"L'étranger" d'Albert Camus


Per una sèrie de derives associatives (relacionades amb el nou llibre de Josep-Ramon Bach, del qual ja en parlarem més endavant), em vaig veure empès a cercar L'étranger (1942) d'Albert Camus (1913-1960), una de les obres més representatives de la literatura existencialista que es va donar a Europa durant/després de la Segona Guerra Mundial.
L'esgarip d'horror i desraó en què havia acabat esdevenint el clima enrarit d'entreguerres és en el rerefons d'un llibre breu però intens, en què se'ns explica en dues parts ben diferenciades l'esperit vital d'un home qualsevol anomenat Mersault.

Amb una economia de recursos lingüístics molt premeditada, Camus ens desvetlla l'ànim arbitrari i negligent d'un home desapassionat, incapaç de mostrar empatia per res o per ningú (només se'n salva el paisatge i allò que respon al pur instint, com ara el sexe). Mersault mostra el mateix capteniment davant la mort i enterrament de la seva mare, així com enfront la comesa d'un assassinat. És un home amoral, perquè en realitat no vol confraternitzar amb els altres ni regir-se per les seves normes: se sent incòmode davant d'allò que anomenem el "contracte social".

I tanmateix, l'habilitat autoral de Camus és extraordinària, perquè del rebuig que ens provoca Mersault ens fa passar a alinear-nos al seu costat quan veiem com la societat jutja el seu crim: no és pas que molesti la mort de l'àrab a qui dispara, sinó el grau de llibertat excessiva que es pren en qualsevol faceta vital, el trencament amb el "pacte social" i la incapacitat de mentir per fer sentir millor els altres; això és el que representa Mersault i el que no suporta la societat que el jutja.

Per tant, Camus ens mostra els dos extrems des d'on es veu una mateixa situació, les dues radicalitats de la convivència humana, que durant la primera meitat del segle XX van passar a primer pla amb la consegüent destrossa moral. Perquè la societat pot treure el pitjor de si mateixa quan desvia la mirada respecte l'horror, però també quan el jutja des de la hipocresia d'assenyalar aquells pecats que a si mateixa es perdona o tracta amb displicència.

I un darrer apunt: el lleu, però al meu entendre ferm (com fil de pescar) contacte entre l'existencialisme i el romanticisme. Si bé ambdós corrents difereixen totalment pel que fa a l'actuació (reflexió enfront revolució política i social), Mersault se m'aparenta com aquell home que representa la voluntat d'individualitzar-se davant la massa, de transcendir-la, de sentir-se'n exclòs a la vegada que lliure. Evidentment, el matís brutal de la primera part de l'obra de Camus no ens permet anar gaire enllà en aquesta anàlisi. Però també em sembla interessant l'atracció que Mersault sent per la naturalesa (en aquest cas, la platja i el mar de les costes algerianes en lloc de les altes muntanyes alemanyes que envoltaven l'sturm und drang), que l'apropa a aquell sentit de despersonalització que els romàntics sentien davant la urbanitat.

A la biblioteca només hi vaig trobar la traducció castellana de José Ángel Valente, de gran factura (amb un llenguatge aspriu i sintètic, molt habitual de la seva poesia). Però ja tinc ullada la traducció catalana de Joan Fuster, que va optar per un títol al meu entendre més adequat, tot i trair fins i tot l'original: L'estrany. 

Comentaris

  1. M'ha agradat el post, molt bona feina. Segueixo tot el que trobo de l'Albert Camus pel qui tinc una gran admiració. Només un detall: la traducció en català fou de Joan Fuster, tanmateix com la de "La pesta" del mateix autor. Aniré seguint el blog ara que l'he trobat.
    Salutacions.
    Jaci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvingut pel llunÀtic, Jaci; gràcies per la lectura i el comentari. Tens tota la raó, m'ha traït el subconscient (o el que sigui): el traductor era el Fuster valencià, no pas el barceloní! Gràcies per l'observació. Com veus, encara no m'havia apropat a Camus, però no serà pas la darrera vegada. Fins a reveure,
      David

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada