"Per entre els dies", de Marin Sorescu



Article publicat a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 197.


La descoberta de Marin Sorescu (1936-1996) és lluminosa i electritzant per la ironia imaginativa que gastava el poeta romanès. De fet, és molt significatiu el nom de la col·lecció en què Lleonard Muntaner, Editor ha publicat aquesta antologia (seleccionada i traduïda per Xavier Montoliu i Corina Oproae), “L’obriülls”.
L’efecte que produeix la seva lectura pot recordar una altra autora de l’est molt evocada, la polonesa Wislawa Szymborska, una similitud que va més enllà del feble argument que ara mateix esbossava: com aquesta, Sorescu treballava amb una quotidianitat vigilada, continguda dins d’una urna de cristall política. I com la polonesa, opta per bastir el seu llenguatge poètic no pas de símbols sinó d’imatges manllevades del dia a dia que redimensiona; i al capdavall, després de sorprendre el lector, després de fer-lo pensar des d’un punt de vista positivista, podem gratar la imatge i buscar-hi tantes interpretacions com vulguem. Però abans d'arribar a això, Sorescu ja s’ha encarregat de jugar-hi, de donar-li la volta, de col·locar-lo en un context ben diferent perquè el contrast ofereixi al lector sentits impensats.

Així, per exemple, “Les muntanyes” és el paisatge interior que descobreix el poeta quan s’asserena («No ho sabia, no sabia / que tinc tanta geologia dins meu»), “Shakespeare” esdevé Déu («Shakespeare va crear el món en set dies. / [...] Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard. / El creador els va acaronar amb compassió / i els va dir que no els quedava més remei que fer-se crítics literaris / per negar-li l’obra»,) o “El passaport” es converteix en quelcom més important, bàsic i innegable que un simple paper («Aquest passaport / està escrit als meus ossos, / al crani, a les falanges, al fèmur i a l’espinada, / col·locats de tal manera / que es pugui llegir ben clar / el meu dret de ser home»).

La traducció de Montoliu i Oproae és molt literal en un sentit positiu, en aquell de buscar les millors solucions de la llengua receptora sense trair en excés l’original, ni inventar nous enginys lèxics. No calen: Sorescu ja va farcir la seva poesia d’una bona quantitat d’ells, i només cal trobar el millor sentit per a traslladar-nos-els i fer-nos-els gaudir. Si la lectura de Whitman (una altra de les grans traduccions dels darrers temps) procura un vitalisme d’arrel humanista desaforat, al seu costat l’alegria i la ironia de Sorescu és més matisada, però també més càlida, a escala més humana, cosa que s’agraeix.

Comentaris