Lluís Subirana, in memoriam (1938-2014)





“Passejo lentament, pas a pas, pels camins de la memòria en recerca d’un indret on hi pugui trobar amagat tot allò important que a la vida no he estat capaç de fer.”
Lluís Subirana, Bloc de Lluís Subirana


Vaig conèixer en Lluís Subirana l’any 2012, amb motiu de la presentació del meu llibre Poesia per a carnívors. Com que no va poder assistir-hi, i malgrat no conèixe’ns personalment, va prendre’s la molèstia d’escriure’m una carta i deixar-la a la Maria Antònia, la mestressa de l’Espai Àgora, perquè me la donés el dia de l’acte. En aquell paper s’excusava per no haver-hi pogut assistir, em donava les seves consideracions sobre el llibre i m’encoratjava a seguir endavant. No sabeu com d’ufanós em va fer sentir. Des de llavors, vam tenir algunes converses cordials, vaig començar a seguir el seu blog, i fins i tot ens vam convertir en veïns quan a començaments del 2013 em vaig traslladar a viure al carrer Taulí, a prop de l’omnipresent Torre de l’Aigua que dóna títol a un dels seus darrers llibres publicats. Ah, i vam compartir alguns dels recitals de la Festa Major que cada any organitzen els amics de Papers de Versàlia.

Mentrestant, vaig anar descobrint la dimensió de la seva figura. Jo, que amb prou feines començo a despertar d’una llarga adolescència abocada a la cultura popular (la del segle XX, no la del folklore) i a Barcelona, de fa un temps estic descobrint la gent de Sabadell que durant anys promou i sacseja el món de la cultura de la ciutat. I en Lluís, a banda de la poesia, s’havia significat en aquest aspecte de forma important: tot i ser nascut a Esparreguera, des dels anys cinquanta era un sabadellenc més i havia format part d’un gran nombre d’entitats de la ciutat. D’altra banda, en el món sardanístic se l’estimaven pels seus grans coneixements sobre el tema i la difusió que en feia, però no només en aquest aspecte, sinó també en d’altres de la cultura popular catalana. I per damunt de tot la seva figura, el vigor i la bonhomia que desprenia, feia que molta gent el conegués i el tingués en gran consideració. Com a resultat, a banda dels poemaris va arribar a escriure una vintena de llibres sobre aquestes temàtiques, i era cridat de tot arreu per participar com a conferenciant, comentarista, assagista... El compromís polític personal amb Catalunya també era un tret que el definia especialment.

Gràcies a la tasca d’un promotor cultural sabadellenc com en Manuel Costa, al Wikipedia català hi teniu un enllaç on coneixereu molt millor la seva figura i mèrits: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Subirana_i_Rebolloso

El fet és que en Lluís ens ha deixat i, malgrat conèixe’l menys del que m’hagués agradat, m’ha sabut molt de greu. Havíem parlat de col·laboracions, de fer coses junts, m’havia demostrat una confiança i una afabilitat extraordinàries, que jo mai he cregut merèixer. Així, quan homes i dones de més edat que jo, que respecto i a qui dispenso tota l’atenció que puc, veuen en mi alguna cosa més que el bordegàs maldestre i toix que jo mateix em considero i m’ofereixen el seu temps i la seva confiança, em sento molt afortunat. Perdre’ls, doncs, és perdre una deu de coneixement i vitalitat, deixant-te una mica més assedegat en aquest món aspre i difícil, però que amb el seu exemple pot arribar a semblar més estimable.

Comentaris

  1. Quin greu em sap... Jo el vaig conèixer l'any passat pels volts de Sant Jordi quan Òmnium Cultural de Sabadell va organitzar una trobada d'autors que presentaven llibre per primer cop el Sant Jordi de 2013. Em va atrapar de seguida per la seva vitalitat i cordialitat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada