"Divina Comèdia. Infern", de Dante Alighieri




Em meravella que una obra literària de set-cents anys a dia d'avui segueixi tenint tant de predicament entre els lectors més agosarats, però és el que passa amb aquells textos que resisteixen el pas del temps gràcies als seus assoliments literaris, a la seva capacitat de reinterpretació, i a la creació d'un univers propi que acaba esdevenint imaginari nostre, ja sigui per a altres obres d'art o per a qualsevol producte de la cultura pop (fins i tot recordo un còmic del dibuixant Jan on el seu superheroi, Super Llopis, baixava a l'Infern, amb tots els tòpics dantescs parodiats).

És per aquests motius que la majoria de llengües segueixen traduint i resituant al llarg del temps la Commedia de Dante Alighieri (més endavant “Divina”, un adjectiu afegit per Boccaccio), geni del vers florentí que visqué a cavall dels segles XIII i XIV. D'entre totes les traduccions catalanes, tant parcials com totals, en destaquen tres. Les dues primeres són les d'Andreu Febrer al segle XV i de Josep M. de Sagarra al segle XX. En un article molt interessant publicat al llibre Mirador. Estudis sobre literatura i història dels Països Catalans (PAM, 1985), el professor i crític literari Antoni Comas i Pujol (mort el 1981, amb només cinquanta anys) les analitza i les compara: “Si la comparem amb la d'Andreu Febrer, ens adonarem tot seguit que, bo i essent una traducció bàsicament normal, té una tendència a la llibertat, a la recreació. I no podia ésser altrament, car Josep M. de Sagarra és un poeta molt superior a Andreu Febrer. Ara, quan s'escapa cap a solucions massa personals, cau en llibertats gairebé injustificables."

El cert és que, malgrat el domini lingüístic d'ambdós autors/traductors (la llengua de la cancelleria en el primer cas, i la de la reforma fabriana en el segon), totes dues traduccions ens queden massa lluny. Per això, l'escriptor i humanista valencià Joan Francesc Mira afrontava a les acaballes del mil·leni la traducció de l'obra de Dante. Pels seus coneixements clàssics i humanístics semblava la persona més adequada per fer-ho, i la veritat és que l'Infern, l'única part que n'he llegit fins ara, és un repte superat amb escreix. Mira opta per una solució “natural”, més que no pas “normal”, un camí entremig de Sagarra i Febrer: parteix del català normalitzat a València, amb certs trets propis (sobretot pel que fa a la flexió dels verbs); però en tractar-se de la forma estàndard, no entorpeix la lectura de parlants d'altres territoris de parla catalana (tal com diu al pròleg: “Perquè aquesta llengua meua és la llengua de tots”). Al contrari: com a filòleg i amant de la literatura catalana, el Segle d'Or valencià el tinc força apamat (això sí, amb més o menys fortuna, que un té les seves pròpies mancances), amb Martorell i March com a punta de llança, i el fet que la Divina Comèdia sigui una obra medieval, me la fa molt adequada com a model lingüístic de traducció. No oblidem que la literatura valenciana modernitza els models medievals en plena empenta renaixentista. Em passa com quan vaig llegir la traducció de Moby Dick a mans de Maria-Antònia Oliver, que el balear estàndard emprat em semblava el més natural per a una obra ambientada al mar, tant pel vessant de llengua quotidiana i labor marítima com per la tirada dels seus grans poetes a fer-ne àmbit líric.

El fet és que Mira renuncia a obsedir-se amb la rima consonant i el ritme intern, assaja decasíl·labs amb molta fortuna, reorganitza l'estructura sintàctica del text (alterada per Dante en favor de l'estrofa), evita les expressions literals però tampoc abusa de les frases fetes i locucions pròpies per no transformar massa el text. En definitiva, i com abans deia, “naturalitza” tant com pot un text en l'italià del segle XIV al català estàndard del segle XXI, perquè soni tan poc artificiós o literari com sigui possible. Reprenent l'article de Comas i Pujol, us posaré un exemple que ell extreu del Cant I de l'Infern: quan Dante, al començament del seu descens, es troba amb una lloba (símbol de l'enveja) que li barra el pas. L'original diu així:

Ed una lupa, che di tutte brame
sembiava carca ne la sua magrezza,
e molte genti fé già viver grame...

 Fidel, Febrer tradueix el següent:

E una loba flaca e bramosa,
segons parec en la sua magresa,
qui molta gent féu ja viure confosa...

En canvi, Sagarra “sagarreja”:

I amb ell venia una lloba escardalenca
que, ganuda de tall i d'escorrim,
a molts fa temps que en la misèria esllenca...

Finalment, la traducció més literal i posada al dia de Mira:

I una lloba tan magra que era com
si carregara totes les enveges,
i que ha fet viure trista molta gent...

Un altre punt a favor d'aquesta nova versió és l'aparat d'anotacions. La Commedia dantesca està plena de referències a la cultura clàssica i medieval europea, de la qual avui dia no en coneixem ni la meitat del que sabien per mediació dels escolàstics en aquells moments; a més, Dante hi passa comptes amb un gran nombre de contemporanis, de qui avui gairebé no en tenim memòria: fill de l'aristocràcia, veu com la petita burgesia comença a desplaçar-los del centre del poder, i en critica els abusos, els enriquiments il·lícits, l'avarícia... Per tal de situar-nos en cadascun dels passatges, a peu de pàgina se'ns afegeixen les notes adequades per entendre cadascuna d'aquestes referències. I al començament de cada cant, Mira esbossa el que ens trobarem, amb deliciosos apunts valoratius i acolorits, amb amor pel text, ironia i un sentit il·lustratiu que mai no li valorarem prou. Per sort, és un gran intel·lectual que mai tracta de menys el seu lector.

Per fi, doncs, els que som ben lluny dels estudis acadèmics podem gaudir d'un text de la Divina Comèdia intel·ligible, amb el qual no només ens apropem a una història que aplega els imaginaris de la mitologia clàssica i del cristianisme per dotar-los d'un sentit i d'una coherència (gairebé una obligació per la tirania moral i cultural que l'escolàstica exercí durant tota l'alta i baixa edat mitjana europea), sinó que ens apropa el temperament de l'ésser humà de l'època (no gaire diferent del d'avui dia, sobretot en l'àmbit del poder) i ens acosta a la imagineria metafòrica i simbòlica d'un gran poeta. Moltes de les comparacions que Dante posa en marxa en els seus cants em recorden a les que assajava Ausiàs March, molt probablement després d'haver-lo llegit (Cant XXVI: “Com el pagès que, en un pujol, descansa/ en l'estació en què el fanal del món/ ens amaga menys temps la seua cara,/ quan la mosca se'n va i ve el mosquit,/ i veu moltes lluernes per la vall, (...) amb tantes flames resplendia tota/ l'octava fossa: així m'aparegué/ a penes vaig ser on es veia el fons”; és a dir, es compara amb el pagès observant el crepuscle des d'una situació elevada tal com ell veu la nova fossa on ha de baixar amb Virgili).

Als curiosos però poc atrevits, no tingueu por del descens als Inferns: el nostre nou Virgili valencià ens du amb fermesa i calma pels envitricolls dantescs perquè puguem gaudir del paisatge sense atabalar-nos.

Comentaris