4.6.14

Sobre poesia catalana el 1979



Malgrat que ja m'acosto als quaranta anys, sempre considero que vaig néixer ahir mateix. Tant en un sentit físic, com en un sentit cultural i intel·lectual.
Per això, de fa temps remeno llibres vells de la biblioteca

i de llibreries de segona mà dedicats a la crítica i la història literària catalana per posar-me al dia respecte als fets més recents de la poesia, i en aquest sentit ja he fet alguns avenços. En aquest sentit, em sembla destacable haver ensopegat amb un article de Francesc Parcerisas, de l'any 1979, recollit a l'antologia L'objecte immediat (Curial, 1991). L'article en qüestió, “A l'entorn de la jove poesia al Principat” (aparegut a la revista Serra d'or), pretén fer balanç dels poetes en aquell moment joves, establint unes tendències i ordenant el “relativisme de la situació cultural”: «Aquest relativisme de la situació actual ens hauria de valer, tot plegat, per a analitzar amb precaucions i reticències la situació actual de la jove poesia al Principat, els seus possibles reeiximents i les seves inevitables mancances.» Deixeu-me apuntar les línies més destacables del seu treball en un exercici més proper al buidatge, amb algunes puntualitzacions que em permetin reordenar la informació extreta, o assenyalar alguns aspectes dubtosos o contradictoris.



Parcerisas obre la seva anàlisi establint una nòmina d'autors clàssics (“nous clàssics”) referents per a les noves lleves que, més enllà d'Espriu i Pere Quart els darrers representants d'una manera de fer anterior a la Guerra Civil, comprèn gent diversa com Vinyoli, Estellés, Brossa, Foix o Ferrater. Aquesta varietat el predisposa a fer una lectura postmoderna dels nous corrents: «La ponderació del moment present de la poesia catalana jove és irrecusable. Em sembla difícil i perillós, però, d'establir-hi grups i escoles que no poden tenir altra utilitat que la merament descriptiva». I tanmateix, al meu parer, és el que acaba fent l'autor del text, ja que sota la pàtina d'un ordre arbitrari com qualsevol altre s'hi entreveu una anàlisi de corrents alterns.



D'entrada, en el primer apartat tracta el fenomen de la transició des d'un corrent de poesia col·lectiva (cívica, social, com preferiu) a un d'experiència personal, representat en les fornades d'autors nascuts després del 1940. Ell mateix s'inclou en la nòmina dels que van començar com a realistes (Marta Pessarrodona, Isidre Molas, Carles Miralles i d'altres que no han tingut continuïtat en la carrera literària), en què l'ètica i la política pesaven més que l'obra, cosa que va provocar algunes desercions i un canvi d'orientació: «Els pocs que continuaren escrivint ho feren, sovint, donant una primacia a l'experiència personal, amb una actitud crítica respecte al país i interessats, primordialment, a trobar uns valors morals estables.» Vaja, aquell corrent denostat pels partidaris de l'experimentació, malanomenat “poesia de l'experiència”. D'una manera tangencial, també hi contextualitza Martí i Pol i Feliu Formosa.


Més enllà d'aquest corrent oficialista, Parcerisas ens remet al localisme per extreure'n la referència del que anomena grup de Vic: «de filiació realista i combativa en els seus orígens i impregnada posteriorment del millor transcendentalisme cívic espriuà». No sé si dir res sobre això del “millor transcendentalisme cívic espriuà”, sobretot tenint en compte que no fa ni quatre dies hem viscut un Any Espriu en què, precisament, els encarregats de la commemoració han abusat d'aquest aspecte. Però ja m'esplaiaré al respecte en un article de pròxima aparició a la revista Quadern, i al llunÀtic per extensió.

Tanmateix, crec que Parcerisas obvia (no sé si deliberadament o per desconeixement) un altre corrent que, partint de les mateixes coordenades que certifica en el grup de Vic (actitud combativa a nivell crític, ètic, polític i social), té un contingut literari més arriscat, més rupturista, i em sorprèn que no el conegui o l'obviï per la proximitat temporal de què jo no disposo: en el meu cas, no el vaig descobrir fins l'any passat, però ell escriu aquestes ratlles el 1979. Es tracta del grup de poetes sabadellencs aplegats al recull I li estreba les vetes de la cotilla (1971), un llibre homenatge a Pere Quart que compta amb Josep-Ramon Bach, Miquel Bach (encara que més endavant, d'aquest autor cita l'obra Guillaguí), Antoni Clapés, Jordi Domènech, Albert Plans i Molina i Joana Alegret. Desconec l'obra dels altres autors, però només parlar de Bach, Clapés i Domènech, tres autors amb un estil personalíssim cadascú, em sembla arriscat deixar-los de banda. És clar que les seves propostes, en un fenomen molt habitual d'aquests temps literaris, es converteixen en ínsules a la deriva que o bé no creen escola, o bé són molt difícils d'encaixar en els corrents oficialistes. O molt més simple: la proposta no va transcendir l'àmbit local en què es va produir, en una època en què fins i tot en aquest àmbit, amb la situació política i social del moment, era dificil transcendir.



Les “noves portes” que Parcerisas entreveu en la poesia catalana dels anys setanta estan representades per dos poetes la vàlua dels quals no discutirem, i que contextualitza molt bé: Narcís Comadira i Pere Gimferrer (malgrat que aquest darrer ja disposava d'una sòlida obra en castellà). El primer representa «aprofundir en les grans figures del nostre passat literari», per les referències a Carner i Foix, així com la voluntat de donar «importància d'unes exigències formals i lingüístiques»; al contrari del segon, en què la «reivindicació de Foix i de Brossa, per exemple, l'aproxima als autors més joves, però potser molts dels seus temes i meditacions l'acosten més als poetes abans ressenyats.» No entro en les consideracions de l'obra d'ambdós autors perquè em semblen del millor de l'article. Entre ells troba un nexe que allargassa cap a Jaume Pont i Antoni Munné. Sobretot en el cas de Gimferrer, ens trobaríem davant d'un nexe entre la generació anterior i els nous noms, com els dels esmentats Pont i Munné: «en Gimferrer, s'aglutinen, en certa manera, els esforços dels diferents corrents de la jove poesia catalana. La seva reivindicació de Foix i de Brossa, per exemple, l'aproxima als autors més joves, però potser molts dels seus temes i meditacions l'acosten més als poetes abans ressenyats.» És interessant que a continuació citi les obres del primer Carles Camps Mundó, escrites junt amb Santi Pau, ja que representen els darrers passos d'una exploració de la «rica tradició avantguardista catalana», amb comptades excepcions, entre les quals consideraríem Carles Hac Mor, Vicenç Altaió i Josep Albertí. Seria molt interessant reflexionar del per què, d'aquesta minva en l'interès per les formes avantguardistes, que Parcerisas anuncia amb paraules de Brossa: «en el moment actual de les lletres (...) catalanes, en què l'experimentació resta stalinianament bandejada.» En canvi, segons l'autor, els poetes nats a partir de 1950 opten per explorar «les possibilitats de la llengua com a instrument pels recursos formals», i entre d'altres hi compta Miquel Desclot, Jaume Creus, Maria-Mercè Marçal, Vicenç Altaió, Xavier Bru de Sala o Lluís Urpinell, que formen «un grup heteròclit i dispers que correspon a les primeres generacions post-68». Si el grup de poetes anteriors els catalogava a partir del desencisament”, ara aquesta nova lleva —que formarien allò que des de la Fundació Palau, en una exposició comissariada per l'esmentat Altaió i Julià Guillamon, es va anomenar Larevolta poètica la caracteritza pel «delit de treballar i de bastir uns nous esquemes culturals eminentment catalans», però curiosament critica amb duresa la deriva cap a les formes populars de Desclot o Marçal: «em sembla d'un popularisme desencertat i planer, impropi del que Desclot podria fer. Aquest fervor un punt ingenu i simplista també sembla desequilibrar» el Cau de llunes de Marçal. Trobo excessiu el to despectiu de l'autor respecte una deriva tan legítima com les altres: podem discutir la qualitat dels seus resultats, però em sembla que si aquesta generació d'autors es caracteritza per experimentar el llenguatge en diverses direccions no és pas dolent tancar la porta a unes formes perquè siguin menys intel·lectuals que unes altres. De fet, posteriorment a l'article apareixeria amb força la figura d'Enric Casasses, de qui no parla per la manca de publicacions durant els setanta, però que empeltaria bona part de la seva obra d'aquestes formes populars, sense renunciar al rigor o l'experiència poètica arriscada. 



Finalment, a les “Perspectives” assenyala l'arrelament de la “poesia de l'experiència” i no s'equivoca, ja que serà l'eix d'adhesions i crítiques durant la dècada següent; la necessitat «d'una veu més autènticament torturada», més enllà dels bons resultats de Gimferrer, Comadira i Ramon Pinyol (fundador de Els llibres del Mall, un altre focus d'ires i lloances durant els anys vuitanta). També assenyala el desig que aparegui un seguidor de les avantguardes més enllà de la fotocòpia, o bé alguna obra «que reivindiqui (...) la funció oracular del poeta i la força simbòlica del llenguatge» tot seguint «els postulats estètics del neo-romanticisme». Tanmateix, no assenyala cap nom ni cap direcció en aquest sentit, i amb molta curiositat trec el cap per Sobre poesia catalana (Proa) d'Àlex Broch, on només hi trobo la referència següent: «...la llarga relació de poetes que apareixen i publiquen en la segona meitat de la dècada dels setanta obrirà la porta cap a inesgotables camps de referència poètica. Romàntics o neoromàntics com Hölderlin, Blake, Novalis o Rilke.» Ara bé, d'autors que s'hi adscriguin, no n'anomena cap.


Resto amb força dubtes que vull seguir resolent. En primer lloc, em sembla interessant aprofundir en els motius de la sequera de la tradició avantguardista catalana. Després, m'agradaria submergir-me en els anys vuitanta, sobretot pel que fa a Els llibres del Mall i els enfrontaments que ja havia trobat assenyalats per Albert Roig (us remeto al meu article "No calen els gargalls"). Finalment, voldria saber si aquesta línia que Parcerisas apunta al final del seu text, el neoromanticisme, va tenir realment continuïtat.



Per cert, si voleu saber més coses sobre els poetes de la imatge i sobre la poesia catalana dels anys setanta, en Bernat Puigtovella hi va dedicar un article al seu (cada dia més) indispensable Núvol: http://www.nuvol.com/noticies/on-era-maria-merce-marcal/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.