"Caïm", de Josep-Ramon Bach


Article publicat al diari El Punt Avui divendres, 27 de març del 2015.


COM FÒSSILS SAGNANTS

Encara que la planta de la poesia esdevingui prou ufanosa com per enlairar-se ben amunt en els seus extrems més depurats, les seves arrels mai deixaran d'embeure's en la realitat més terrosa. La poesia de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) sempre ha oscil·lat entre el fang i el núvol, "llenguatge i desig alhora" (L'Enunciat, Labreu, 2011).
Certament, però, els darrers anys s'ha internat pel corraló de la poesia de to moral com una conseqüència natural de l'envelliment, de les diverses pèrdues vitals i, sobretot, per una capacitat d'observació cada cop més esmolada: el seu geni fantasiós i imaginatiu, excels en l'etapa dels Llibres del Mall i de la posterior que correspon a L'ocell imperfecte -el cim d'un cicle líric que s'endinsava en la lírica africana i asiàtica-, pren tons més obscurs en els darrers llibres. I Caïm esdevé una mena de consecució inevitable, que des del discurs poètic mira el món i denuncia la crueltat de l'home amb el seu proïsme, i els interessos i valors espuris que envileixen els poderosos, denigren els febles i embruten una mica més aquesta vida humana tan desgastada després d'un segle XX esgotador.

Així, aquest "fòssil sagnant, que us maleeix els ossos" del poema-pròleg, decideix esbossar les vergonyes i ironies de la vida amb cruesa i, tanmateix, intuïció poètica: com quan diu que el "Captaire" del primer poema és "un home breu / amb un mirall a les mans". Més sentenciós que no acostuma, tampoc evita el joc, i subtitula cadascun dels poemes amb una descripció del "material" amb què estaria feta l'obra si fos pictòrica i no pas literària: per exemple, "Monstre" és una "Pintura a la sang sobre fons negre". De fet, Bach reconeix haver escrit el llibre sota l'influx de l'obra del pintor Francis Bacon, cosa que es copsa en la forma d'encarar alguns temes, en què descriu establint escenes i caràcters més que no pas teixint relat.

Caïm és un llibre que fa caure cadascuna de les màscares que maquillen l'home occidental contemporani: la indiferència ("Ploro de ràbia / en saber-me ja immune / al dolor de cada dia"), la vilesa, l'odi ("Per què la revenja / omple de cicatrius / les alforges del futur?"), l'engany... Però Bach també és un poeta de raça, i com a tal posa la intuïció i la imaginació per damunt d'altres consideracions més prosaiques. Així, la "Dionea", una planta carnívora, no és pas la metàfora del comportament humà sinó a la inversa: "Quina humana ferotgia / ha empeltat en el teu cos / el deliri de la sang?" I els "Vampirs" d'avui dia són "Taurons de maleta plena / i cinyell d'estrènyer colls".

Arribem a les darreres pàgines amb el cor compungit per la desolació de la denúncia, i sorprèn que el tremp amb què en altres llibres beslluma la bellesa, la veritat i la il·lusió aquí ens sigui furtat. Com si cada vegada li costés més trobar aquests valors que al capdavall el mantenen ferm i insubornable pel que fa a la vida i l'escriptura. Fins al darrer, "Propòsit", on afirma: "Tinc un altre llibre per escriure / i un amor per conquerir. / I l'esperança / d'una nova mirada". Com diu al pròleg Manuel Costa Fernàndez, Caïm es pot considerar un llarg i únic problema, un "poema sense bàlsam, però d'un contingut profundament ètic". Un crit disposat a fer-nos més conscients de l'horror que ens envolta, però també de les possibilitats del llenguatge per desemmascarar-lo.









Comentaris