29.9.13

Jordi Domènech Soteras



Diverses obligacions personals i professionals m'han dessagnat de temps, ganes i idees per dedicar-me a escriure (parlo, és clar, d'articles i ressenyes; d'aquí, l'absència del llunÀtic). Però la manca de concreció no m'ha privat de l'abstracció en hores perdudes d’espera (barrinades): d'una banda, la posada en marxa d'un projecte personal que ha de donar cabuda i comptar amb l'energia de poetes que tinc la sort de conèixer i llegir –ja concretarem aviat–; de l'altra, la recerca de nou material d'interès per a la revista Quadern. Des de la secció de Lletres tornaré a impulsar l'any vinent un dossier, que ja començo a esbossar, aquest cop amb l’ajuda d’altres caps pensants. Pel que fa a la secció pròpiament dita, el proper número parlarem d'un poeta sabadellenc injustament oblidat: Jordi Domènech Soteras (1941-2003).

Enguany fa 10 anys que Domènech ens va deixar i la seva obra (malgrat l'edició completa a Jardins de Samarcanda) és, a hores d'ara, oblidada. Però entre lectors i escriptors de les noves generacions, Domènech hi està trobant un reconeixement inesperat. Properament, Josep Pedrals a Barcelona i Òscar Rocabert a Sabadell organitzaran sengles actes d'homenatge. Aquest darrer, precisament, m'acaba de passar un magnífic article (per al proper número de la revista, insisteixo) en què evoca i singularitza la proposta de Domènech.

Com deia, noves generacions de lectors i escriptors retornen a Domènech, a la seva proposta estripada i provocadora, des dels punts de vista moral i estilístic. Pren com a referència l'avantguardisme per, a través d'un discurs rigorós però no exempt d'ironia, reptar la mediocritat que l'envolta i proposar nous models de referència, trencadors però intel·lectualment juganers. La seva visió hedonista de la vida (gaudia amb l’enologia i la gastronomia, i derivades d’aquestes, amb les bones converses de sobretaula) contrastava, és clar, amb allò que volia destacar de negatiu, i en aquest contrast és d’on naixia la seva personalitat poètica. Un contrast que també duia al camp del llenguatge, ja que si els seus coneixements en art o arquitectura dotaven als poemes d’un rerefons molt sòlid, sovint esqueixava el vers amb paraules, expressions i conceptes barroers, sexuals, fins aberrants, que colpegen el lector a consciència. A tot això hi sumava l’amor per la cultura italiana, de la qual havia traduït molta poesia, una tasca que ha donat peu al Premi de Traducció de poesia Jordi Domènech.

El seu primer llibre, Un poema en deu trossos (1971), ja va ser tota una declaració d’intencions, amb constants referències al context social i polític (la dictadura i el franquisme). Així, mentre “els bisbes mirin/ montserratlamolaelpuigdelacreu” i “hi suquen melindros”, "el petit ignazi" volia “matar totdéu/ amb una pistoleta/ que li havien dut els reis”. Ho rebla dient que “per sempre més/ manin i manaran els petits/ ignazis”. L’església, el catalanisme de postal, el feixisme i el consumisme, tots plegats de la mà en un discurs alterat pel trencament sintàctic, per una visió recol·lectora de la poesia, per una creació de sentit molt interioritzada que el lector ha d’anar reconstruint.

Dels cinc llibres següents, m’aventuro a destacar Alba Pratalia (1995) i Història de l’arquitectura (1995) com dels més interessants i intel·lectualment agosarats. En el primer, Domènech assaja diverses escriptures, tantes com poetes sabadellencs coneix, llegeix i estima, als quals els dedica generosament el llibre. En el segon, és l’arquitectura que li dóna els motius per començar a “edificar” els poemes, que acaben tendint cap a les idees habituals en l’autor. Destaca un poema que m’ha semblat molt interessant, “Nau de telers de Can Gorina, a Sabadell, durant una visita del General Franco”, perquè neix d’un procés diferent i poc habitual en Domènech. A partir d’una vella fotografia que troba casualment, el poeta descriu l’escenari (al·legoria del país, aquest “joc de llums”, una “paret pintada/de nou, un teló blanc” on s’escenificarà aquesta pel·lícula fantàstica que és l’homenatge a un dictador) i evoca una de les figures presents entre els treballadors de la fàbrica: “Jo sóc la dona que alça el braç. La història/ em frega els llavis delicadament.” La història ens esquitxa a tots, tant la petita com, casualment en aquesta fotografia, la gran. Domènech no deixa passar l’oportunitat de canviar el focus d’interès per algú aparentment intranscendent.

Malgrat tot, una duríssima experiència personal –la mort de la seva companya sentimental– comportaria una accentuació del contingut punyent i aspriu al llibre Amb sense (2002), recull que segueix el mètode de construcció a partir de fragments derruïts de la realitat, però aquest cop d’una realitat més circumdant i asfixiant que mai. La recerca d’un llenguatge que permeti parlar d’un fet inexpressable i la impossibilitat de trobar-lo són elements que el posen en l’entredit de mantenir l’equilibri sense renunciar a explicitar-nos els aspectes més malagradosos de la vivència.


ESTEL FUGAÇ 

L’exemple que ofereix el mort (la mort),
amb els peus i les mans lligats, damunt
l’empostissat fet amb les velles fustes
d’unes portes cremades.
L’holocaust
té els finestrons pintats de color groc.

INCEST UNA NIT D’ESTIU

Tu, cega. Jo, veient com l’helicoide 
s’enfonsa al terra, com la calda mou
les dúctils plaques de l’aire per sobre
la plana hipnòtica: d’heretge impur:
de negra llet: pedra aflorant: amb sense



Malgrat les dificultats que suposa llegir Domènech, he de reconèixer que la lectura m'ha resultat molt suggerent perquè en lloc de tancar portes i recloure's en si mateixa, la seva obra respira, inspira i desvetlla. Un exemple ben concret són els constants trencaments sintàctics: "L'escala que du a la cambra calenta on jeu la que." Tanmateix, us recomano estar atents a Pedrals i Rocabert per escoltar-los i apropar-vos a lectures i interpretacions més rigoroses, de lectors fidels, entusiastes i molt més afins a la seva proposta. 

Us deixo amb alguns enllaços de la revista Barcelona Review:

4 comentaris:

  1. Anònim7:21 p. m.

    Home, oblidada del tot no ho està, l'obra del Domènech, ni la persona del Jordi! Cada any, a l'acte de lliurament se'l recorda i es llegeixen alguns dels seus poemes. A finals d'octubre, a l'Horiginal, Cafè Central farà un acte per recordar els deus anys "amb sense" Jordi Domènech. És a dir, que el tenim molt present. Domènech forever!
    Dolors U.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perdona, Dolors, no m'he expressat bé! Em referia a la projecció pública de l'obra del Jordi, que hauria de ser més coneguda i reconeguda. Ja sé que els amics i seguidors de la seva obra hi són, i que el recorden, és evident, però també em sembla interessant l'organització de actes amb més projecció com els d'en Pedrals o Rocabert. Gràcies per passar-te per aquí.

      Elimina
  2. Hola David, m'ha encantat trobar un altre lletre-ferit aquí a les xarxes. Marià Villangomez (com a poeta i traductor) m'encanta també, i no tan sols perquè visc al mateix poble com ell. Bromes apart. Enhorabona per la tria dels poemes que has penjat per Domènech i la ressenya del llibre sobre Villangomez. He d'admetre que abans no el coneixia, en Jordi Domènech, però ara el llegiré, seguríssim.
    Tinc també un bloc en català, si t'hi vols passar. Són temes relacionats amb literatura, personatges literaris, ressenyes, pensaments, música que m'agrada, tendències històriques, idees que corren al meu cap. Bé, diguem-ne una mica barrejat ara mateix, i segurament idiosincratica.
    Com segurament has notat el català no és la meva llengua materna, i encara faig un munt d'errades gramaticals, però intent d'amillorar-me. Noobstantaixò, busc la millor forma d'expressar-me. Escric de tot, i amb passió. Contes, poemes, novel·les. I dos blocs. Au, idò, si no t'estàs aterrat de llegir català en un estat imperfecte:
    www.veig-i-escric.blogspot.com.es
    Salut des d'Eivissa
    Chryssula

    ResponElimina
  3. Chryssula, moltes gràcies per passar-te pel blog i llegir-me! A mi també m'ha agradat descobrir el teu espai, és refrescant contrastar la visió de la nostra llengua, cultura i societat amb la mirada d'algú que, no essent-ne originari, mira de comprendre-les i valorar-les. En aquest sentit, em sembla molt interessant el teu apunt sobre el plurilingüisme, sobretot tenint en compte com està tota la situació política i lingüística. Enhorabona pel teu nivell de català! Malgrat les errades gramaticals que em comentes, tens un nivell d'expressió realment elevat. No pateixis, no m'aterra llegir el teu català, estic massa acostumat a llegir textos d'alumnes d'ESO mil cops més imperfectes. (A banda, és clar, que no tenen res d'interessant a dir, cosa que tampoc és el teu cas). A més, sempre he pensat que la perfecció és un tret poc humà, encara que sí que ho és mirar d'encalçar-la, per fer les coses més bé.
    Salutacions, i fins la propera!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.