"Venjança i altres poemes", d'Aleksandr Blok




Article publicat dins la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 198.

 Malgrat la joventut del poeta Aleksandr Blok (Petersburg, 1880-1921), a l’hora de la seva mort ja feia temps que havia esdevingut un dels grans representants del simbolisme, aquell corrent poètic d’alta volada que més endavant es refinaria fins a la gairebé inassolible poesia pura.
I malgrat tot, la brillantor del poeta rus a l’hora d’assajar ritmes i rimes internes, i el treball d’un llenguatge que no esdevé exageradament obscur o hermètic, li van valer l’estima de la seva gent: de fons, sempre hi ressona la vivència humana universalment compartida, a banda dels fets històrics que va presenciar al llarg dels pocs anys de vida que va gaudir —en els quaranta anys que va complir, Rússia va patir la davallada de l’antic règim, la Revolució, la Primera Guerra Mundial i el desengany amb els canvis polítics—. Com diuen al pròleg el professor Ivan Garcia i el traductor Ricard San Vicente, «El símbol, fruit de la interacció entre l’experiència sensible del poeta i la seva consciència, és l’instrument que permet amalgamar totes dues realitats [el món tangible i el món de les idees]. Però, a més, [Blok i el també poeta Andrea Belli] entenen que el símbol per si mateix és simultàniament forma i contingut, i això els permet afirmar que la forma és tan important com el sentit.» Després d’uns primers anys de misticisme, i havent patit una crisi en les seves creences, «S’endinsa en els suburbis, conviu a les tavernes amb borratxos i prostitutes, admira l’autenticitat de les pobres gents, que passen a protagonitzar els seus poemes. [...] S’allunya del món literari i intel·lectual, escriu contra el simbolisme, reflexiona sobre el poder del poble per canviar el destí de Rússia.» Blok revisa la seva proposta i augmenta la fama, com comenta el crític Kornei Txukovski: «Feia amb nosaltres tot el que volia, perquè el poder de la seva lírica no naixia tant de les paraules com dels ritmes. Les paraules podien ser obscures i confuses, però eren portadores d’uns ritmes tan irresistiblement contagiosos que, embruixats i narcotitzats, ens hi sotmetíem gairebé sense voluntat.»


La tasca dels traductors Ricard San Vicente i Esteve Miralles, doncs, esdevé una de les més difícils que es pot imaginar. Han provat de trobar un equilibri entre aquesta musicalitat assenyalada i la necessitat de transmetre al lector el sentit intrínsec de la proposta de Blok que reposa en la tria de temes i en les afirmacions que hi vessa: el ressò de l’ànima russa, que es debat entre la malenconia —tan ben representada pel poema “La desconeguda”, on els protagonistes són els borratxos, les meuques i els pobres a què al·ludíem abans— i l’orgull èpic —que Blok traça a “Els escites” a partir d’un fet històric, prenent l’ànima i la paraula d’aquests guerrers que, com molts russos, se senten en terra de ningú, rebutjats per orient i per occident a parts iguals—.

Comentaris