Formosa, Hölderlin, Vinyoli




Aquests dies rellegeixo Feliu Formosa. Primer va ser el Llibre de les meditacions arran de l'article de Francesc Parcerisas (el volum també conté Els miralls de Gimferrer, El verd jardí de Comadira i Latituds dels cavalls del propi Parcerisas, quatre poetes que representen la varietat de la generació dels setanta, un volum que ja comentarem en un altre moment).
I al mateix temps, A contratemps, recull de pensaments, vivències i altres esgarrapades anotades als diaris personals (i del qual ja n'havia parlat fa uns anys). I dins, ensopego amb aquesta reflexió que fa durant el viatge per Alemanya:

«M'ha cridat l'atenció aquesta diferència en el tracte donat a Schiller i Hölderlin. El primer és realment un “poeta nacional”, venerat com a tal pels seus compatriotes, per damunt de Hölderlin, que avui considerem un poeta més modern i que ens toca més de prop. Hölderlin queda, doncs, relegat a un segon pla, més o menys com en el seu temps, almenys en el món de la difusió pública i oficial.»

L'esment de Formosa em fa aturar la lectura un moment i pensar-hi. Se m'acut que a Catalunya, amb Vinyoli i Espriu passa una cosa semblant: tot i ser companys de generació, el segon va tenir una cobertura mediàtica i un ressò com a “poeta nacional” que ni pot ni li cal tenir al primer. De fet, al meu entendre, el mateix Espriu procurà autoinvestir-se com a tal, tot i el seu posat de refús i modèstia. I malgrat tot, Vinyoli em sembla molt superior com a poeta. Sempre m'ha agradat molt Cementiri de Sinera, però amb els anys la figura d'Espriu ha anat minvant dins el meu imaginari poètic en benefici de Vinyoli, que si bé havia llegit parcialment, de fa mesos hi estic fent la pau amb dosis diàries de l'obra completa. En fi, que divago: Jordi Llavina en parla pertot arreu, de Vinyoli, s'està procurant que el poeta i la seva obra tinguin una àmplia difusió l'any del seu centenari. Però no sé si als ulls del ciutadà mitjà, d'algú interessat en la lectura però que no tingui tants papers de l'auca com jo (professor, blocaire, lector de poesia) li pesarà tant la seva figura i el seu nom com en el cas d'Espriu.

De qualsevol manera, una mica més endavant Formosa em corrobora aquesta idea comparativa:

«Quin extraordinari poeta és Joan Vinyoli! Va passar de ser pràcticament ignorat a tenir un cert reconeixement. Però no gaudeix encara del prestigi (principalment acadèmic) d'un Foix, un Carner, un Riba o un Espriu, ni té tampoc l'aurèola de Gabriel Ferrater.
En canvi, jo el sento molt pròxim. De la mateixa manera que em sento més a prop de Hölderlin que de Schiller o Goethe

Això ho escriu l'any 1997. El 2014, Vinyoli és de fa temps reivindicat per noves fornades de poetes i de crítics (el web del centenari recull vuit pàgines de referències, amb abundosos articles de Ferran Carbó, Xavier Macià, Francesc Parcerisas, Sala-Valldaura i Pep Solà com els que més hi esmercen pàgines), i desconec si en el món universitari ja se li dediquen prou recursos i hores. Però és veritat que potser després de Martí i Pol, Joan Margarit, Carner i Maragall (per als estudiants formats en l'ensenyament de la democràcia) i Espriu, el nom de Vinyoli encara es mogui en la penombra per al ciutadà mitjà. I que encara hi ha qui, des d'instàncies superiors, li nega el pa i la sal.

Jo m'ho explico d'una forma molt maldestra, però que m'ho fa entenedor. Per a mi, Vinyoli és la baula que s'inicia en Riba (d'una cadena en què ell, així mateix, hi lliga Formosa). Em refereixo a la poesia simbolista. Tanmateix, mentre el mestre executa un simbolisme "vertebrat" –d'una factura d'extrem rigor intel·lectual, que només s'entén per si i en si mateix, és a dir, que tendeix a la poesia pura–, Vinyoli opta per un simbolisme "orgànic", molt més porós i permeable a la realitat immediata. És la suma perfecta de llenguatge simbòlic i "humanisme moral". Una altra cosa és que molts cops no aconsegueix la brillantor dels seus millors moments i té uns quants poemes menors. Però reflexionem sobre el tema humanista i moral: mentre Riba extreu l'ètica personal com a home i creador del classicisme –el model grecollatí en tots els seus sentits–, mentre aplica una plantilla de funcionament retòric, estètic i vital basat en els orígens culturals europeus, a Vinyoli se li imposa la realitat sense cap pal·liatiu, sense poder optar a cap referent que sigui vàlid per dominar-la. Així, crea un model poètic d'arrel germànica que vehicula la realitat, que li permet fluir-hi, surar-hi. No pot intervenir la realitat, que amenaça amb esclafar-lo, així doncs prova d'entendre-s'hi. I això vol dir trobar en la naturalesa la plasticitat lingüística –més pagana que la de Riba– que li permeti expressar el neguit, més d'arrel vital que intel·lectual.

Comentaris

  1. Molt bonic el disseny del bloc!

    ResponElimina
  2. Un cop més em trec el barret, David. L'encertes molt i estic d'acord amb les comparacions que fas.
    Espriu era un gran escriptor, els seus contes em semblen extraodinaris, ara precisament n'estic llegint un grapat, però pel què fa a la poesia la de Vinyoli m'arriba més, és més punyent, fonda. De l'Espriu poeta en puc prescindir, de fet en prescindeixo força, del Vinyoli poeta mai, sempre hi torno perquè hi trobo nous matisos i m'omple el cap i el cor i el cos.
    La milionada que es van gastar amb Espriu no se la gasten enguany amb Vinyoli perquè el Poder no té cap interès per la cultura ni té cap interès que ens culturitzem nosaltres. Ni ha llegit mai Vinyoli. Ni Espriu, encara que el segueixin utilitzant.
    També em passa amb Feliu Formosa (els dietaris i els poemes), sempre hi torno, és una deu que sempre brolla per mi.
    Pel què fa a Hölderlin, fas bé de recordar-me que hi hauria d'aprofundir més. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Biel! Diverses coses: estic d'acord absolutament amb tu, tant pel que fa a la valoració dels autors com pel que fa al Poder. Així doncs, t'interessarà la propera Quadern, on parlarem de les commemoracions (i en concret de l'Any Espriu). Pel que fa a Hölderlin, jo també hi he d'aprofundir més! Seguim llegint-nos, gràcies a tu!

      Elimina
    2. Llegiré el Quadern. I si mai vols una altra col·laboració ja saps on sóc.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada