"Els murs incerts"




Enguany, l’aturada estiuenca al llunÀtic ha estat força llarga.
Això ha estat degut a la necessitat de desconnexió després d’un curs docent força dens, i per poder-me concentrar en tres ressenyes que m’havien encarregat: L’illa misteriosa de Jordi Valls (gran continuació de MAL i nova tombarella formal del poeta colomenc), Bare Nostrum (joc literari del poeta i editor Joan de la Vega que se submergeix en la cultura dels bars metropolitans per rastrejar-hi misèries i decepcions) i A l’hotel, a deshora de Cèlia Sànchez-Mústich (que explora les habitacions del dolor i la pèrdua). Aviat les podreu llegir al nou número de la revista Poetari.

Reprenc les publicacions del llunÀtic, doncs, amb el nou curs començat i amb una notícia d’egoblog. Ja em perdonareu (o no) l'autobombo, però em fa molta il·lusió presentar-vos la meva nova «criatura», el recull de poemes Els murs incerts, que m’edita Témenos edicions. Els poemes que en formen part, els vaig escriure entre el final del 2012 i l’any passat, i hi ha força temàtica social perquè se’m va fer inevitable: en aquella època, la crisi no parava de colpejar, i jo mateix i la gent del meu voltant no n’érem aliens, encara que a diferents intensitats. Per sort, ara ho puc explicar una mica en aquest llibre, des d’una distància temporal més tranquil·litzadora.
Si us ve de gust adquirir-lo, podeu encarregar-lo en qualsevol llibreria. Potser no hi serà al taulell de novetats, però Témenos té una distribuïdora seriosa i en pocs dies us el duran. I si us hi podeu arribar, a La Impossible (Provença, 232, Barcelona) i a Ona (Gran de Gràcia, 217) en tenen en paper. Jo, de moment, prepararé algunes presentacions que aniré comentant a la pàgina de Facebook del llibre.
He d’agrair a la Zita Vehil que em cedís la magnífica imatge que l'il·lustra, i als poetes Ricard Mirabete (autor del pròleg) i Josep-Ramon Bach el seu suport i consells. Us deixo amb un poema de mostra (allò que, en música, anomenen single):

DESERT CLAUSTRAT
Es clou l’ampit des d’on, cada matí,
Ullàvem el jardí de les sorpreses,
Que, deien, algun dia heretaríem.
Ens és prohibit el tacte de la pedra
Dels bancs on refrescàvem les febrades.
Se’ns ha vedat la metzina
Del perfum de les flors que ens exaltaven.
Ens han hipotecat sense permís
El somni del demà. I en llevar-nos,
Ens haurem d’acostumar a un desert claustrat.

Comentaris