.10.15

Maria Antònia Massanet a l'Alliance Française








El mes de juny vaig presentar Nuclear, el darrer llibre de Ricard Mirabete, a l’Aliança Francesa de Sabadell. L’experiència va ser molt agradable, i vam parlar de repetir-la com a mínim tres cops l’any. Vaig adonar-me que era interessant portar poetes de fora de Sabadell i ajudar a contextualitzar-los (prenent l’Aliança com a punt de referència de la nostra ciutat) com a contextualitzar-nos (ajudant a difondre la seva obra).
És per això que comencem el curs 2015-2016 oferint-vos la presentació de Kiribati (AdiA edicions, 2015), el darrer llibre de la poeta mallorquina Maria Antònia Massanet.


Ja vaig parlar en el seu moment de la bona impressió que em va produir el llibre autoeditat El moll de l’os, part del qual serviria per bastir Batecs (Curbet Edicions, 2014). Ara, després d’explorar l’anatomia del cos femení i del dolor emocional, Massanet canvia la ciència poètica anatòmica per la geogràfica. No deixa d’explorar relleus de si mateixa, sobretot els més cantelluts, però aquesta vegada ho fa amb més horitzó al davant. Fins i tot a “Marees”, una de les parts que configura el recull, apel·la a la crítica social: “humiliats fins a la medul·la / doblegats fins a l’espasme / seguirem, enllotats, besant els peus / de qui tant ens ha desposseït?”
Despossessió i determinisme són alguns dels temes que recorren el mapa poètic de Kiribati. Aquest és el nom d’un arxipèlag de l’oceà Pacífic, en risc de desaparició sota les aigües a causa de l’escalfament global i la conseqüent pujada de les aigües. Massanet converteix aquest territori, doncs, en el símbol portador d’un destí insubornable, i l’equipara fins i tot amb, dues ínsules nàufragues, l’Atlàntida i Mallorca (cadascuna, evidentment, a la seva manera). En el fons, però, esdevé el símbol de nosaltres mateixos, individualment i col·lectiva: "som la Micronèsia / d’aquells que mai / van voler saber / de nosaltres.” Perquè som “territoris en extinció / replegant-se sobre si mateixos.”
Massanet hi mostra la seva forma poètica habitual (de vers menor, però d’estrofa llarga quan cal), retorna al llenguatge relacionat amb el cos humà i amplia el camp semàntic a les metàfores relacionades amb el mar. Alguns poemes tenen un esquelet senzill i eficaç, mentre d’altres són d’una complexitat elaborada; sobretot a mesura que el llibre arriba a la seva fi, en una mena d’arrauxament i barroquisme heretats de saber-se desposseït de tot: “embaularem passat i futur / d’esfondraments i oportunitats / per dir verd i crit en alt / que mentre tinguem / un peu en terra / puguem alçar la copa.”
Dijous 22 d’octubre, doncs, a les 19.30h, a l’Aliança Francesa (carrer Sant Joan, 35, Sabadell), amb l'ajut de la poeta sabadellenca Cèlia Nolla, constatarem amb la Maria Antònia com els paradisos desapareixen sota les aigües de la indiferència, mentre nosaltres provarem d'arrecerar-nos i mantenir-nos surant en aquesta ínsula poètica que vol ser l'Aliança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.