"Fulles d'herba", de Walt Whitman


Article publicat a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 197.


Jaume C. Pons Alorda ja té, d’entrada, les credencials adequades per posar-se al capdavant d’una empresa desproporcionada com la de traduir el gegantesc i únic volum poètic d’aquest clàssic nord-americà: un caràcter desbordant d’energia i positivisme, una gran ambició lectora i creadora, una vibració d’entusiasme desaforada.

Aquest és el caràcter d’un poeta que en els seus començaments caracteritzava les seves lectures poètiques amb el risc de confondre creador i personatge, amb el caminar constant per la corda fluixa que separa l’excentricitat de la performativitat. Per això és interessant que algú del seu tarannà hagi traduït l’obra magna del nord-americà Walt Whitman (1819-1892), el llibre únic que va anar polint i ampliant al llarg de la seva vida. Whitman fou un autor que no deixà ningú indiferent, odiat i estimat a parts iguals, sublim en alguns fragments de poemes, però també carregós i excessiu en d’altres. A això calia afegir-li un caràcter impetuós, cosmogònic, però també petulant, que s’apartà de la vida més ordinària i dels mètodes literaris més convencionals, i que acabà en la seva vellesa envoltat de deixebles que l’idolatraven. Tanmateix, Fulles d’herba s’ha de llegir a grans glopades, sense respirar massa, per arribar a capir part del sentit conjunt de la proposta i copsar de fons els temes que l’obsessionen i el món que forja al voltant de la seva paraula, a la vegada que aquest món del qual s’embeu (els Estats Units preindustrials, anteriors a la Guerra Civil) s’està construint. Whitman ja forma part de l’imaginari d’uns Estats Units d’Amèrica que al final no han estat possibles (o no del tot, això no ens pertoca judicar-ho aquí), ben diferents a la tecnocràcia, el capitalisme i la política intervencionista que avui dia representen a escala planetària: en ell, s’hi veu aquella “terra promesa” que el cinema ha tractat de mitificar tantes vegades, aquell projecte d’una humanitat nova, que fugia de la pobresa i la misèria europea, però que els anys vint s’estavella en la pitjor de les seves cares. Després, amb la conversió del país en el que ja coneixem, seran els romàntics i els inconformistes qui reivindiquin Whitman, que a la llarga demostra no haver sabut/volgut/pogut encaixar dins la tradició: és com una illa entre dues generacions d’escriptors, autosuficient, convertit els darrers anys de la seva vida en una mena de guru.

La traducció de Pons Alorda tira pel dret, i en ocasions s’hi nota la seva petja en la tria d’uns vocables més virulents que en altres traduccions amb què l’hem comparat, en aquesta oscil·lació que tant li agrada entre allò sublim i allò terrenal; però com el propi Whitman, guanya la cursa a la llarga, després d’escarrassar-se amb un autor difícil, que no deixa gaire marge al traductor: els seus poemes són de vers exageradament allargassat, gairebé prosaics pel to i la manca d’interès pel ritme. Aquest era un dels retrets que li feien els seus detractors, que veien en Whitman un passavolant sense coneixements tècnics, un egòlatra que rebutjava la tradició i semblava llegir-se només a si mateix. Però Whitman tenia una sensibilitat molt personal, que el pot redimir fins i tot als ulls del lector més refractari amb moments extraordinaris: un dels millors pertany al “llibre” Les deixalles del naufragi (p. 263), i el poema s’anomena “Del bressol que es gronxa eternament”. En les seves primeres pàgines, ens explica com de petit observà un niu d’ocells del qual un bon dia desaparegué l’ocell femella; i a continuació, el poeta es posa en la pell de l’ocell mascle perquè aquest «va vessar els significats que sols jo entenc entre tots els homes»; i malgrat el messianisme que implica l’afirmació, Whitman ens trasllada en paraules el sofriment d’una esperança desesperançada, malgrat la contradicció: l’espera del retorn de qui ha desaparegut sense saber si serà per sempre.

Comentaris