Joan Perucho, "Poesia 1947-1956"




Tant per les seves opcions temàtiques i estilístiques com per l'excel·lència dels resultats, a Joan Perucho molts el consideren l'epígon català de Jorge Luis Borges. No entraré a valorar aquesta consideració, però sí a copsar una curiosa coincidència (una més) amb el mestre argentí:
ambdós van cultivar la poesia amb tanta voluntat i solidesa com amb el mateix poc ressò o interès. Fins i tot he comprovat en algun blog que l'autor, tot comentant les excel·lències de l'obra poètica de Perucho, ha rebut les crítiques d'un/a lector/a gens d'acord, que considerava els seus versos quelcom menor, capriciós i fins prescindible. I crec que aquesta opinió és una injustícia no pas per a l'autor del blog, sinó per al propi Perucho.



És veritat que Joan Perucho compta amb tres obres narratives d'innegable originalitat i qualitat, com són Llibre de cavalleries, Les històries naturals i Les aventures del cavaller Kosmas. Totes elles formen part de la meva petita biblioteca peruchiana, completada amb el tractat criptozoològic de Monstruari fantàstic. Però també és cert que acabo de descobrir amb Poesia 1947-1956 (Meteora) un Perucho poeta de gran valor: sense necessitat de referir-se a temes fantàstics, només apuntant una sèrie d'elements repetits al llarg dels poemes (la sang, la mort, la naturalesa autumnal, talment un impressionista), els seus versos reflecteixen la mateixa mirada sobre el món des d'un angle discordant; aquest cop, però, fiarà tota la seva sort literària a la paraula metafòrica de la poesia i no pas a la paraula al·legòrica del gènere fantàstic: d'aquí que quan es llegeixen els seus poemes, aquesta paraula esdevé tensa, rabassuda, marmòria, obviant qualsevol trivialitat, amb ressonàncies clàssiques, que fa de molt bon rapsodiar i que va creant misteriosos significats en l'ànima de qui els escolta. Potser sí que l'ombra de la seva prosa serà ben allargada, però la consistència i la raresa que presenta la poesia de Perucho és ben vàlida per si mateixa.



El fet és que aquesta antologia de Meteora, a cura de Jordi Cervera, recull els quatre primers llibres de la seva obra poètica, publicats just abans que iniciés el seu recorregut com a prosista. D'aquí que hi hagi qui les consideri un camp de proves per després afrontar reptes més “elevats”, tot seguint el descrèdit que apuntàvem. El fet és que Sota la sang (1947) i Aurora per vosaltres (1951) són d'extensió breu però d'enormes resultats: el vers es queda a frec de la pell del poeta. El primer llibre es passeja entre les ombres d'un món fosc, en què ni tan sols “Els amants” del segon poema poden viure amb plenitud la seva felicitat: “I encara endevinaven una glòria. / Però dura i cruel / la vergonya del món els perseguia.” No cal insistir el context de postguerra (de tristesa, penúria i grisor) en què es gesta el poemari, que és present des del primer poema, la millor peça de totes, “Imperi d'una llàgrima”. Hi diu tant en tan poc espai, que em permeto la llicència de reproduir-lo íntegre:



Un somriure no arrela en un desert amarg.

Abandoneu les hores allunyades

o l'esguard vagabund

sota la cendra lleu dels amors que moriren

com una boca sagnant a una altra boca.

Com els rostres a llurs destins,

com una vida a una altra vida.



Vers un cel innocent,

vora les mans nocturnament germanes,

l'alba creix i suporta els robins de la sang,

no la trista, sorda esperança.

Deixeu, doncs, a les ombres llur seguici,

llur tèrbola mesura,

i hostatgeu el record en una llàgrima.





Sang en les boques dels amants, en l'alba del nou dia, en la mirada del poeta... “Sota la sang” hi cerca el sentit, és a dir, sota la vida. No hi ha vida al seu voltant, només ombres, terbolesa, i el record d'una vida millor que serveix d'excusa per al plor. A “Els anys són com fulles” tracta el recurrent tema del pas del temps amb una conclusió ben sentenciosa: “No intenteu, doncs, la vida; / intentareu tan sols un vell record.” El següent poema, doncs, dedicat “A Joan Miró”, l'obre relligant-lo a la idea anterior: “Direm la vida, ardentment enyorada”, però l'enyor d'aquesta vida no els la retornarà pas, i només restarà esperar la mort: “Car l'esguard no perdona l'esguard / i rebroten violes a les mans ignorades / per qui la terra dóna l'orgullosa besada; / la besada que ens du formosament la mort.”



Al llarg dels poemes de Sota la sang Perucho empra uns termes recurrents que van consagrant la seva visió pessimista, romàntica, decadentista del món: un d'ells, ja l'hem destacat, és la sang: “viva sang”, “Intentava una sang, un record”, “sota la sang eixuta”... La sang és la vida, però també la mort quan és vessada. Més endavant, a El mèdium, el tercer llibre, és el símbol dels fills, del llegat: “Us deixaré aquests versos: / la sang em sobreviu”. Però de moment, suma un altre element negatiu. També hi ha la boca, la part física del bes, de la paraula, però també del crit i del silenci forçat (“com una boca sagnant a una altra boca”, “Vers la mort, l'abraçada, per ta boca desfeta”). I finalment, el silenci: un silenci que, en aquest cas, representa l'absència del so de la vida, de la paraula variada, sota la llosa de la imposició. “El silenci és un mur que endola el teu lament”, conclou a “La morta”.



En canvi, Aurora per vosaltres és un llibre de transició, a la recerca d'un estil nou. Abandona lentament el simbolisme i esdevé més líric. Això provoca que sigui menys homogeni que l'anterior, més dispers, però segueix molt a prop del Perucho home, que encara no ha estilitzat prou la seva proposta. A més, el seu caràcter d'espurna desvetlla una llum que a Sota la sang era plomissa, apaivagada. “Creix la mesura de l'home i arrela esperançadament vers vosaltres”, diu al pròleg, i tot tendeix a aquesta idea: el present segueix essent molt semblant al del llibre anterior, però el poeta ja prefigura que en el llegat hi ha la resposta i el futur. Obre amb “Teseu”, on el mite li serveix per concloure que “La vida serà dura amb la victòria”, ja que de retorn a la seva terra duu Ariadna i “els averanys són tristos i difícils”. Gestionar l'èxit, l'alegria, doncs, tampoc no és senzill. Després, però, el poeta s'allunya de la gent i comença a descriure diversos indrets: “Castell de Tamarit”, “Ciutat del Segre”, “Tossa de Mar”... A “El viatge” diu que “Cal donar al viatger la pau de casa, / l'hora que fou viscuda, tan alegre. / Els anys, però, no tornen.” I malgrat la lluminositat d'alguns dels versos i del títol del llibre, a “Damnats, al te de la tarda”, recorda: “La nit és bella. Mes la mort / és al darrere de les coses.” També hi ha lloc per a la dona i el fill, i per això, a “Aurora per vosaltres” recorda els desgreuges que els homes i les dones han agut de patir, però conclou: “una aurora vindrà pròxima i forta: / l'aurora per vosaltres, / la que espera, / la que sempre he cregut que haurà de néixer.”



A El mèdium, aquest canvi que prefigurava el segon llibre ja és ben evident. Des del títol ja empra la tècnica de l'al·legoria: “El mèdium o el poeta, llavors, moren gloriosament a mans de qui els suplanta, i la paraula, deslligada ara, és la que, sola entre les tombes, esdevé lluminosa.” Aquí, el Perucho home deixa lloc definitivament a l'escriptor, i l'exercici poètic comença a transfigurar-se en noves màscares, en situar-se al lloc d'altres individus i sentir com ells, o reflexionar sobre com senten ells: “El mèdium”, “Carte postale 1890”, “El solitari”... El decadentisme s'estilitza, es refina en poemes com “Epitafi per a un almirall, a la manera antiga” o “Les flors”. I la fugacitat del temps esdevé el tema que els relliga tots: “Demà, potser, lluirà també el sol. Però tot s'acaba. / Déu mira les coses en el més just silenci.”



I finalment, a El país de les meravelles, opta per encarar-se al món des de la ironia i el referent literari, un cop ja s'ha transformat en l'escriptor que tots coneixem. Perquè “la vida continua com una absurda meravella, / com una flor devoradora d'insectes.” I segueix evocant altres màscares, com Jack l'esbudellador, Ramon Muntaner, Castruccio Castracani da Luca, així com esments a pintors i músics. L'univers de Perucho l'ha substituït definitivament, i s'obren davant seu noves possibilitats creadores.



És per això que, sense menysprear-los i considerant que Perucho és un poeta molt vàlid, Sota la sang i Aurora per vosaltres són dos llibres que prefereixo personalment. Tanmateix, és molt interessant llevar-se els prejudicis en el cas de Joan Perucho per poder gaudir d'una paraula sàvia i ferma, ja sigui en prosa o en vers.

Comentaris