6.6.15

"M'he empassat la lluna", de Marta Pérez i Sierra


Ressenya publicada al suplement Cultura del diari El Punt Avui, amb el títol "De fèrtil a fecunda" el diumenge 31 de maig de 2015.

 
Després de dos llibres de poemes (SMS sexe mòbil singular i Dones d'heura) en què se submergia en la vivència biològica, psicològica i sociològica de la dona des del lirisme i la sensualitat, Marta Pérez retrata a M'he empassat la lluna l'afrontament de la menopausa: l'entrada en un cicle vital en què la dona es veu despullada del seu paper procreador i mantenidor de les societats patriarcals, i que esdevé la porta d'entrada al tram final de l'existència. Per lluitar contra aquests dos estigmes, i per defensar el canvi de la fertilitat a la fecunditat (vital i creativa), escriu una sèrie de poemes breus i concentrats, d'una riquesa lèxica que ens remet als seus camps semàntics habituals: el mar, la platja, les flors i les plantes... Corall, salnitre i pètals. El món vegetal sempre s'ha associat, sobretot des que Maria Mercè Marçal en va fer bandera, amb la femineïtat i la vitalitat. A aquest camp semàntic, relacionat amb la vida, s'hi oposa la duresa, la grisor i l'aspror d'aquell altre que exemplifica els canvis que la dona viu durant la menopausa: el desert, la pedra (“pedres els ovaris / que ja no destil·len”, “Ara sóc pedra / i d'aquí no res, pols”), l'insomni nocturn (“Un déu de coure / habita els laberints / de les hores en blanc”)... “M'habites, menopausa! / A mossecs”, diu amb ràbia a “Sang”. Una sang perduda, una sang amb la qual “vaig pintar natures”.

I la lluna, sempre tan present. La representant d'un calendari de ritme diferent als cicles solars, que regeix les “marees” internes de la dona. És el símbol del somni, de la fantasia, de la imaginació, però també de la inestabilitat amb els canvis de cicle. I tanmateix, és també el símbol de la mort i la resurrecció, ja que el seu cicle sempre recomença, com el de la vida. Més endavant, a “Cicles lunars”, precisament troba a faltar aquesta cadència, aquest repetir-se les fases que associa la lluna amb la menstruació.

De mica en mica, el llibre va revelant la substitució de l'antiga fertilitat per una nova fecunditat, la mateixa que la duu a escriure. La creativitat artística està representada per la presència de l'aigua, símbol de la vida. Perquè “Encara hi ha la pell. / A les hores en blanc / hi bat el sexe, / herba menuda i tendra / entre els còdols, / sota la corba / de la catenària / de la nit. / Hi ha la vida / tossuda, irreverent, / que alena pols i miracle”. Les imatges del fotògraf Enric Maciä, que aposta per sòbries fotografies en blanc i negre en què s’hi veuen objectes rebutjats (com la dona erma), però que gràcies a la perspectiva i a la disposició prenen nous significats, dupliquen l'efecte poètic. I ajuden a reforçar la intenció de la poeta d'universalitzar una vivència tan concreta i personal.
 

1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.