Georg Trakl, Eudald Puig, Quadern



Culmina un extraordinari curs editorial pel que fa a les traduccions. Amb el dossier que hi vam dedicar al número 197 de la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres (http://quadern.fundacioars.org/numeros/197/) ja vaig voler mostrar-hi el meu entusiasme: Walt Whitman, Aleksandr Blok, Joseph Brodksy, Marin Sorescu... Amb les col·laboracions de Jaume C. Pons Alorda, Xavier Farré o Xavier Montoliu, entre d'altres. I això només pel que fa a la poesia.



I per celebrar-ho, per fi m'he fet amb un llibre que llargament anhelava des que Adesiara el publiqués el 2012: Obra poètica de Georg Trakl, amb la traducció esplèndida de Feliu Formosa. Anteriorment, el mateix Formosa havia traduït Trakl en petits reculls per a Edicions 62 (1978) i Empúries (1990), el darrer dels quals ja havia llegit anys enrere i m'havia entusiasmat. I això que no es tracta d'un poeta fàcil o pròxim: precisament és la distància la base de la seva mirada poètica, una distància respecte del jo, del nosaltres i del món. Una distància, però, tan sols gramatical (i en la vida del poeta, afectiva): el discurs de Trakl es basa en la descripció del món que l'envolta (la natura fosca, espessa, ofegosa de la seva Europa central natal) amb l'acumulació d'imatges cromades amb tots obscurs i autumnals, però que manifesta en la caracterització d'aquest ambient descrit el seu estat anímic respecte del món i de les seves conseqüències. És el que fou anomenat en cercles artístics expressionisme.

L'univers poètic de Trakl és decadent, crepuscular, insomne. El seu jo sembla viure permanentment en un estat de desvetlla que el porta a tenyir amb colors foscos, fantasmagòrics, la vida tal com la veu: sempre a prop de la mort, de la tristesa, de l'abandonament. “Que malalt sembla tot allò que arriba a ser!”, afirma. La vida duu implícita la putrefacció que ens acabarà tornant al no-res. Fins i tot en els moments més elegíacs (com a “Tardor transfigurada”), el lector no pot evitar entendre que rere la lloança a la pau i la calma (“Campanes del capvespre, dolces, lentes / deu-nos un cor joiós per acabar”) sempre hi ha l'espera d'una decadència inevitable; per això no canta pas a la primavera sinó a la tardor, l'avantsala de l'hivern. I sempre de fons, amb aquesta espiritualitat calvinista, tan impregnada al món quotidià que l'envolta i que rebutja.

De fet, un dels poemes que més m'impressiona és “De profundis”, títol que remet al psalm 129, imploració de la misericòrdia divina que Trakl converteix en un cant de desemparança davant el silenci de Déu:

Al meu front apareix un metall fred,
aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m'apaga a la boca.

De nit m'he trobat en un erm,
tot cobert de deixalles i de pols d'estrelles.
Entre els avellaners
tornaven a sonar àngels de cristall.





També podem aprofitar l'avinentesa per recordar que Curbet edicions fa pocs mesos va posar al nostre abast l'Obra poètica completa d'Eudald Puig (1948-2013), l'homenatge i record a un poeta català embegut de Trakl, autor d'una poesia molt personal, un univers poètic que a Cel de nit i La vinya cremada esdevé d'una complexitat barroca i procel·losa, i que a partir de Parc de gessamins i Poemes a Clara busca noves vies de formulació dels seus plantejaments literaris, tal com assenyala el professor Jaume Aulet al pròleg de l'antologia quan escriu sobre Parc de gessamins: “és un llibre nuclear, precisament perquè apunta molt bé el component expressionista i traklià del qual venim, però al mateix temps permet entendre com plantejar-lo des d'una perspectiva diferent.” Traklià sense saber-ho abans de conèixer-lo i rendit al culte després de llegir-lo, la seva evolució cap a una depuració del material poètic culminaria amb l'excel·lent La vida entredita. Com Trakl, Puig se sentia fora del món que l'envoltava i del qual fugia, però en el seu refugi de la naturalesa i en tots els gestos que observava només hi reverberava la idea de la mort, com segons Feliu Formosa passava amb el poeta austríac: “Musil seria el gran cronista de la decadència: L'home sense qualitats ens donaria el marc que Trakl va odiar i dins del qual va desplegar totes les seves formes de protesta a un nivell moral i utilitzant la lírica per fer justament una mena d'anticrònica, per operar a base d'eliminacions i reduir la temàtica al mínim, a un tema únic: el de la mort assumida en cadascun dels actes quotidians i tractada com a procés.”



L'evocació de Puig ens retorna al començament, quan esmentava la revista Quadern. Fa poc n'ha sortit el número 200, dedicat a revisar com ha aparegut (o ha desaparegut) la cultura sabadellenca durant aquests dos-cents exemplars, editats al llarg de trenta-set anys. Pel que fa a les lletres, parlem de tres baluards de la poesia vallesana: Eudald Puig, Feliu Formosa i Francesc Garriga, baules d'una cadena literària que es relliguen amb tres autors que els han llegit, els han interpretat i els han incorporat a la seva obra i que ens els evoquen, com són Carles Morell, Esteve Miralles i Pau Vadell. 

Comentaris