"El moll de l'os", de Maria-Antònia Massanet


Ja fa setmanes i setmanes que m'omplo el pap amb ganes de dir la meva sobre un grapat de llibres que tinc llegits, però la feina, ai la feina!, la pura supervivència... És el mal de l'home i la dona postmoderns; tenim estudis i hàbits lectors, però ens manca el temps, que s'escola a gran velocitat. Per això de seguida que pugui us parlaré de cinc veus joves de la poesia catalana: Anna Ballbona, Roc Casagran, Anna Gual, David Caño i Maria-Antònia Massanet. Avui comencem amb aquesta darrera.

“L'ossut / desig que lentament s'encarna” no és només el nom d'un blog a càrrec de Maria-Antònia Massanet (Artà, 1980), sinó també un parell de versos d'un dels millors poemes del seu llibre El moll de l'os (autoedició, Un husky per Sevilla, 2012). El cos i la vivència del cos és el camp on Massanet llaura aquesta encertada collita de poesia amb un grapat de composicions en què, parafrasejant-la, encarnen la textura, els tendons i músculs de les impossibilitats i frustracions que se'n deriven. De tot plegat, el jo poètic s'adona de la dificultat d' “ancorar-me al món / i trobar un indret / on fornir la meva casa.” Els maons que són necessaris per construir-se des d'aquí s'esberlen amb facilitat: les relacions fallides, la impossibilitat d'apropar-se a algú, les limitacions i servituds de la vivència en femení, la caiguda personal al buit...

Malgrat que el llibre només consta de 40 pàgines, cadascun dels versos té molta teca per anar assaborint, malgrat el regust amargant de la carn poc cuita que Massanet ens exposa. Obre amb un poema que fa d'introito, “L'esquinçada”, on “la carn es fa verb / per narrar la nostra història”. No crec que Massanet redueixi a dos el “nostre” emprat, sinó que el fa extensiu a totes aquelles altres persones que han passat pel recompte d'experiències que mira de recapitular, i evidentment a qualsevol lector/a. La seva vivència, però, té molt de femení; no tant com a reivindicació d'una veu literària de dona (que creure en ella seria seguir dins els paràmetres d'una anàlisi canònica i genèrica de la literatura, basada en una visió masculina; la mateixa que els estudis de gènere han mirat d'enderrocar), sinó com a testimoni d'una vivència femenina sovint emmordassada, o bé continguda per mirar de no ser trivial o reduccionista. Massenet decideix tirar pel camí del mig, que acaba definint el to i l'evolució dels poemes. 

La primera part de l'obra, «La carn», comença amb el final d'una història personal, el motor que genera dolor i frustració, bases de la creació poètica de la resta del llibre. De seguida, al segon poema, Massanet es refereix a la condició femenina temporalitzada per la menstruació («Cada mes un rellotge de sang / tenyirà els meus dies de roig»), com si la causa de la conseqüència anterior fos, precisament, aquesta mateixa condició que la societat patriarcal estigmatitza i redueix a uns supòsits inalterables. Per això, més endavant també es referirà al cos, i a la sensació de culpabilitat que la societat genera en les dones que no entren dins les mides del canon preestablert. El tercer poema, encapçalat pels versos de Maria Mercè Marçal (com a referent poètic, però també vivencial pel tema que tracta) encara el càncer de mama amb la imatge d'un «ou que et cova l'aixella dreta / (...)  Qui l'esclatés hi veuria / els rosats residus / de les vísceres / dels nostres dies».

La segona part, «L'os», va més cap a dins de l'individu, prova de transcendir la carn mateixa que basteix el llibre (la carn que, un cop menjada, revela la blancor de l'os), perquè «la carn és finita / i la carn vol carn / sense saber-ne res de l'eternitat.» D'aquí ve la sensació de diluir-se, de disgregar-se: «em desllig de l'u / per dreçar-me a la nimietat», «la gota d'aigua / (...) esdevé part d'un tot», «com el peix abissal / que explora / la planúria sense fons / l'hòrrid buit», «cada dia em sento / més lluny de mi mateixa»... Malgrat la carn (o per culpa de la carn), es produeix un procés de despersonalització. «La funambulista emocional / ha tornat a errar / el càlcul diferencial», «La meva vida / està lluny d'aquí / i em sento habitada / per estalagmites / (...) Aviat podré cobrar entrada / i fer visites guiades / per la caverna / de les meves entranyes», diu amb un sarcasme tenyit de melangia, per cloure aquesta part. 

I finalment, arribem a «El moll de l'os» de l'obra i de la veu poètica, quan es fa el recompte de morts en la derrota, la part que més universalitza el llibre de Massanet, perquè, malgrat que els camins que ens hi duen poden ser molt variats, tots ens veiem en algun moment o altre abocats a refugiar-nos al moll de l'os. «Ara és hora de posar-se l'abric / i anar cap a casa / tot obrint el paragües», malgrat que «al mig del carrer / s'apareix la figura d'altri / que barrant-te el pas / et mostra que no hi ha amb què aixoplugar-se / ni cames bastant fortes per partir a córrer. / Com els grans arbres ran del canal / no queda sinó seguir dempeus / suportant la ventada».

Per sort, sembla que els poemes de Maria-Antònia Massanet tindran continuïtat en un llibre, ara sí, editat i distribuït d'una forma més generosa. Alguns d'aquests poemes s'hi comptaran. Caldrà veure com encaixen i cap a on va el discurs poètic de l'autora mallorquina. De moment, podeu mirar d'aconseguir El moll de l'os a partir del blog http://lossutdesigquelentamentsencarna.blogspot.com.es/.

Comentaris

  1. Hola David. Només et volia dir, que té molt de mèrit oferir aquestes ressenyes tant ben fetes. Sobretot d'autors poc coneguts. Felicitats...

    Salut i bon any.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Josep, ets molt amable!Coneguts o desconeguts, tant se val; si un llibre m'agrada em veig amb la necessitat de parlar-ne. I si l'escriptor/a ha fet un esforç en escriure'l, no vull ser menys quan en parli. A més, gent com la Maria-Antònia, en Víctor Mañosa i tants d'altres, si no són coneguts no és pas per la manca de qualitat, així que si entre els lectors podem fer boca-orella, millor que millor. Gràcies i fins una propera ocasió.

      Elimina
  2. Poesia és el que menys llegeixo, m'hauré de posar les piles.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada