5.4.15

"L'obra mestra desconeguda", d'Honoré de Balzac



Hi ha una sèrie de petits llibres narratius que m’agrada rellegir amb certa assiduïtat per la concentració de caràcter i d’observacions que presenten: l’Elogi de l'ombra de Junichiro Tanizaki, L’últimestiu de Klingsor de Hermann Hesse, Memòries del subsòl de Dostoievski, L'educació de l'estoic de Pessoa... 
Ara hi afegiré aquesta meravella d’Honoré de Balzac, a qui no tornava des de feia força temps, quan vaig llegir Ferragus. Amb l’aparent senzillesa que caracteritzava la prosa del francès, en molt poques pàgines magnetitza el lector amb l’atracció pel retrat d’un joveníssim Nicolas Poussin que, atrevint-se a visitar l’estudi del seu mite, el flamenc Pourbus, de retruc descobreix un geni encara superior. El vell i embogit pintor Frenhofer és una d’aquelles criatures purament novel·lesques que, però, maldaríem perquè existissin: després de passar per l’adreçador amb duresa i objectivitat un quadre de Pourbus, confessa que des de fa deu anys retoca diàriament la que ha d’esdevenir la seva obra mestra, el retrat d’una dona que ha d’aparentar un realisme exacerbat. Sense que en cap moment hi hagi cap referent a la fantasia, Balzac envolta la història d’un hàlit fascinant, que manté expectant el lector.

L’obreta, a més, s’esdevindrà de capçalera per als amants de les teories artístiques (“La missió de l’art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la! No ets un vil copista, sinó un poeta!”), un tret que l’acosta, sense anar gaire lluny, a El retrat de Dorian Gray d’Oscar Wilde. Així mateix, tots aquells que hem tingut mestres, mentors o referents que hem volgut conèixer i tractar, ens trobarem amb la comprensió de qui rebutja els cínics, prepotents o pusil·lànimes: “A aquell qui, escàs de diners i encara un adolescent de geni, no ha bategat intensament en presentar-se davant d’un mestre, sempre li faltarà una corda al cor, no sé quin toc de pinzell, un sentiment en l’obra, una certa expressió poètica.” Cal destacar que la prosa de Balzac resplendeix en la traducció de Manel Ollé; en aquest sentit, Quaderns Crema sempre ha tingut molta cura a l'hora d'encarregar les versions catalanes (o a l'hora de triar-les, que mai se sap com funciona el procés), deixant-ho ben clar a la portada amb la citació del nom de l'especialista.
La modernitat de Balzac el duu a esbossar una obra metaliterària, que parla de l’art des de l’art i encreua realitat i ficció d’una forma que la postmodernitat s’ha entestat a fer-nos creure que és només seva, i que per sort té antecedents tan deliciosos com aquest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.