"La gran baixada", de Ricard Mirabete



SOTA L'INFLUX DE BROSSA


La poesia és, per a Ricard Mirabete, una canal per on trafiquejar els planys i els enigmes de la vida que la realitat és incapaç de resoldre per si mateixa, i que provoquen en el poeta el desassossec.
Ja vam veure, quan parlàvem de Radar (2012), que els seus llibres plantegen un joc de clarobscurs, de versos tan colpidors com allunyats d'una comprensió superficial, que ens conviden (gairebé ens exigeixen) a submergir-nos-hi si volem tornar a la superfície amb algun corall o alguna perla. De vegades, però, només sortim amb les mans plenes del llim del fons, perquè en aquest cas la seva poesia esdevé oceà, però en canvi en d'altres esdevé un llac tenebrós i immòbil.



Enguany fa deu anys que publicava el seu segon llibre, La gran baixada, a l'editorial emboscall, de l'artesà Jesús Aumatell. Havien passat cinc anys des del seu debut amb Última ronda, que va rebre el Premi Amadeu Oller, i va crear expectatives entre els lectors habituals del vers: un autor jove amb una marcada personalitat poètica, gens assequible, que prenia l'escenari urbà com a teló de fons de les seves composicions. Ara, deu anys després, i amb la represa de l'emboscall, ens arriba una segona edició. Això ens permet observar que en el seu segon llibre Mirabete remarca la tendència que comentàvem, que es confirma posteriorment amb Les ciutats ocasionals (Premi Òmnium Cultural de Vallès Oriental, 2009), però també n'apunta una de nova: malgrat ser sempre fidel al context urbà, Mirabete és un creador inquiet que prova d'oferir en cada llibre nous horitzons poètics, prenent-se un llarg temps de reflexió, elaboració i publicació entre ells. A La gran baixada, la ciutat és el rerefons constant, el llac on naufraga el jo poètic i el lector que l'acompanya, però és una ciutat intemporal, gairebé mai contextualitzada, i per damunt seu suren altres consideracions més importants, de més abast. El fet és que per entendre el llibre cal tenir molt en compte la influència de la poesia primerenca de Joan Brossa (1919-1998), sobretot la del llibre Fogall de sonets (1943-1948), en què apareix el poema “La gran baixada”. Però veiem què ens diu Glòria Bordons al pròleg de Poemes escollits sobre el Brossa d'aquesta època:

"El seu interès per la psicologia freudiana el portà a escriure imatges hipnagògiques, producte de somnis o d'estats inconscients. Un cop a Barcelona, en la seva recerca d'orientació, un amic li presentà JV Foix l'any 1941. En aquests primers moments, Foix fou un autèntic mestre per a Brossa, ja que aconduí aquella explosió intuïtiva cap al coneixement de les formes mètriques tradicionals, com el sonet, i l'introduí en el surrealisme. (...) Gràcies als consells d'aquests mestres, llibres com La bola i l'escarabat (1941-1943) o Fogall de sonets (1943-1948) guanyaren en elaboració i retòrica, sense renunciar a les tècniques més estrictament surrealistes."




Doncs això és el que du a terme Mirabete en el seu segon llibre, una conjuminació de la forma equilibrada i clàssica (no pas usant sonets, però sí rimes consonants i versificació equilibrada d'art major) amb un realisme estripat de cop i volta per imatges surrealistes (com en el poema “Amb les mans al fanal”, on després de descriure un dia de mercat, i “dia” és una paraula usada tres cops per remarcar-ho, de cop i volta culmina amb un trencament de sentit radical: “d'aquells que giren la mirada/ vers la dona que du plegat/ el cap en una paperina”). La llengua que empra no és pas complicada, ni la sintaxi enrevessada, però el canvi de sentit que produeixen alguns dels versos deixen el lector despenjat de cop i volta, i amb l'obligació de buscar el sentit al símbol emprat per completar l'obra. Per tant, Mirabete fa la seva feina, elabora els poemes amb un lligam intern i un sentit concret, però com un mag ens mostra el truc sense explicar-nos-el, deixant-nos embadocats i pensant com s'ho ha fet, com ha arribat a aquesta conclusió.



Tal com ja passava amb Radar, força poemes de La gran baixada s'allunyen de les interpretacions epidèrmiques. Però tanmateix, i com també passava en aquell altre llibre, n'hi ha uns quants de més accessibles, o de més abordables, que ajuden a donar un sentit general per tal que no ens perdem del tot, i mantinguem un cert rumb. De fet, l'estructura del llibre és molt equilibrada en aquest sentit: s'obre i es tanca amb dos poemes llargs, de tipus narratiu, dividits en dues parts. Després, pel mig trobem poemes més breus. M'agradaria fer esment d'alguns d'aquests poemes i aportar-hi llum per arribar a copsar el sentit general de l'obra.



En primer lloc, la primera part de “La gran baixada”, el poema que obre el llibre, defineix l'escenari, el to i el tema, tot de cop. El jo líric acut a la botiga de la remeiera Quimeta per demanar “un bon tast d'herbes d'oblit/ que la sort és lluny”, i com diu més endavant, “La meva vida és només l'esperança/ de poder sortir d'aquest laberint.” Per tant, el dolor d'una realitat negativa és atacat amb la irracionalitat de la màgia, ja que la vida del jo poètic oscil·la “entre la ciutat i la teologia”. És a dir, entre una realitat vulgar i planera i tot allò que concerneix als inexplicables de l'existència. I per extensió, doncs, podem deduir que la poesia és aquesta màgia amb què el poeta vol evadir-se d'aquesta manca de comprensió. Perquè amb la màgia, el poeta s'evadeix: “Desafio la llunyania/ i tot el que m'és rar i fugisser”; per tant, no li serveix per explicar-se res, sinó per defugir-ho. D'alguna manera, això implica per al lector que no cal obsedir-se massa a buscar el significat, sinó a deixar-se sorprendre. El fet que la ciutat que l'envolta es presenti tenyida d'intemporalitat, dóna al llibre una sensació d'irrealitat que allarga el joc.



Els següents poemes segueixen endinsant-se en aquesta idea; un cop d'ull als títols ens revelarà que, dins la ciutat, Mirabete tria espais claustrofòbics, tancats, que connoten l'esperit del jo líric: “En laberints estranys”, “Jardí tancat”, “Pou neguitós”, “El mur dels sortilegis”... Una sensació de neguit, de negativisme recorre el llibre, i de mica en mica el somni va prenent cos com a via d'escapament: a l'esmentat “Jardí tancat”, molt breu, escriu: “Un home desperta amb les mans/ tapant-li els ulls per no veure la nit./ Resguarda en ell un continent/ de somnis vers lluny del mur de granit.”



Tot plegat enderroca les certeses del poeta i va creixent la imatge de l'enigma, fins al punt que el darrer poema, amb el revelador títol “L'inútil sac d'ossos que deixa la vida”, està dividit en dues parts, amb els subtítols de “Enigma” i “Rèquiem”, que és l'única composició musical i/o artística vàlida després de tot plegat. Abans, però, ja apareix l'enigma a “La ciutat interior”: “I faig del foc interior la cremor/ que apaivaga el neguit de ser enigma/ d'una pluja, d'un cel, d'una remor/ que pobla l'ànima de por i estigma.” És a dir: el foc interior, la passió, fa minvar el neguit de no reconèixer-se, de no entendre's, un neguit que li provoca la por de viure i el sentir-se assenyalat. Insisteixo: sense fer-ho evident, interpreto que el “foc interior” segueix essent la poesia, la màgia, el somni. Finalment, en el poema “Nocturn”, Mirabete condensa tot un plegat d'imatges i símbols eminentment romàntics. “Inicio el viatge llarg de la nit/ mitjançant el somni nu de l'alosa/ que travessa els sembrats de l'esperit.” L'ocell hi apareix com a enlairament de l'esperit, però no oblidem que també és un símbol trobadoresc d'avís als amants, de primera llum del dia, de cant alegre, i que prefereix els camps oberts als boscos (símbol del tancament, de l'angoixa). I malgrat moure's entre “paranys” que li deixen “l'ombra d'una remor”, també és cert que “sóc entre la nit els ulls de l'ànima,/ retrobo el cel, l'elixir de la lluna,/ la rosa de nit enmig de la runa/ i el mar immens que transcendeix la llàgrima.” Aquest és, per a mi, el poema més bell de tot el llibre per les reminiscències romàntiques que abans comentava: imaginació, malenconia, bellesa, representades pels símbols de la lluna, la rosa, la runa, l'alosa, el mar...



D'altres poemes esdevenen més inescrutables i cal deixar-se anar sabent que no tenim xarxa sota els peus, però l'experiència val la pena. El llibre s'obre amb una excel·lent anàlisi de Xavier Soler, que traça molt millor que el present text les línies mestres que relliguen La gran baixada. I aquesta segona edició també compta amb un inspirat epíleg poètic de Josep-Ramon Bach.

Comentaris