"El príncep", de Joan Teixidor


Durant molts anys la figura literària de l'olotí Joan Teixidor (1913-1992) va quedar entenebrida pels seus mèrits com a promotor cultural i alguns demèrits de tipus més personal.
El fet d'estar darrere la revista Destino i de l'editorial del mateix nom, d'una banda; i de l'altra, les desavinences amb Gabriel Ferrater, l'adscripció poc o molt al bàndol vencedor i la fama de rosegaaltars, ha fet oblidar la seva obra poètica, un fet accentuat l'any passat per l'Any Espriu: la figura de l'autor de Sinera va restar projecció a la commemoració del centenari de Teixidor, més enllà de l'esdeveniment local. Fa pocs dies es presentava a Olot Els mesos. Sonets de Joan Teixidor comentats per D. Sam Abrams, que amb una edició cuidada prova de restaurar la memòria escrita de l'escriptor olotí, des de feia molt temps descatalogat i introbable. És una aportació més d'Abrams per fer visible Teixidor, després de l'exposició Joan Teixidor. No visqueu més en fragments i de l'obra poètica completa publicada a Curbet edicions.

El cert és que mai abans m'havia acostat a la seva poesia com acabo de fer, aprofitant un dels volums que el diari Ara publicava l'any passat dins la col·lecció “Poetes del XX”. El volum conté tres llibres, significatius de tres etapes diferents en la seva producció: L'aventura fràgil, El príncep i Quan tot es trenca. Provaré d'escriure quatre mots de cadascun d'aquests llibres, que m'han semblat molt interessants i m'han descobert un autor de qui, malauradament, no en tenia cap notícia.

El començament de Teixidor com a escriptor, després d'endinsar-se en la pintura (de la qual sempre va ser-ne crític i assagista) té en la figura de Salvat-Papasseit el seu gran referent, a qui fins i tot dedica un estudi. Fruit d'una certa filiació avantguardita sorgeix el seu segon llibre, Joc partit (1935), en què assaja l'ús del surrealisme. En canvi, a L'aventura fràgil (1937), el primer llibre que obre el recull del diari Ara, “s'hi recullen poemes que signifiquen una clara involució, perquè retornen al calc de la poesia amorosa de Salvat, al costat de poesies d'un surrealisme totalment depurat d'arrauxament. (...) Bona part de les composicions procuren una poesia molt més lírica, que per moments recorda Maragall i el neopopulisme assajat per la Generació del 27” (Carles Llorens, a Lletra de canvi, 1988). De seguida ho comprovem amb els versos d'art menor i les estrofes de tipus popular que empra el poeta; però també en el to amable, naïf, que prové de l'humanisme cristià que caracteritzava el tarannà de Teixidor. En el fons, no deixa de ser la mateixa concepció que Salvat tenia de l'avantguarda, al meu parer: un retorn de la poesia als usos i temes d'arrel popular.


D'entrada, Teixidor divideix L'aventura fràgil en set parts breus, cada una encarregada d'un tema i dedicada a un personatge diferent. Tots ells, però, tenen un vincle, haver estudiat junts als jesuïtes de Barcelona: Vinyoli, Francesc Gomà, Tomàs Lamarca, Riquer, Boix i Selva... Més endavant, molts d'ells coincidiran a la revista Destino. Per exemple, la primera, “Terra de primavera”, en què la natura esclata en tota la seva esplendor, està dedicada a Joan Vinyoli, un dels grans panteistes de la nostra poesia, company de generació, que tot just acabava de publicar Primer desenllaç, al meu entendre el seu llibre més simbolista. De fet, fins i tot m'ha semblat com si “Nit de maig” parlés directament a Vinyoli, qui ja des del primer instant mostra el seu pensament taciturn que tendeix al pessimisme; a “Somnieig”, per exemple, escriu: “Ens durà a la fi/ d'un camí net sense brossall/ o a la mort al vidre d'un estany/ glaçat?”. I en canvi, Teixidor planteja el següent: “¿Efímer o bé constant/ el gaudi que s'endevina?/ Oblida; no cerquis tant./ Traspassa la nit, només. En l'hora que àgil s'allunya/ hi ha un paradís, -vols més?”. No vull allargar-me més amb aquest llibre, que no és pas l'objecte d'estudi d'aquest article: només caldrà afegir que els següents temes aprofundeixen en aquesta gamma de sentiments primigenis de la lírica (“El festeig”, “Els amors fallits”, “La guerra”, “El somni” i “La mort”).

Disset anys després, el 1954, es publica El príncep. És evident que la situació de Teixidor i del país ha canviat de forma substancial: el període de guerres, la dictadura, la fi de la cultura catalana, l'exili, les dificultats per editar... A tot plegat s'hi afegeix un tema capital en la vivència del poeta, la mort del seu primer fill, que marca definitivament la creació d'aquest llibre i el dota d'un to elegíac que en la tradició catalana ja ha donat altres llibres remarcables, ben llegits o recordats (Cançoner de Feliu Formosa, Joana de Joan Margarit, Moments feliços d'Oriol Izquierdo, o Dol de Txema Martínez Inglés). El títol ja és molt simbòlic del que representa la pèrdua: el fill era l'hereu, el “príncep”, però també remet al Hamlet de Shakespeare, i aquella frase final tan famosa: “Dolç príncep, bona nit”.
 

Abans de començar, però, Teixidor cita el Llibre d'Isaïes, i pel que he trobat es tracta d'un fragment que pertany al “Cant d'Ezequies”, el tretzè rei de Judà. Aquest es posà malalt i semblava que havia de morir, però finalment es va recuperar. En aquest fragment, Ezequies es lamenta que “d'un dia a una nit em fas arribar a la fi”, i que “estan cansats els meus ulls de mirar enlaire”. Sabem que Teixidor era home de fe, una fe que la mort del fill va posar a prova, i un bon resultat dels seus dubtes són algun dels poemes. Per començar, “La víctima” pren la veu del fill: “No em compadiu, sóc infeliç i alt/ i gairebé sagrat, captiu d'aquest incendi/ transfigurant la nit”. Com ja veurem, Teixidor prefereix prendre un to tangencial, esmerçar pinzellades en comptes de pintar de traç gruixut l'evocació. Això beneficia l'obra, que no oblida mai la necessitat de respirar que té el gènere per assolir els millors resultats. Per això, “El jardí” es construeix a través d'elisions: “El plàtan i l'arbre de boles./ No el pi d'amor vora la mar salada,/ no el faig lluent com un matí de guerra...” Sabem, doncs, que el plàtan era l'arbre preferit del fill, definit amb aquest “arbre de boles” que prefigura el llenguatge infantil, encara mancat de sinonímia i especificitat.
A partir d'aquí, Teixidor combina els poemes on explora el dolor de la mancança (“La primavera”, “Fora de port”, “La vida”, “Viure així sol”) amb d'altres que recreen escenaris estimats per l'autor, però que es tenyeixen de l'enyor per diversos aspectes de la pèrdua (“Venècia i Empúries”, “Jardins de Sant Gervasi”, “Records d'Empúries”, “Pelegrí a Saragossa”). I a mesura que culmina el llibre, el poeta condensa el seu pensament i la seva lírica en motius temàtics cada cop més sintètics, extrets de la naturalesa: “La fageda” (on “hem anat fins al cor de la fageda,/ hem anat bosc endins i t'he trobat”), “El mar” (“Això cercava: el que és immens,/ delimitat”, un oxímoron com l'amor que encara sent pel fill mort, o com l'eternitat a la qual, per consciència cristiana, creu que el nen ha assolit), “El temps”. Aquest darrer és molt important, perquè tota la resta de coses esmentades, nosaltres mateixos, tot plegat es veu alterat pel seu esdevenir imparable: tot creix i canvia, com la tristesa que sent, expressat amb uns versos bellíssims: “Creix en el temps l'arrel del que hem viscut/ i es va fent gran l'arbre de la malenconia”; i malgrat que “torna a créixer la sang i la tendresa”, ell sap que sempre “el tresor al fons del mar perdura”, impossible de recuperar.


I amb una simplificació sintàctica i estròfica escruixidora (quatre versos), culmina amb “Història”, el resum de tota una vivència que no és ni més ni menys que això: “Era un àngel que feia el seu camí/ i sojornava uns anys a casa nostra./ Ens partírem el pa; tot era alegre./ Ara torna a ser fora.”

 
La bellesa de la poesia de Teixidor ens mostra el decòrum a l'hora d'afrontar temes tan personals, que deriva en una subtilitat i una elegància que a voltes sembla senzilla d'aconseguir. Sense estridències, amb un coneixement ple de la lírica, Teixidor elabora un delicat teixit poètic (valgui el seu cognom), que cal reivindicar i estimar en el seu valor just.  

Comentaris