Retrobar l'ànima, perdre un llibre



Com que es tracta de treballar amb temps, fent previsió, a la vegada que rebo els articles dedicats a Jordi Domènech començo a preparar la secció de Lletres del número següent. I fent-ho, he hagut de recórrer a un llibre perdut i a una ànima retrobada. El primer, és L'aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca, que vaig llegir fa un grapat d'anys, i que vaig comentar en el seu moment a la revista Caràcters. Se'm va acudir que parlar de Vilaseca seria un encert en un número dedicat a les diverses sexualitats des de les arts i el pensament. Catedràtic de la Universitat de Londres, es va dedicar a la queer theory aplicada a la literatura autobiogràfica (parant atenció a Dalí, Gil de Biedma, Goytisolo, Reinaldo Arenas o Terenci Moix).

Com que Vilaseca també parla al seu llibre del desarrelament, i com que vivia a Anglaterra (on va morir en un accident de bicicleta el 2010), vaig trobar adequat enviar-li a una amiga, on de fa anys hi treballa com a lectora de català, i que també ha passat i passa per un estat d'ànim molt semblant. Però com que amb prou feines ens podem veure un cop l'any, se m'ha passat moltes vegades demanar-li que me'l torni, ja que m'agradaria rellegir-lo.

Sobretot ara, que casualment vaig ensopegar amb David Vilaseca una altra vegada, quan vaig llegir que Esteve Miralles en parlava a Retrobar l'ànima, l'obra amb què ha guanyat el premi Marià Vayreda. No només hi evoca el record del seu amic, sinó que construeix un dietari de recerca personal altament reflexiu, que explora molts àmbits de la realitat des de la psicologia, la sociologia, la filosofia i tantes lectures estimulants com l'interès de Miralles assimila.

Sento que he perdut l'ànima, i una de les hipòtesis que començo a prendre en consideració és que la meva ànima ha desaparegut -o hi és, i no la sé veure, potser esclafada com un mitjó extraviat sota una pila de sabates- perquè no disposa d'espai. Però també estic començant a valorar altres hipòtesis, altres metàfores possibles, com que la meva ànima s'hagi de reconstruir, que sigui un munt de runa, com una casa que el desús i l'abandó han deixat caure, per molt que mostri, encara, algun quadre tort penjat a la intempèrie d'una paret sense habitació, o com una casa després de rebre l'impacte d'algun artefacte explosiu.”

L'àmbit professional és d'on sorgeixen els millors anhels per a l'ànima de Miralles, però també els obstacles que l'han dut a perdre-la. En primer lloc, dedicant-se durant anys a la dura feina de gestió cultural; més tard, amb la traducció d'obres teatrals que xoquen amb la incomprensió de certs directors i actors. El desgast que produeix la lluita de raonaments el duu a reflexionar sobre les relacions personals. De fons, la seva vida es va passejant pels escenaris d'unes vacances a la Toscana, i posteriorment amb la tornada, a Barcelona.

L'ànima perduda d'Esteve Miralles i la personalitat desapareguda de David Vilaseca coincidiran en un article que ja preparo. Així, explorarem qui va ser Vilaseca, què va dir i fer, i com ha romàs i ha crescut en el record i en l'ànima d'un amic com Miralles. Un bon punt de partida (espero no espatllar-lo) fruit d'una casualitat lectora.

Comentaris