22.5.15

"Verb de continuïtat", de Jorge Brotons


Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 6, abril 2015, amb el títol "El so fugaç de plenitud".

Fent-se seva l'expressió vinyoliana “Tot és ara i res”, Jorge Brotons assaja a Verb de continuïtat un cant elegíac a la vida i la paraula.
El poemari arrenca amb el títol que dóna nom a la seva primera part, “Ací, hui i ara”, com a leitmotiv, i ens situa en l'estat d'ànim amb què afronta aquest nou llibre o, en tot cas, l'estat d'ànim que vol infondre al lector: lluny de la malenconia pel passat o la preocupació pel futur, confessa que «Tremole si pense / en qualsevol verb / de continuïtat». És la constatació de la por a fer una nova passa, ara que ja hem oblidat allò que ens emmetzinava els dies. Per això el món mediterrani és tan omnipresent, amb la platja, l'olivera, el mar i tota la coloració que el poeta, també pintor (la portada és obra seva), és capaç de copsar. Perquè per donar continuïtat al verb cal un escenari de partida on l'autor de la paraula se sent còmode, arrecerat, complet. Així ja no és tan difícil admetre que torna a viure el temps, no només a deixar-lo passar com si se li escolés entre les mans; per fi pot gaudir de les hores i les seves fraccions amb plenitud: «Ara, m'alimenta / en les hores clares», en aquest moment del «dejú del mal», enmig d'aquesta pausa del dolor, fart i tip d'acarnissar-se-li. Cal celebrar, doncs, el «so fugaç de plenitud», la paradoxal brevetat del gaudi absolut; i bé que ho fa la veu poètica, emparant-se en un epicureisme moderat que passa pàgina amb ganes de donar consecució als esdeveniments, però que és conscient del gruix del llibre que deixa enrere malgrat no rabejar-s'hi.

Des d'aquest escenari actual tan plaent i pròdig, doncs, la reflexió pren calma i agafa pòsit. Els poemes esdevenen breus, concentrats, epigramàtics; el poeta busca la precisió de la paraula per definir exactament el que vol dir i la manera de dir-ho. Així, la vida i la paraula hi apareixen íntimament lligades: «Forçar el mot / fins convertir-lo / en llum damunt l'aigua» és una activitat paral·lela a «Esprémer el jorn / fins convertir-lo / en un sol mot». El mot il·lumina la vida, però abans cal haver-la viscut per tal d'obtenir-lo. I, malgrat tot, d'ambdós conceptes és la paraula amb què ens en sortim millor («no és estrany que la paraula / sobrevisca al cos»), ja que la vida, tot i l'instant de plenitud celebrat a Verb de continuïtat, «és ferida / i no instint de geometria».

De mica en mica, el poeta troba la mesura en l'altre («Badar damunt teu / és la mesura / de la meva existència») i en els altres («Escolte l'alegria / de les meues filles / a la piscina»); observa en el paisatge totes aquelles certeses que l'afermen, que se solidifiquen com a anàfores en tres poemes consecutius en què no para de repetir que «Hi ha...»: és la necessitat de les referències sòlides, invariables, indefugibles. I, per damunt de tot, clarifica que està disposat a dissoldre's en aquest solstici vital, a «celebrar, / des d'un angle invers, / el dolor de viure». Entén que el poema és una peça important, «solc, manlleus i endreces» (el dolor, l'aprenentatge, l'agraïment) en un sol cos; comprèn, en definitiva, que l'acte creatiu neix de l'entranya del poeta. «La vida és gerundi» perquè sempre cal seguir endavant, i el lector acaba per celebrar amb Jorge Brotons que, ja sigui en un sentit real o poètic, per fi hagi pogut deslliurar-se de la llosa de l'infinitiu vital.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.