23.3.14

L'Ulisses de Joan Todó




Com més gaudeixo un llibre, menys fàcil se'm fa parlar-ne. Les anotacions a les darreres pàgines en blanc del volum, els subratllats i les idees de línies argumentals i interpretatives anotades en una llibreta a mesura que fan gruix, dificulten el tancament de la lectura i l'inici de la reflexió, perquè mentrestant ja he anat salivant una bola d'arguments, de molts arguments que, malgrat tot, no sé si seré capaç de verbalitzar, de posar sobre un paper o a la pantalla de l'ordinador. És el que em va donar a entendre, fa uns anys, que encara que fos una tasca inútil, havia de dedicar-me a escriure sobre el que llegia. Perquè si no ho faig, corro el risc de rebentar. Però si ho faig, heus ací la paradoxa, la tortura és semblant o pitjor: per bé que estigui el resultat final, sempre me'n penedeixo. Sempre hi ha alguna cosa que m'he deixat per dir, alguna altra que podria haver expressat millor. I dubto si, qui ho llegeixi (si és que a algú l'interessa), copsarà el sentit de la meva lectura en tota la seva plenitud.

Per això no escric mai crítiques negatives, perquè un llibre que no m'agradi o no desperti el meu interès, no m'impel·leix a parlar-ne. Potser l'entusiasme no és el millor sentit crític, però procuro que la reflexió mesurada m'ajudi a prendre distància del meu jo més impressionable.

El fet és que Joan Todó ha tornat a escriure un llibre que m'obliga a parlar-ne, però torna a posar-me en la dificultat de no arribar a abastar tot allò que mereix ser dit i tot allò que provoca (de reflexió, de sorprenent) L'horitzó primer. Per això tardaré en parlar-ne, almenys en fer-ho a bastament, perquè aquesta setmana passada tancava la darrera pàgina d'un nou exercici d'estil acurat. A grans trets, Todó aborda el gènere de la novel·la per fer un retrat geogràfic i anímic del seu poble, la Sénia, a través de la memòria de la seva gent. I dic “novel·la” perquè és el subtítol que el propi autor utilitza -(una novel·la)-, malgrat la sornegueria amb què ho fa, i perquè es tracta de saber que al segle XXI, quan parlem de novel·la -i sobretot entre nosaltres, els que acostumem a llegir Magris, Sebald, Vila-Matas i d'altres propostes que dinamiten (i dinamitzen) els marges literaris-, ens referim a un gènere que en determinats casos ha traspassat les pròpies limitacions i s'ha mixturat amb altres expressivitats narratives. Com si n'haguéssim buidat la carcassa i, tot mantenint els trets formals que més ens agraden, l'haguéssim reomplert amb noves i sorprenents característiques. No és d'estranyar, doncs, que des del primer moment Todó jugui amb l'autoritat: és un dels poquíssims casos que he llegit de narrador en segona persona, és a dir, l'Escrivent dirigint-se a un “tu” que esdevé Personatge. Al capdavall, la mateixa persona desdoblada; hom diria que el mateix Todó, però ja se'n guarda de donar-nos-ho tan mastegat, i com ha fet tantes vegades Paul Auster, apareix un tercer Todó (el nét del que escrivia versos) que no acaba de ser ni el narrador ni el protagonista. Però a la vegada cap d'ells és el vertader Todó... perquè, en realitat, aneu a saber quants Todó -quants “nosaltres”- hi ha. La Sénia, el seu poble, es prefigura com un personatge en si mateix, explicat a través dels fets de la seva gent, emprant l'estil de la crònica periodística i l'article de divulgació històrica. De fet, el llibre està bastit a partir d'una sèrie d'articles que, amb el nom de “Lo melic del món”, l'escriptor va publicar a la revista L'Avenç. I com un Ulisses postmodern, el Tu de la novel·la de Todó erra entre fantasmes pel present i el passat senienc, a la deriva d'uns dies marcats per l'atur i la crisi, tot provant d'explicar-se la realitat que l'envolta, tant la pròpia com l'aliena.

En fi, ja us ho deia: quatre línies maldestres per mirar de copsar el sentit d'un llibre magníficament ben escrit, que parla de tot i de res, que se submergeix en el ser anodí i voluble d'una persona d'avui dia en un petit indret qualsevol, un Ulisses (homèric o joycetià, tant se val) amb accent ebrenc. Les històries sorgeixen a tot arreu, no cal explicar un argument de grans gestes per meravellar-nos. Tot dependrà de la qualitat de la veu que ens l'expliqui, que ens mantingui atents a la paraula següent, que ens prefiguri una realitat que, semblant o no a la nostra, ens transcendeixi i vulguem seguir coneixent. I per sort, d'això, Joan Todó en va sobrat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.