3.9.14

"L'últim estiu de Klingsor", de Hermann Hesse



Sens dubte, l'estiu és la millor època per gaudir de la prosa esclatant que Hermann Hesse posa en joc a L'últim estiu de Klingsor. Enguany, nou anys després de la primera vegada, l'he tornat a rellegir.
La bellesa del cantó italià de Suïssa esdevé l'escenari ideal on el pintor alemany protagonista, transsumpte de Vincent van Gogh, crea els seus darrers quadres amb tot l'esplendor del clima estival, i les nits plenes de vi, dones atractives i converses interminables amb els millors amics sobre l'art i la vida.

Però el punt fort d'aquesta breu nouvelle es troba en l'equidistància constant entre la vida i la mort, que sura constantment: Klingsor inicia un procés de davallada personal a mesura que intueix que la força de la vivència, el goig i la plenitud són a la cantonada de la mort i la desaparició. No en va, el poeta favorit de Klingsor és el xinès Li Bo: “La vida passa com un llamp / i a penes se'n veu l'esclat fugisser. / La terra i el cel resten immòbils i eterns, / però que volant que ens passa a frec el temps mudable!”. I malgrat seguir el consell del poeta embriac, alçar la copa plena de vi i beure sense plantejar-se res més, el pintor viu amb el mateix desenfrenament l'alegria i la desesperança: “Els únics que tenen clars els sentiments i comprenen l'abast i les conseqüències dels seus actes són les persones segures i bones que creuen en la vida i no fan cap pas que no puguin abonar també demà o demà passat. No tinc la sort de ser una d'aquestes persones, i em sento i em regeixo com algú que no creu en el demà i que pensa que cada dia és l'últim.”

L'estiu avança, i amb l'agost arriba un mes que descompon l'estació, que l'aboca a la corrupció i el dessecat de la tardor; Miquel Pairolí, al seu magnífic dietari Octubre, escrivia: “Agost és declivi. Agostar-se vol dir perdre la ufana dels camps, el bestiar, les persones.” I també és l'inici de la decadència del pintor: “Una altra hora, potser menys, i tot s'acabaria, es faria de nit i l'endemà començaria l'agost, el mes ardent i febril que tanta angoixa i tant temor a la mort mescla en la seva copa incandescent. La dalla estava esmolada, els dies s'acostaven a la fi, la mort reia amagada darrere el fullam, començava a assecar-se.”

Les darreres pàgines descriuen el deliri que pateix Klingsor, reclòs, un cop acabat l'estiu, i el procés febril que el duu a pintar un autoretrat, considerat la culminació de tot el seu treball. Es tracta d'un exemple d'escriptura hàbil i furibunda, només comparable a les descripcions dels colors amb què treballa Klingsor i els paisatges que pinta a les primeres pàgines —sembla que puguis veure la densitat, la textura i els tons de les pintures i de la naturalesa—, que ens trasllada amb tota la seva vivor l'extraordinària traducció d'Anna Soler Horta.

Diu la biografia de Hesse que va escriure L'últim estiu de Klingsor l'estiu del 1919 a la seva casa de Montagnola, Suïssa. És molt evident, doncs, el paral·lelisme entre l'escriptor real —que fa una aparició en la ficció com un dels amics del protagonista— i el pintor fictici, però també ajuda a entendre la intensitat dels sentiments i els ànims: l'aclaparament de tanta bellesa, quan pocs mesos enrere tot Europa havia sucumbit a la mort i el dolor de la guerra. I sospito que Hesse, poc avesat a la literatura social i política (més aviat espiritual i transcendent), des de la seva anàlisi anímica de l'home europeu d'entreguerres i sense conèixer el futur, intuïa l'horror de la repetició.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.