26.8.14

"De l'art i de l'artista", de Jaume Pla



Durant els anys vuitanta, la profusió del diari personal com a gènere narratiu en la literatura catalana —amb premis i tot per a escriptors que el cultivaven com Josep Piera, Gabriel Janer Manila, Oriol Pi de Cabanyes o Àlex Susanna— va rebre moltes crítiques, fins estigmatitzar-lo.
Se li retreien una sèrie de defectes que, si bé formen part de la idiosincràsia del gènere, possiblement responien més aviat a les febleses de les pròpies obres i dels seus autors. D'altres, però, com Feliu Formosa o Enric Sòria, aconseguirien molt de prestigi amb les seves propostes. En un article anomenat “Prosa de no ficció?” (dins La literatura catalana en la cruïlla (1975-2008)), Anna Esteve ho explica de la forma següent: “En un hipotètic gràfic del dietarisme català posterior al 1975, la dècada dels vuitanta i principi dels noranta dibuixaria un pic ben acusat, senyal d'un període excel·lent per al gènere. Durant aquests anys es publiquen molts dietaris —massa, segons algun crític—, potser encoratjats per aquesta llibertat que propugna el gènere; però resulta incontestable que sorgeixen algunes veus potents i singulars.”

El fet és que si bé el diari personal esdevé una barreja d'anotacions trivials al costat d'apunts filosòfics i descriptius més o menys interessants; si respon a un subjectivisme més o menys desbocat en funció de l'egolatria de qui l'escriu; si és l'impuls d'una escriptura en calent i condicionada per molts factors externs a la pròpia obra, també cal tenir en compte una sèrie de valors l'exposició dels quals dependrà del nivell creatiu del seu autor: un intel·lecte brillant pot aprofitar-lo per, en poques línies, exposar la visió d'un aspecte del món que ningú havia observat abans per manca de deteniment; els apunts descriptius poden esbossar agusats retrats i paisatges que ens revelin un caràcter i una naturalesa molt determinats; la captació del context històric i social de les èpoques viscudes per qui l'escriu esdevenen un testimoni esplèndid per saber com vivien, com sentien, com reflexionaven sobre el que els estava passant; finalment, la brevetat d'alguns dels seus fragments pot acostar-nos a moments de gran poesia si l'autor és capaç de mantenir l'equilibri en síntesi.

La dispersió del gènere pot ser una impressió epidèrmica del lector, però després, a mesura que anem llegint, si el discurs intern de l'autor té continuïtat, el lector hi troba una/es coherència/es que l'acaba d'arrodonir. El pintor i gravador Jaume Pla i Pallejà (Rubí, 1914-Barcelona, 1995) amb els anys va descobrir que posseïa un do per a l'escriptura: havent llegit Joan Teixidor, Marià Manent o Josep Pla, considerat hereu del noucentisme pictòric, Jaume Pla domina la paleta de la llengua i ho aprofita per reflexionar sobre la creació i sobre els creadors. El fet que el reconeixement li arribés de gran, sumat a una mirada crítica sense contemplacions, el dota d'una prosa aspra i directa, matisada per la riquesa lèxica que comentàvem, però gens artificiosa, ans al contrari: Jaume Pla posseeix un català popular i natural.

Poc abans de morir, un cop ja havia estat reconegut per la seva obra plàstica, guanyava el Premi Sant Joan Caixa de Sabadell 1995 amb De l'art i de l'artista. Es tracta d'un compendi de les anotacions al diari personal que recull entre 1982 i 1991, una època clau de la seva vida. I si bé les queixes constants, les angúnies econòmiques i els atacs impietosos a l'art d'avantguardes i als creadors catalans que dominaven les primeres planes de la informació cultural d'aquell moment (Cuixart, Tàpies, Guinovart, Viladecans) afeixuguen bona part del text, també és cert que es tracta d'un testimoni excepcional pel fet que retrata un moment de gran efervescència intel·lectual de l'autor, paradoxalment frenat per l'inici d'un declivi físic que el condemna al dolor, a les dificultats per dur a terme tots els seus projectes i a exposar en carn viva les reflexions sobre la vida i la creació.

Finalment, un dels temes principals que ronda tota l'obra, que va agafant cos a mesura que desapareixen familiars i amics, és la mort. El to crepuscular augmenta malgrat l'ús del color que fa en els seus paisatges i en les natures mortes que aconsegueix dur a terme durant aquests anys. Tot plegat també provoca que no surtin a lluir altres detalls interessants de Jaume Pla que molts li van destacar com a escriptor, com ara la precisió i el detallisme a l'hora de descriure el caràcter i la personalitat d'amics, coneguts i saludats, com sembla que passa a Famosos i oblidats. 38 retrats de primera mà, editat fa un grapat d'anys per La Campana. Us deixo amb algunes sentències interessants:

“Català-Roca és per a mi el primer fotògraf actual. Sempre hi ha en les seves obres un moment d'imprevist i un tret d'intel·ligència. La seva fotografia és sempre directa, viva, aparentment espontània.”

“He retrobat un llibre de poesia xinesa traduïda pel Marià Manent. Aquests simples poemes emocionen com quan foren escrits, mil cinc-cents anys abans de Crist. Aquells homes que no havien passat cap revolució industrial, ni postindustrial, ni atòmica, ni res de res estan en una directa i operant emoció, perquè allò que els movia a escriure era la pura, la simple i es veu que eterna emoció humana.”

“Les nostres vides són un seguit de costums, d'hàbits, de rutines. Quan un engranatge es trenca, tota la construcció s'enfonsa. En aquest punt, jo sóc d'una feblesa absoluta.”

“Estic emprenyat fins al paroxisme. Tot el món de les arts està immers en una mediocritat, en una falta d'independència total i repugnant.”

“Ara està de moda l'Antoñito López. Això vol dir que el realisme no està tan mal vist com estava. Però aquesta tela meva no és hiperrealista. Més aviat podria dir que té una mena de realisme poètic.”

“La gent, el públic, comprava l'obra de Mallol. Això és l'anatema: tenir èxit entre els burgesos, ser comprat. Però el destí, la justificació de l'art, quin és? Ser comprès, ser portat a casa, ser mirat amb fruïció? O ser comprès només pels quatre savis i les vuit “tietes” que escriuen textos abstrusos, que s'hi guanyen la vida?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.