Sir Arthur Conan Doyle


 
El revival més aviat fandom (http://ca.wikipedia.org/wiki/Fandom) de l'època victoriana que vivim (a través del cinema, la televisió, els còmics, la literatura de consum o l'oci) ens ha retornat els tòpics d'una societat i una cultura que, malgrat els grans defectes de l'imperialisme colonialista que la definia, les cotilles que constrenyien el cos de les dones, el masclisme i el racisme tirànics, i les repressions socials, o les grans desigualtats entre les classes que la componien, està envoltada per una atmosfera que no deixa de fer-nos mirar enrere pel seu atractiu fabulador.
Tant, que l'hem convertit en una mena de fantasia a gust del consumidor amb digressions tan fantàstiques com l'steampunk. També hi ajuden els escriptors de l'època que, des dels diversos gèneres que exploten (drama, fantasia, policíac, terror), consoliden una aura que barreja el cientificisme i el misticisme, i ens atorga les icones més recordades del segle XIX: l'Oliver Twist de Dickens, el Dràcula de Stoker, el Heatthcliff de Charlote Brontë, el Ben Hawkins de R. L. Stevenson... No acabaríem.

No cal dir que Sir Arthur Conan Doyle (1859-1930) és responsable d'una d'aquestes suggestives criatures, el genial investigador Sherlock Holmes. En les seves aventures, l’aplicació d’un mètode lògic desfà qualsevol trama aparentment sense sentit (fins i tot quan voreja la fantasia com a El gos dels Baskerville), i suposa la constatació que de l'època victoriana se surt i s'entra al segle XX deixant de banda les supersticions i encomanant-se a la ciència, encara incipient i lluitant contra les supersticions i les idees religioses menys permeables. Però curiosament, Doyle va dedicar bona part de la seva escriptura a la fantasia i la ciència-ficció, amb una sèrie d'obres entre les quals El món perdut és una de les més conegudes. Metge castrense de professió, com el seu transsumpte Doctor Watson, els seus interessos personals també declinaren cap al camp de l’espiritisme d’ençà la mort d’un fill. I tanmateix, fins llavors ja havia publicat un bon grapat d’històries dins aquest gènere, de les quals l'editorial Laertes ens en feia conèixer un parell durant els anys vuitanta al volum La mòmia.

Tot i que el títol del llibre pugui dur a malentesos (i suposo que es tracta d'un estratagema comercial), cap dels relats fa referència a la història en què es basa la tradició cinematogràfica que es remunta a The Mummy de Karl Freund (1932), però sí que aporten algun dels elements que, molt encertadament, el film de la Universal combina, i que Julià Guillamon apunta a l'estudi que acompanya els relats: «...si bé el mite de la mòmia es prefigura en l'assaig i en la narrativa (de manera similar a com s'esdevé amb el vampirisme i amb el tema de la creació de l'home artificial) només les imatges fílmiques aconsegueixen la síntesi perfecta dels seus components. L'obra de Freund amalgama així els relats de Denon, Belzoni i Carter, la fascinació literària de Gautier i Doyle, la mitologia del món perdut de Rider Haggard i l'atracció visual de les versions expressionistes de El Gòlem, i aconsegueix incrementar el panteó de la Universal Pictures amb una nova figura». I després d'haver gaudit del film, hi estic plenament d'acord.

Però centrem-nos en els dos relats, “Lot N. 249” (1892) i “The ring of Thoth” (1890), nascuts en una època a l’Anglaterra victoriana de plena febrada per la temàtica egípcia —en un moviment de cultura popular que recorda el mateix que fem nosaltres amb la seva època: la popularització de l'edat dels faraons passa pel sedàs del romanticisme, com tants d'altres fenòmens que esdevenen populars. Així, Doyle dota a ambdós relats del millor de la seva literatura: d'una banda, la precisió amb què descriu els caràcters de la gent que habita, acreix, caracteritza i estigmatitza l'època victoriana; de l'altra, l'habilitat per construir relats que encurioseixen el lector, que el transporten a un clima determinat, de vegades sense ni tan sols respectar les estructures narratives lògiques, que trenca deliberadament amb un cert esperit amateur (només així es pot explicar que Estudi en escarlata, la primera aventura de Holmes, estigui dividida en dues parts la darrera de les quals ens retrocedeix fins trenta anys enrere dels esdeveniments londinencs, i a un lloc tan diferent com l'estat nord-americà de Utah).

Als dos contes de La mòmia Doyle ens presenta com a protagonistes uns temperaments típicament anglesos, flegmàtics i d'inici incrèduls, com són l'estudiant de medicina Abercrombie Smith de “Lot N. 249” i el diletant John Vansittart Smith de “L'anell de Thot”; al seu davant, però, es trobaran amb els seus pols oposats en forma d'investigador ocultista (Bellingham) i d'inquietant guarda del Louvre. Malauradament, mentre la primera història funciona amb un encant de sèrie B molt engrescador (que ens transporta als budells dels campus universitaris de l'època i a les relacions de companyonia i odi que s'hi produïen), la segona podria alimentar els tòpics d'un guió hollywoodiense poc treballat, que decep sobretot en la part final, amb explicacions massa detallades que destrueixen el misteri generat.






Estudi en escarlata són figues d'un altre paner. Es tracta de l'aventura introductòria d'aquest esperit reflexiu, inquiet, políticament incorrecte (pel que era habitual a l'època victoriana) i inevitablement atractiu que és Sherlock Holmes, un home que ha creat un mètode deductiu de summa eficàcia per resoldre misteris policíacs a través de detalls trivials. El mecanisme que Doyle va idear a partir de l'experiència pròpia al costat del metge forense Joseph Bell, qui deduïa els oficis de la gent a través de detalls en la roba o en el físic ens permet assistir al desplegament d'una sèrie de caràcters que entren en el tripijoc (sospitosos, víctimes i entrevistats) inequívocament anglesos que representen, de forma crítica o simplement testimonial (això és potser massa subtil de destriar-ho, ja que Doyle posa al costat del càustic Holmes el servicial i correcte Watson), el millor i el pitjor de l'època victoriana, ens submergeix en un món molt ben apamat, i de retruc acaba dotant al seu petit univers de Baker Street d'un atractiu que explica que avui dia encara hi hagi qui va a Londres amb la idea de visitar la reconstrucció de l'apartament de Holmes i Watson.

Però aquest llibre també és interessant perquè Doyle situa el seu personatge en una tradició de forma conscient: «Segur que pensa que em fa feliç en comparar-me a Dupin digué. Però, al meu entendre, Dupin era un individu molt inferior. Aquell estratagema seu d'interrompre els pensaments dels seus amics amb una observació oportuna després d'un quart d'hora de silenci és realment molt espectacular i superficial. Tenia una mena d'intuïció analítica, això sí; però no era de cap manera un fenomen, com Poe semblava pensar.» També hi ha referències a Monsieur Lecoq, creació d'Emile Gaboriau, com si Holmes fos un modern Quixot jugant a la metatextualitat. Doyle, doncs, que va deixar la seva feina de metge per dedicar-se exclusivament a la literatura gràcies a l'èxit d'aquest llibre, no és un simple autor de penny dreadfuls (contes de terror o de misteri que es venien per un penic; vaja, literatura de consum: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pulp_%28literatura%29), sinó que demostra una personalitat literària agusada i particular. Malauradament, fou víctima de l'èxit i es veié obligat a allargar la vida de Holmes i Watson durant força anys, amb uns resultats cada cop més discrets.

Comentaris