"Sota el paraigua el crit", d'Antònia Vicens


Després d’una extensa trajectòria narrativa, Antònia Vicens debutava el 2009 en poesia amb Lovely. I si amb Ànima de gos la vaig descobrir i vaig xalar amb el món interior recreat per una riquesa lèxica suggestiva i imaginativa de gran nivell, amb els versos de Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner, 2013) no fa res més que confirmar-me la necessitat d’anar retrocedint en la seva obra per desvetllar-la del tot.

L’eix vertebrador del seu nou recull de poemes és la soledat i la dolorosa vivència del rol social de dona, exactament el de “patidora” o “acompanyant del dolor”. No és pas que Vicens ho expliciti: per sort, la seva escriptura és d’una subtilesa significativa, ja que contrasta amb la violència del verb que empra en moltes ocasions. Aquest contrast esdevé summament atractiu, i tenyeix d’un to visceral no gens gratuït els fragments de la lluita que l’autora ens exposa. Ja des del títol se’ns explicita l’aixopluc emocional a través de la imatge del paraigua, i com aquest recer en el fons no arregla res, només conté el crit de dolor amagat, que esclata en el primer poema ("dServitud") de forma implosiva: «Si no escrius paraules t’esclaten / dins la boca». Vicens escriu amb l’esquena doblegada damunt el paper, com el paper que li toca a la dona en un món patriarcal de doblegar l’esquena, de contenir crits, d’entendre que saber què és el món passa pel crit, el testimoni del patiment que provoca la vida. A “dRessorgir” apareixen els fantasmes, que aquí ocupen el lloc dels arbres després del desastre. L’arbre, doncs, el fruit, la vida, és substituït per les restes d’ectoplasmes, per la imatge de la desaparició. Una “veu imperiosa” li ordena que camini cap a l’alba, que “ressorgeixi”. En el revers del mateix poema, però, a manera de mirall –un recurs que torna a utilitzar en altres composicions–, rep la mateixa ordre de nit, però «Estens les mans i només agafes fosca. / Crides el teu nom i l’eco / escampa pels sembrats esqueixos / d’altres noms. Per no perdre’t / vas darrere els arbres.» Els mateixos arbres, però, que a l’altra banda del mirall poètic, ja són fantasmes...

La ductilitat de la significació ens ofereix la possibilitat de triar el got mig ple o mig buit; en el fons, ambdues cares del poema formen part del mateix i s’alternen. Però seguim amb l’exploració del dolor. A “dEmbriaguesa” (que forma un díptic amb el següent, “dOradura”, sobre la formació religiosa) hi apareixen apòstols i àngels, imatges fantàstiques de la infantesa amb què, a partir de la religió, s’exposa al nen o la nena una alternativa d’explicació del sofriment i la desaparició (que s'entronca, és evident, amb el paper que li pertocarà en la societat patriarcal), però ben aviat queda ben clara la distinció entre «els que solquen / l’aire i els que només són les ombres dels morts.»
Aquests darrers són els àngels més reals, els que ens ocupen i ens preocupen a mesura que ens fem adults. A “dHospital”, les quatre peces que el componen relaten quatre vivències diferents de la malaltia i/o la mort. El primer són un seguit de pinzellades, d’impressions objectives i fredes, breus anotacions sobre el sentiment que evoca l’hospital. En el segon, una dona relata l’Alzeimer de la seva mare, qui «havia perdut / el seu nom i el seu nord. No sabeu com / l’enyoro. Era la meva esquella.» Aquesta imatge em va sondrollar per la senzillesa expressiva i l’enginy de la troballa lingüística. Els nostres grans són això, el cap de ramat que ens guia anant per davant nostre. En el tercer fragment, dos pares conten la mort del fill, atropellat per un cotxe quan anava en bicicleta: «La seva sang bar-/ rejada amb la sang de la llebre»; una mort indecent, i poetitzada (idealitzada) pels pares: «Se- / gons ells les ferides eren mosse- / gades d’estrelles.»


«Els morts. Els / desapareguts. Les / vídues sense parpelles la / vagina esqueixada / condemnades a guardar amb sal / els crims dels homes», escriu a “d’Esclòfia”, i culmina: «Després s’arronsa dins la carcassa de la memòria / la dona mare.» No és el darrer poema del llibre, però podria ser-ho. Imatges extraordinàries, paraules punyents, idees aspres i punxegudes sobre el món, sobre com els homes el fem de difícil, sobre el paper desagraït de la dona. Els crims dels homes són guardats amb la sal de la memòria de les dones. La de les republicanes, la de les mares de la Plaza de Mayo, les que, encara que no ho vulguin, estan obligades a viure el món des del prisma del gènere: les dones són vida, els homes som mort; les dones la pateixen, la recorden, la lleguen per si algun dia és possible trencar amb aquesta successió macabra. Molts de nosaltres volem acabar amb l’estigma. A veure si les paraules d’Antònia Vicens, juntament amb les de molts i moltes altres, serveixen per conjurar-lo.  

Comentaris