29.5.15

"Punt rere punt", de Xavier Farré



Ressenya publicada a la revista Poetari, núm. 6, abril 2015, amb el títol "Cercant el quart element".



Són moltes les persones que al llarg de la seva vida i per motius diversos, es veuen abocades a un procés de desarrelament i d'adaptació a un indret i una llengua diferents. Fins i tot en el cas que la pèrdua acabi implicant un guany, al cap del temps s'adonen que la seva personalitat s'ha desdibuixat de tal manera que ja no saben on pertanyen, i la insatisfacció implica que, es trobin on es trobin, sempre els recarà l'absència del que no posseeixen en aquell moment, com si constantment visquessin en una terra de ningú.


El traductor i poeta Xavier Farré és una d'aquestes persones que duu mitja vida travessant fronteres, i en el seu cas amb l'afegit de modelar les llengües que hi troba, desconstruint i reconstruint les literatures que aquestes formulen. Una empresa vital i professional tan fascinant com esgotadora, amb evidents clarobscurs, que té com a origen el mateix dia en què contextualitza el poema que tanca Punt rere punt (Meteora), el seu darrer recull poètic. «Sóc el desterritori i el territori en una coordenada / que no mostra cap mapa. Un lloc desllogat. / Sóc el fruit d'una llengua falcada en la pell / que no es veu, com una fina pel·lícula transparent». En aquest moment precís que descriu (la conversa amb la tieta Carmeta quan era un nen), és quan copsa el misteri que des de llavors decideix cercar: «El misteri ens transforma, i ho entenem / molt més tard.» És aquest misteri, el que l'ha dut a travessar fronteres i a l'arquitectura lingüística, i ara es proposa parlar-nos-en, provant d'expressar el desencís, l'angoixa i les contradiccions a través de les paraules. Unes paraules que, de tan masegades, de tan pensades, fins poden acabar perdent el seu sentit original, o pot ser que aquest sentit sigui ben esquívol.



Tanmateix, els resultats que ens ofereix Farré resten ben lluny del desencís o de la incomprensió. Cal, però, tenir en compte que una ullada massa distreta ens pot induir a pensar que formalment a l'obra li manca treball. D'una banda, hom s'adona, gràcies a la datació que fidelment reprodueix l'autor, que l'escriptura dels poemes està compresa entre 2006 i 2013, i que l'ordre en què apareixen no respecta la cronologia creativa, sinó que salta de l'un a l'altre sense tenir-la en compte. D'altra banda, el poeta prescindeix de capítols o apartats per tal d'ordenar el material, i el llibre esdevé una mena de tirallonga que només es trenca de tant en tant, quan un poema està format per diversos fragments numerats. Però si el llegim amb atenció, ens adonarem que entre els poemes s'estableixen una sèrie de connexions temàtiques, i comença a prendre forma una actitud deliberada: tot plegat sembla voler reproduir el reflex d'una consecució vital progressiva. M'explico: Punt rere punt seria la descripció d'un procés de vivència de la pèrdua i el desarrelament, de vivència del desconcert i de vivència de la reconstrucció, des de l'experiència del cos i de l'intel·lecte alhora. Encara va més enllà: un cop assolits tots aquests objectius, Farré conclou que cal retrocedir al punt del big bang vital per cloure el futur des del passat.



El llibre s'inicia amb el poema “Silenci”, perquè aquesta és l'evidència física de la soledat que implica l'exili —com veurem, un exili físic i mental—, però també el germen del treball intel·lectual que el duu a aquest estat. El jo poètic ens situa a les acaballes de l'estiu, amb el trastorn de les transformacions que s'albiren: «El cos que encara / es desperta per la calor. La ment / que s'entrena per a nous canvis.» I per primer cop apareix anomenat el llenguatge, tan important per a la seva feina i la seva vida: «El llenguatge fora del llenguatge / que et retorna, esbiaixat bumerang / que ha perdut un cantell i s'allunya / més cada cop que el llences, / al descobriment del silenci, / a l'intent de pèrdua del record.»



El silenci tornarà a ser present en altres poemes (“El teu silenci”, “Silenci rere les finestres”), i esdevindrà part del món poètic que Farré comença a bastir en la mateixa mesura que el fred o la solitud, que ja apareixen al poema següent, com a ombres que l'acompanyen i el neguitegen. Si a “Silenci” és de nit i el llenguatge el defuig, a “Figura en un matí fred” en llevar-se s'adona que no entén el llenguatge de la natura que es desvetlla («Tot és un esclat incomprensible de mots / com en un país estranger»), i apareix la recerca de la figura de l'altre, que esdevindrà en si mateixa un personatge, com el llenguatge, que orbita al voltant dels anhels i les pèrdues que es recompten. A continuació, “Concert” eixampla la fondària que el poeta vol dotar al seu discurs, ja que tracta de descriure la dualitat entre música i espiritualitat a propòsit d'un concert celebrat a l'església d'un monestir: els espectadors són els «Cors que busquen il·luminació» enmig de la foscor. Una llum que ho inunda tot a “Matí”, gràcies a la qual «pots habitar el sentit / enmig dels límits del teu món creat». Però no tot serà tan fàcil: en el “Moviment” que descriu al següent poema, el contrapunt entre la nit de pluja i el matí de sol implica la pèrdua de «un camí desaprès en la foscor. La pluja, el sol n'esborren els senyals.»



Més enllà de la continuïtat discursiva, un factor important que relliga els poemes de Punt rere punt és la forma: Farré prefereix l'expansió del vers d'art major de diverses estrofes, cosa que pot recordar la poesia de l'experiència, però si bé és cert que pren la realitat que l'envolta com a matèria primera, no ho és tant l'experimentació en primera persona com l'observació subjectiva. El poeta descriu el món que l'envolta des de si mateix, però en comptes de descriure's dins d'aquest món és ell, qui prova de trobar-s'hi, de reconèixer-s'hi. Ell és com les «parets escrostonades» del poema “Fotografies”, que els «cau l'arrebossat», en el seu cas el del record; o com la “Capsa de sabates” en què desa els objectes de la memòria personal: «M'encapso a mi mateix, en els meus objectes». I d'entre totes les imatges suggestives i originals que poblen els seus poemes, el canterano de la seva joventut a casa els pares, on va començar la fal·lera per desvetllar el sentit de les paraules, serveix de metàfora de la recerca que l'ha dut tan lluny i del retorn físic a un espai propi, potser l'únic de què ha disposat durant tot aquest temps.



De mica en mica, a mesura que avança, Farré centra la seva mirada poètica sobre una sèrie de personatges que ha anat trobant i perdent (l'amic evocat a “Elegia”, els cossos absents de “Arracada” i “Ombres”), i sobre ciutats que ha visitat o ha viscut (Cracòvia, París, Salzburg...). Però per damunt de tot hi ha la consciència que ell mateix esdevé la confluència de «el llenguatge / i el temps, la grisor dels núvols i els últims raigs del sol»: ell és “El lector”, però també el professional de “Traduint Zbigniew Herbert”, que busca en la seva tasca no sap ben bé el què, el misteri del que parlàvem al començament: «Poesia, vida, / realitat, tres elements. Com el foc, / l'aigua, la terra.» Falta el quart element, “l'aire”, aquesta recerca de la insatisfacció a través de les paraules dels poetes que esmenta: Herbert, Milosz, Rilke, Dickinson, Ungaretti...



Són molts els fragments remarcables, els pensaments i les reflexions que podem espigolar mentre travessem la vuitantena de poemes que ens van duent d'un punt a l'altre, punt rere punt, sense que sembli ni vulgui posar el punt final, «Sense la petita taca negra que ens separa del silenci», com diu a “Elegia”. En alguns d'ells torna a reflexionar sobre la vella Europa, com quan el paisatge li desvetlla la gran càrrega d'història a “Excursió” («I la història que surt / de nou, ulla i plana com els voltors / en la ressolada del migdia»), mentre s'adona que ve d'un lloc «on es desaprèn la història». En d'altres, descriu la sensació de fragmentarietat que implica el viatge a “Entrada” («Ho fas encabir tot en l'equipatge. I ja / vessa records anticipats. Ells t'han fet. / Per fragmentar-te en múltiples geografies»). Tots ells acaben conformant un univers poètic llangorós i melancòlic, bastit des del silenci i la solitud, amb el perfil dels països de l'Est, envoltats d'una atmosfera hivernal constant. I així desplega un discurs de gran abast que qualla amb força al llarg de les seves pàgines, i que es podria resumir amb els darrers versos que dedica al poeta polonès Czeslaw Milosz: «No és un viatge a la deriva, del naufragi / he salvat les mans plenes dels llibres / que m'han conduït de nou a casa.»

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.