26.10.14

"Venècies", de Mireia Companys




Com tantes altres ciutats que formen part dels mites moderns d'Europa, tothom té una Venècia pròpia, tothom té un imaginari personal desvetllat pel nom amb què la coneixem.
Per a Joseph Brodsky era la de les estades hivernals; per a Thomas Mann, la de la decadència i la il·lusió fugissera a Mort a Venècia; per a tota una plèiade de grans autors clàssics (Byron, Dickens, Hemingway, James), una contradicció irresistible. Una altra cosa és que els que s'estimen de debò el mite van més enllà de la postal turística (Casanova, góndoles, Vivaldi, romanticisme, carnaval) i saben casar els anhels amb un sa esperit iconoclasta.

Mireia Companys (Montcada i Reixac, 1975) debutava el 2009 en la narrativa breu —abans ja ho havia fet en la poesia amb Perfils de la inconsistència, 2003, i en la novel·la amb La mirada ferida, 2005— amb un recull de contes que, talment Ariadna filadora, ens tempta amb set cordills narratius que ens endinsen en el laberint de Venècies. La incerta topografia dels somnis (IV Premi 7lletres 2009, Pagès Editors) que ha viscut, ha patit, ha imaginat i ha maquinat. Set formes diferents de veure i viure les cares lluminoses i fosques de la ciutat del Vèneto, a través d'uns personatges perduts, desorientats, que s'envesquen en les profunditats pròpies reflectides en els seus carrers, campis i canals.

Molt encertadament, Companys fia l'inici del recull a dos dels relats més netament fantàstics del llibre (un fantàstic que tendeix a Borges, Cortázar o Calders, d'aquell que opta per obrir escletxes difuses en la realitat, no pas al revés); i fa ben fet, perquè ràpidament capta l'atenció del lector. Cada un dels contes rep el títol d'un dels barris de la ciutat, així que “Santa Croce” i “Dorsoduro” juguen amb la dissolució de la identitat, les superposicions temporals, els jocs de miralls, però d'una forma subtil. «El Davide el mira amb ulls sorpresos, interrogatius, com si hagués perdut el seu lloc al món i n'hagués de trobar de seguida un altre», diu al primer relat, que juga precisament amb la literalitat de l'afirmació, però que en els altres contes també apareix de forma metafòrica. Venècia, amb aquest batibull d'història i d'històries, és com aquesta sala de miralls que apareix al segon relat imatge que Brodsky també utilitza a La marca de l'aigua, encara que amb unes altres connotacions: «Un mirall reflecteix l'altre, i l'altre torna a reflectir el reflex de l'altre, i així successivament, en una galeria de reproduccions infinites, cada vegada més petites, fins que al final, pensa l'Arianna, si algú pogués mirar l'última imatge reflectida, cada vegada més minúscula, no hi veuria res. Una galeria inacabable de miralls distorsionats fins al buit absolut.»

Però malgrat l'encert, aquests dos relats són l'entremès abans d'arribar a la peça central del llibre, “Cannaregio”, una mena de nouvelle de quaranta pàgines en què la Mònica, la protagonista, retorna a Venècia i casualment ensopega amb la Stella, personatge de la seva joventut. D'una banda, tenim l'enfrontament de la protagonista amb el seu passat, amb les pors, desitjos i inseguretats que la Stella va representar: durant uns mesos, la Mònica va anar a viure-hi per qüestions d'estudi, descobrint-hi la magnètica personalitat de la italiana, que des del bar nocturn del Paradiso perduto conquistava homes i dones amb la seva veu sensual dalt l'escenari. «Ella feia trontollar les certeses i la coherència; la seva veu obria esquerdes per les quals la ment s'escolava cap a una dimensió estranya, màgica, que transcorria paral·lela a la vida quotidiana, un espai on el temps senzillament deixava d'existir: Ella era Venècia.» Precisament, l'altra banda del relat és el retrobament i enfrontament amb una Stella en plena decadència física i psicològica, que vindria a ser l'altra cara dels somnis: semblantment, la imatge pot esdevenir la d'una Venècia més enllà del mite i la idealització. Però, tal com passa amb aquesta, malgrat la decadència Stella encara serva dins seu un encant profund i torbador que posarà a prova novament la Mònica. És un conte més reflexiu, més psicològic, en què la protagonista aprofita les sensacions reviscudes per passar comptes a la seva vida. I és un relat que posa a prova les aptituds de Companys, qui demostra les seves habilitats per encarar diversos tipus de narrativa sense perdre la qualitat ni les ganes d'introduir-hi la màgia i el somni —encara que, en aquest cas, a través dels escenaris nocturns.

A més, el treball de l'autora és curós i delicat, cosa que es veu en tota una sèrie de detalls que fan que la diversitat d'històries quedi relligada. El motiu més evident és la citació constant d'un llibre i d'un autor inexistents, La incerta topografia dels somnis de Maurizio Belanni: alguns personatges l'han llegit, d'altres se'l troben, a “Giudecca” fins i tot en coneixem el traductor al francès. Ell esdevé el protagonista d'un relat on l'humor i la sorpresa es donen la mà, i obren nou registres de l'autora. El conte pot recordar El quimérico inquilino de Roman Polanski (o tantes altres pel·lícules), amb aquest home aparentment educat, tranquil i solitari, que és blanc de les crítiques, els rumors o les imaginacions de la resta d'inquilins de l'immoble venecià en què viu. Al capdavall, però, Companys farà ensopegar el lector amb la sorpresa i l'horror: tothom amaga secrets inconfessables. Finalment, “Castello” retorna al to fantàstic i exerceix d'epíleg, amb el bell escenari de la llibreria on els llibres s'apilen en góndoles i banyeres velles.

Sens dubte, Venècies esdevé un recull de contes de primer ordre i ens revela una autora amb veu pròpia disposada a jugar i fer jugar el lector, a arriscar-se amb diversos tipus d'històries, a crear un laberint (el llibre) dins d'un altre laberint (Venècia), tot resseguint el rastre dels mestres que l'han marcada, que li han permès esmolar el criteri, que l'han ajudat a crear un imaginari propi que ve de gust desvetllar en la lectura d'aquests contes remarcables.

1 comentari:

  1. Molt bon apunt! La veritat és que només el títol del llibre de la Mireia ja ens captiva, i gràcies a la teva crítica, sempre constructiva, ens ve de gust llegir-lo!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.