19.9.14

"Històries de fantasmes d'un arqueòleg", de M.R. James



En el ben nodrit món literari anglosaxó, i més concretament dins el gènere fantàstic, les ghost stories tenen una entitat pròpia, construïda des del folklore tradicional i que aprofita tots els recursos escènics que el seu país els ofereix: castells, casalots, cementiris, erms boirosos...
Fins esdevenir un tòpic que, durant el segle XIX, fins sir Arthur Conan Doyle va aprofitar per escriure una de les millors històries de Sherlock Holmes (El gos dels Baskerville), i ja al segle XX, el cinema s'ha dedicat a explotar fins a l'extenuació.



Un dels mestres d'aquest subgènere és Montague Rhodes James (M.R. James, 1862-1936), autor d'estudis bíblics, llatinista i reconegut arqueòleg. El 1986, l'editorial Laertes editava a la col·lecció “L'Arcà” Històries de fantasmes d'un arqueòleg, i amb aquesta antologia ens oferia l'oportunitat d'acostar-nos a una proposta peculiar, que, amb moltes diferències, a estones pot recordar de lluny estant Lovecraft. Com l'escriptor de Providence, M. R. James aprofita la seva curiositat cultural per muntar arguments que tenen la coartada de les antiguitats, de les troballes polsegoses, dels textos en llatí, de les cultures ancestrals... Fixeu-vos, si no, en aquest fragment en què el protagonista, Dennistoun, es veu atret per un volum singular:



«Encara hom no n'havia tret l'embolcall quan Dennistoun començà a interessar-se per les dimensions i l'aspecte del volum. “Massa gran per a ser un missal –va pensar–, i no sembla ser tampoc un antifonari; potser es tracta de quelcom important, al capdavall.” (...) Davant seu descansava un infoli gran, relligat segurament a les darreries del segle XVII, mostrant als costats les armes del canonge Alberic recamades amb fil d'or.»



I dins, al cap d'una estona, hi troba el nus de la primera història:



«La pintura en qüestió era un dibuix sèpia de finals del segle XVII que representava, com se'n desprenia a primera vista, una escena bíblica. (...) A la dreta figurava un rei al tron, col·locat sota un baldaquí a l'extrem de dotze graons, envoltat per soldats. Segurament era el rei Salomó. Aquest monarca s'inclinava cap endavant amb el ceptre estès en actitud d'ordenar. La seva cara, a despit que expressava horror i repugnància, tenia una aparença imperativa i comminatòria. (...) L'única font d'aquest terror era l'ésser ajupit al seu mig. (...) Les seves mans eren d'una pal·lidesa fosca, similars a urpes horribles, cobertes de pèls llargs i gruixuts. Els seus ulls eren d'un matís groguenc fulgent, de pupil·les negríssimes, i estaven clavats en el tron reial amb una mirada d'odi bestial.»



D'una banda em recorda el conte de Lovecraft que obre La crida de Cthulhu i altres narracions, “La pintura a la casa”, on un llibre i també una il·lustració horroritzen el protagonista, però en aquest cas és al desenllaç i ens dóna la comprensió del misteri. Un tercer nom s'escola amb aquesta operació de crear llibres amb tota la pàtina de realitat documentada, i és el de Joan Perucho. Tanmateix, i per marcar les grans diferències amb el nord-americà, el seu llenguatge és més classicitzant, revestit d'una tradició que l'autor de Providence no sembla pas reverenciar; per dir-ho d'una altra forma, M.R. James no disposa de la genial truculència verbal de Lovecraft, amb aquell llenguatge que descriu de forma barroca una atmosfera viscosa, malsana, pertorbadora. El to de James és més proper a la ironia escèptica i encuriosida habitual en els anglesos. Com els personatges de Lovecraft, els seus arqueòlegs s'aboquen al misteri de forma inconscient, però mentre els primers pateixen un procés de pèrdua de la raó, els segons no deixen mai la flegma fins en les situacions més escabroses, i si més no són vençuts de tant en tant per l'estupor.



En altres contes, a més, M.R. James esdevé més lleuger i juga amb llegendes i supersticions locals, tant d'Anglaterra com d'altres indrets, per exemple de Dinamarca a “El número 13”. I malgrat la disparitat, el narrador sempre és el mateix tot i els canvis de protagonistes: sempre és l'arqueòleg del títol, cosa que dóna unitat i versemblança als relats. Els fantasmes també esdevenen tota una varietat de presències –des de l'aparició demoníaca a la bruixa cremada o l'esperit venjatiu.



De vuit relats que conté el volum, sens dubte els millors són “Els sense cor”, “La mezzotinta” (el millor de llarg) i “El número 13”. Com que desvetllar qualsevol element de l'argument pot espatllar la sorpresa, només apuntarem que llegir M.R. James ens situa en un estat mental (ep, si pot ser, si entrem en el joc i disposem una atmosfera idònia) que ens trasplanta a la butaca, el batí de buata, la llar de foc i el te temperat per deixar-nos estremir amb el lleu calfred del joc del dubte. “I si potser...?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.