"Una dona meravellosa", de Joan Jordi Miralles


Article publicat a la revista Caràcters, núm. 69, Tardor 2014, amb el títol "Una tragèdia postmoderna".

«La Neus, una dona avorrida i monotemàtica, que no coneix res del món que l'envolta, que sols sap emplenar formularis, humidificar boques, rentar culs, posar injeccions i supositoris... Què m'he perdut pel camí?, es demana. La gràcia de viure, es respon a si mateixa. Però com he pogut perdre la gràcia de viure, si ho tenia tot a les meves mans?» 



Reflexions com aquesta acompanyen la davallada de la Núria, aquesta infermera de mitjana edat que treballa a l'hospital de Bellvitge, cap a un infern personal de soledat, sexe i autocompassió. Una tragèdia postmoderna com qualsevol altra, envoltada de tot allò que conforma el món atemporal, repetitiu i líquid que tots compartim: les xarxes socials, el menjar ràpid, les autopistes, els súpers, el sexe a domicili...
                                                                    
Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) ha esdevingut una de les revelacions d'aquesta darrera temporada del món editorial català amb una novel·la que no deixa ningú indiferent. Ja el 2004, quan va guanyar el premi Andròmina amb L'Altíssim, va ser saludat per la frescor, la força i la violència de la seva proposta. Aquí, d'entrada, no enganya el lector quan en menys d'una pàgina destrueix els somnis de joventut del seu personatge principal i ens el situa en la poc engrescadora situació d'un matrimoni rutinari conseqüència d'un embaràs, i una feina que es debat entre la repetició, la malaltia i la mort. El que ve a continuació és la perpetuació d'una estructura familiar i personal poc engrescadora, que ella mateixa decideix trencar quan s'adona que el futur només li reserva tenir cura del seu marit quan aquest envelleixi. Però el somni del divorci i de l'alliberació també es trenca, o si més no esdevé una promesa en fals: tot plegat és l'excusa perfecta per deixar-se lliscar cap a una autodestrucció que passa per humiliar-se físicament i psicològica. D'una banda, abusant de situacions sexuals cada cop més extremes, que el narrador descriu amb una cruesa i una fredor que pertorba, lluny de l'excitació. La línia entre la pornografia per se i la descripció naturalista és molt fina, però Miralles la salva amb la convicció que el ressò de fons —la fenedura anímica de la Neus— és més potent i subtil. De l'altra, l'encaterinament emocional per una companya de feina, la Maria Àngels, descobrint que l'amor i el desig no entenen de gèneres. Finalment, la relació amb la filla, una jove aparentment alliberada i autosuficient, no gens satisfactòria: la sobreprotecció excessiva que la Neus li demostra —en el fons, una dependència per part seva— provoca en l'Estefania un allunyament crític.

Però la vida té altres plans. Quan la davallada sembla irremeiable, dos esdeveniments fruits de l'atzar la sacseja: tot plegat, però, evita sempre l'endolciment de les històries de superació, i les situacions només fan que polir el políedre que conformen les pors, les reflexions, els excessos i les conviccions que guien una dona com qualsevol de nosaltres, atemorida davant la vida i la necessitat d'afrontar-la. I ens acabem adonant que moltes de les decisions que pren la Neus, les que ens desconcerten i ens provoquen més dolor, són les nascudes de l'omissió, per tal de no haver d'afrontar unes conseqüències a priori fatals, sense valorar-ne abans els aspectes positius.

Una dona meravellosa és una capbussada tallant i cantelluda en l'ànima postmoderna, una tragèdia amb el teló de fons del Baix Llobregat, d'una vida que ens ofereix tantes facilitats com incerteses. Fins el punt que no parem de preguntar-nos per la felicitat, per la vida i pel que podem fer o el que no hauríem de deixar de fer —perquè ser irresponsable en aquests temps és més fàcil i aplaudit per molts, i sovint té massa èxit: en aquest sentit, el paper de la seva filla Estefania es converteix en paradigmàtic. Irònicament, i com podem comprovar en les seves pàgines, en els temps actuals en què es donen la mà la inseguretat i l'egocentrisme, «ja fa temps que el dolor va deixar d'unir les persones», una de les reflexions més escruixidores d'una novel·la que sap interpretar perfectament molts dels mals de la tragèdia postmoderna que ens envolta. A petites dosis i sense cap alè clàssic, però tragèdia al cap i a la fi.

Comentaris