2.5.14

"Al vertigen", de Núria Perpinyà


Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 66, hivern 2014, amb el nom "Fent cim als inferns".



En una novel·la plena de metàfores i paral·lelismes entre alpinisme i literatura, no és estrany que puguem resumir la vivència lectora amb l'eufòria que duu la seva protagonista, l'escaladora russa Irena Besikova, a fer en vint dies el Yosemite per tots els seus flancs ben passada la meitat de la trama. Dues activitats obsessives i absorbents fins al límit d'esdevenir egòlatres i destructives, tal com dóna a entendre Núria Perpinyà (Lleida, 1961), que no tornava a la novel·la des de la premiada i experimental Mistana (2005). Però encara va més enllà i hi suma un tercer tema, l'amor, en una mena de triangle que recorda la interrelació vital del trio de protagonistes principals. Aquest cop, Perpinyà dirigeix l'exercici cap a la construcció d'un llibre voluminós, de més de quatre-centes pàgines, succintament documentades sobre la vida a la muntanya, els objectius i les vivències dels escaladors més famosos amb els noms un poc estrafets, s'hi passegen per les seves pàgines Edurne Pasaban o Araceli Segarra, entre d'altres, i la creativitat es posa al servei dels nervis motors de la narració, més que no pas de l'ànima extravagant, per assolir un tour de force digne de les dimensions d'un vuit mil literari. Els resultats tendeixen a l'excel·lència lectora malgrat l'evidència de passatges desiguals, però s'entenen quan el lector aprecia i es deixa arrossegar per la descomunal força d'una narració ambiciosa, tensa i desaforada.

Malgrat viatjar a l'Himàlaia, els Alps o Nova Zelanda, bona part dels esdeveniments transcorren als Tammarians, una colla de muntanyes inventades per Perpinyà. Fins i tot Barcelona es trasmuda en Cadiach, i la capacitat de fabulació en aquest sentit amb una gran despesa de recursos lingüístics a l'hora d'enumerar i descriure la naturalesa ajuda el lector a entrar-hi sense prejudicis. El desconeixement del món de l'alpinisme, amb nomenclatura i costums, no és cap problema per gaudir de la història, tot i que la profusió pot arribar a fer creure que es tracti d'un text per a iniciats. Ans al contrari: Al vertigen és una novel·la romàntica i d'aventures en tots els sentits, que narra el triangle amorós i amistós que s'estableix entre l'alpinista russa Irena Besikova, el René un dels guardes del refugi del Quesler, als Tammarians i l'Eduard –un arquitecte de la capital. La primera arriba als Tammarians després de gairebé morir per congelació. No vol parlar del seu passat, però accepta convertir-se en guia del refugi. En René se sentirà atret per ella des del primer dia, però s'haurà de resignar a esdevenir secundari de luxe i narrador principal de la relació entre l'Eduard que de rival passarà a amic amb la Irena. Després de descriure'ns la “cara sud” de la relació la més amable de la muntanya, que serveix per denominar la primera part de l'obra, l'Eduard haurà d'afrontar la duresa cantelluda i ombrívola de la “cara nord”. L'atracció que desprèn la russa, plena de força i determinació, no només serveix per reivindicar el lloc de la dona en l'alpinisme: també tomba els rols de gènere, ja que són dos homes que se senten magnetitzats per aptituds habitualment masculines.

Entremig, fent de frontissa, hi trobem el llarg i angoixós capítol “360 graus de gel”, una autèntica meravella que justifica l'existència de la resta del llibre. D'una banda, perquè és del millor que la seva autora hi arriba a escriure: malgrat que ja en coneixem el desenllaç, la descripció de l'infern blanc que la Irena viu al Makalu conté un thriller implícit que deixa garratibat el lector. De l'altra, perquè esdevé una peça clau a l'hora d'entendre el perquè de les accions passades i de les futures que se succeiran. Això sí, no hi ha terme mitjà: de la vivència plena i desaforada passem sense treva al dolor més pregon. La muntanya esdevé una obsessió malaltissa i destructiva per a la Irena, la mateixa que ella representa per al René i l'Eduard, i tot plegat els condueix a abocar-se a l'esvoranc. Una lectura molt melvilliana del sentit final de l'existència.

1 comentari:

  1. Una novel.la excessiva i desmesurada. La meva opinió a http://www.elmuntanyenc.cat/del-vertigen-de-lamistat/

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.