Presentació de "L'estrany", de Josep-Ramon Bach


El proper dimecres, 16 de juliol (19.30h), a la Llibreria La Impossible de Barcelona (carrer de Provença, 232), tindré el plaer de presentar el nou llibre del poeta Josep-Ramon Bach, L'estrany (Témenos edicions).
Comptarem amb els poetes Carles Cervelló, Ricard Mirabete i Marta Pérez Sierra per recitar alguns dels poemes. Perquè us en feu una idea, aquí teniu una ressenya que vaig publicar dies enrere a Núvol.

Qui a hores d’ara no hagi descobert la poesia de Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) té l’epifania a l’abast de la mà amb el seu darrer llibre, L’estrany (Témenos edicions). Per primera vegada en molt de temps Bach no obre la porta de la casa de la literatura per aventurar-se per territoris exòtics, un exercici que ens ha donat llibres extraordinaris com Ploma blanca o L’ocell imperfecte, en què sedueix el lector amb petites històries de gran lirisme i humanitat inspirades en les tradicions orals africanes i asiàtiques. Ni tampoc es capbussa en l’imaginari personal perfilat per la memòria com feia a El laberint de Filomena, i deixa per a un altre moment la ironia creativa del celebrat L’enunciat. Aquest cop, en Josep-Ramon Bach no va gaire lluny, però paradoxalment ens presenta una exploració més dificultosa: la de si mateix —l’illa més difícil de conèixer, encara que sigui petita i la recorrem d’habitud, precisament perquè sempre ho fem amb la mirada distreta.

Així, L’estrany del títol és aquest home que es descobreix a si mateix i que se li descobreix al lector, una barreja de l’Imperfecte i de l’Amagat (els títols de les dues parts en què es divideix el poemari). Ja al primer poema que obre el llibre, “Cop de cap”, ens diu que «He decidit esdevenir/ un gran amant/ dels dies més lúcids», però allò que a un realista li semblaria esdevenir un home de seny, al final del mateix poema ell ho desvirtua: «He decidit esdevenir/ amb passió desenfrenada/ un ferm aspirant/ a ser poeta». Més endavant, al poema núm. 5 de la segona part, escriu: «Estimo l’absurd/ i renego del seny», un homenatge als clowns que, però, podria ser leit-motiv de la mentalitat del poeta davant la vida. Perquè aviat s’adona que, com passava a L’ocell imperfecte, a l’home li és vedat d’enlairar-se, d’allunyar-se d’una vida de vegades massa plena de lletjor i dolor, o simplement de vulgaritat, i que només té al seu abast la paraula per fer-ho, per fer-la servir d’ales. Per això, aquesta primera part del llibre és més prosaica i àcida que d’habitud en Bach, i ens parla de dos processos paral·lels que ha patit al llarg dels anys: l’envelliment i el desengany. Així, el fastig emocional i moral que se’n deriva sempre tindrà la contrapartida de la poesia: «Quan el vendaval dels anys/ em menyspreï la fesomia/ i la pell sigui com/ un camí ple de roderes/ l’endemà de la tempesta,/ no cridaré pas, indignat,/ contra la tirania dels fets,/ ni pactaré amb el progrés/ perquè es burli de la vida./ Amb la mirada serena/ i la suor dels mots a les mans,/ donaré gràcies al destí/ per deixar-me ser amb enginy/ un home lliure.» (Jurament)

La llibertat assolida amb l’esforç de trobar els mots i destil·lar l’enginy, aquesta és la clau per abocar-se a la segona part, L’Amagat, on se submergeix en el dedins propi per, així, extreure’n tota mena de tresors poètics. Ara sí, ara el poeta, un cop ha buidat el pap, es deixa envolar pel lirisme que li és habitual, amb noves troballes de bellesa i imatges sorprenents, com el poema núm. 8: «Porto/ una bena als ulls/ i les mans en cabestrell./ I per escriure el vers,/ calço sabates de fang/ i mitjons de fum.// Sóc un home místic,/ que em pinto de núvol/ la boca i el seny/ per omplir de cel/ les imatges i els mots.»

Al capdavall, L’Imperfecte i L’Amagat juguen a complementar-se. D’una banda, són L’estrany, la seva suma dóna com a resultat l’home que hi ha darrere del llibre. De l’altra, són dues visions diferents i complementàries dels mateixos temes vitals; la primera, molt més a ras de terra que la segona. Potser sí, que el poeta (i tots nosaltres, és clar) és “Hoste de Dèdal”, com resa el títol d’un poema; però, com ell mateix diu, ho és «entre llibres i vicis». I malgrat que en aquesta nova entrega hi ha més ombra que llum, també hi ha la lucidesa de saber que no es pot tornar enrere per refer-nos de nou (“Retorn”), per saber com acaba tot plegat (“L’oblit”), i que per tant el secret es troba en mirar de fer el que més ens atansi a la bellesa abans que el desenllaç no arribi: «Carregueu-me la ploma / amb sang de l’imaginari, / mentre ajorno la mort.»

Comentaris