11.8.13

No calen els gargalls



Una de les coses que més m'entristeixen i m'avergonyeixen del món literari és l'acarnissament despietat entre autors que defensen posicionaments oposats quan de vegades van més enllà de la defensa d'un model d'escriptura i entren en motius més trivials i anecdòtics (ergo més personals). En aquest sentit, i tenint en compte que la polèmica en la poesia catalana ja té un grapat d'anys però segueix essent la mateixa, aquests dies he llegit El gos del poeta, un recull d'articles de premsa editats pel poeta Albert Roig el 1994 (!). I vet aquí que, tot i els dinou anys que han passat des de la seva edició, quan te'l llegeixes no ets capaç de discernir aquest espai temporal, com si ens trobéssim en l'horitzó d'esdeveniments d'un forat negre: càrregues contra la poesia de l'experiència, odis furibunds contra Francesc Parcerisas i Àlex Susanna, citacions de Gabriel Ferrater fins a la sopa (sembla que ni els uns ni els altres siguin capaços de deixar-lo descansar tranquil), polèmiques sobre premis literaris, l'omnipresència provocadora del Taller Llunàtic, el desgastat debat Carner sí/Carner no... El pròleg de Roig és molt interessant per situar el llec (servidor) en el centre de la polèmica, els anys vuitanta, quan els "poetes de l'experiència" i l'editorial Els Llibres del Mall capitalitzaven l'antenció pública pel que fa a la poesia.

He de reconèixer que, malgrat els meus trenta-set anys, he viscut durant molt de temps aliè a tot aquest llim que envolta els marges dels llibres i dels autors que llegeixo i gaudeixo, però al qual per diversos motius m'he atansat darrerament. Ara mateix, tenim la polèmica que ha enfrontat Arnau Pons amb Jordi Marrugat sobre el tractament en la literatura de l'Holocaust, que a Núvol va arribar fins a extrems inconcebibles, desembocant en una mena de mercat del peix molt mediterrani, on s'hi digueren de tot, amb una virulència cada vegada més desagradable, i no arribaren a cap conclusió. Molt galdós, tot plegat. Fins i tot la intervenció (crec que encertada) de l'editor, Bernat Puigtovella, va fer que el carrisquejar de dents encara fos més accentuat.

Però en comptes de posicionar-m'hi, prefereixo reflexionar-hi (parlo en un sentit més genèric, no pas sobre aquesta última controvèrsia). Sobretot tenint en compte que em considero un lector bastant transversal, a qui li agrada tocar tots els pals. Sense anar gaire lluny, en poesia m'heu llegit elogiar (i ara que ningú se m'enfadi amb els adjectius, tots aplicats des de l'elogi per un vagarro intel·lectual com sóc) una obra figurativa com Vetlla de Jordi Llavina, un simbolista ultralocal com Joan Todó, el món conceptual de Lluís Calvo, la metafísica quotidiana de Màrius Sampere o el lirisme a voltes irònic de Josep-Ramon Bach. Algú podria dir-me que no tinc criteri, vet aquí el problema. Però en comptes de respondre postmodernament que potser té raó, li diria que sí que en tinc, un criteri basat en una barreja d'excel·lència literària (o el que jo entenc per "excel·lència", encara que tots ells parteixin de concepcions oposades, i per tant arribin a sostres diferents) i de connexió personal (quelcom més difús i dubtós, ho reconec). És cert que de vegades no m'atanso a l'obra d'autors amb qui, en una primera lectura, no arribo a connectar, però dels quals en copso les qualitats. Podria ser el cas d'Enric Casasses, Andreu Vidal o Blai Bonet, per exemple. Abans de dir-ne res de dolent o no saber defensar els valors que tenen, prefereixo no parlar-ne. O potser més endavant, en successives relectures, em passarà com ja m'ha passat altres cops, que sento el "clic" i hi acabo entrant.

Tornem, però, a El gos del poeta: Carles Hac Mor titula un dels articles del recull “Catalunya necessita poemes-gargall”. A mi, els gargalls em fan fàstic, i no hi veig res de poètic, creatiu o trencador en una massa blana i biliosa, com ell pressuposa. Surt al carrer i hi veuràs gent fent-ne i llençant-los a la vorera. Deuen ser uns creadors de l'hòstia, perquè molts d'ells s'hi passen tot el dia. Ja estic tip de sentir que els fluids corporals representen un violentament del llenguatge, i per tant una radicalització que aporta evolució. La idea, que fa cent anys escandalitzava els burgesos, ara és ella mateixa burgesa. En un món tan vulgaritzat per la televisió escombraries, els videojocs, les actituds masclistes, el trist espectacle de la política, un poeta fent poemes-gargall ja no crida l'atenció de ningú. En l'època dels avantguardistes encara se'ls escoltaven perquè no hi havia televisió. Avui dia, el Sálvame o Geordi Shore ja ha ocupat aquest lloc. És, en el fons, oposat al poema-mocador que fa plorar per excés de sentimentalisme, però que obté el mateix resultat, la nul·litat després de dur-lo a l'extrem.

És en la mixtura, en el trencament de prejudicis, en l'encreuament de línies, en la permeabilitat, on m'agrada moure'm com a lector, i d'on crec que surten productes literaris de més profunditat. (És irònic, tenint en compte que després personalment sóc un paio rígid fins al ridícul, així que potser aquesta dada us serveixi per relativitzar tot el que dic.)

Ara bé, acceptem la proposta d'Hac Mor i mirem de desenvolupar una argumentació, tal com demana. En l'article que comentàvem, es queixa que ningú des de l'altra banda de la trinxera li accepti el duel, li reculli el guant per encetar un creuament d'arguments la voluntat final dels quals és arribar a conclusions positives: l'avenç sorgit de la tensió. Però trobo que tot plegat és de ser ingenu o excessivament positiu, sobretot després de veure com les posicions antagòniques difícilment acaben arribant enlloc. A no ser que l'objectiu final sigui l'anorreament del rival... Així, segons raona Hac Mor, els experiencialistes, els formalistes, eviten contestar-li com qui sent ploure, s'aïllen i creen bombolles dins les quals viuen les diverses expressions de la literatura catalana. És una idea interessant, que té raó de ser, però dubto que amb un poema-gargall es vulgui res de bo que no sigui emmerdissar les bombolles dels altres. Tot plegat podria acabar com una conversa de sords. (Anava a posar com un “diálogo de besugos”, que em recorda uns textos tremendament absurds i divertits que sortien als anys vuitanta a la revista Mortadelo, que omplien un parell de pàgines del guionista Armando Matías Guiu: brillant el paio, de debò!)

I com estem avui dia? Doncs penso que Hac Mor, Casasses, Vidal i tants d'altres són més presents que mai entre els nous poetes, així que la seva reivindicació, si tenia l'objectiu d'obtenir més presència, ja no és necessària. I malgrat tot, en aquestes noves fornades també hi veig una voluntat de ser més transversals que els seus precursors. Recordem que, malgrat la cultura, el coneixement i el bon criteri que demostren també són fills de la cultura popular, que tot i els seus defectes, si té alguna cosa bona és la voluntat de fagocitar expressions d'arreu per fer-ne un còctel per a un públic variat (si el resultat és un molotov o un sense alcohol, ja és una altra cosa). 

I la voluntat final de carregar contra l'stablishment tampoc ja no té raó de ser: la crisi del món editorial ha esborrat les col·leccions de poesia de la majoria de segells grans. Ara, són les petites editorials qui es reparteixen els focus d'atenció: Labreu, Meteora, Moll, Perifèric... La gent escriu, publica, parla, recita, tot plegat en paper, oralment o per les xarxes, i això és el millor de tot. Per tant, potser no ens calen poemes-gargall, sinó poemes-poemes.

(A risc que sigui jo, finalment, l'ingenu o l'excessivament positiu.) 

2 comentaris:

  1. Hola David! Molt i molt bon apunt sobre els poemes-gargall! Ja se sap que avui dia costa que la gent dialogui des de posicions oposades, i si trasllades això a la poesia, pitjor.És trist, perquè que la gent escrigui poesia des de diferents punts de vista no ha de significar un acarnissament mutu entre dos o més. Estaria bé que la gent aprengués a dialogar. I no crec ni que siguis ingenu ni excessivament positiu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Arlequí. Penso que la qüestió és més subtil: en realitat, no estic demanant diàleg, perquè és difícil que s'estableixi entre dues posicions tan definides i oposades; en el fons, estic demanant respecte per aquella gent, lectors com jo, que no ens casem ni amb un bàndol ni amb un altre. Tots, en alguna faceta de la vida, acabem optant per una facció, i en d'altres ens mantenim en terra de ningú; i tots, en alguna faceta, ens podem mostrar intransigents i tancats al diàleg. Però això no vol dir que hagis d'atacar l'oposat perquè sí. I en el fons, també denuncio que el "diàleg" que demana en Carles Hac Mor és fals; en el fons, només vol "atacar" els altres amb els seus arguments per demostrar que són millors. És fa l'ingenu, però tots sabem com acaben aquestes coses entre faccions tan oposades. Potser és millor mantenir-se cadascú en el seu lloc mostrant respecte pels altres, que no començar una guerra sense sentit ni resultats aparentment positius. De tota manera, crec que tot plegat s'ha anat superant: avui dia, els poetes de les dues bandes tenen el seu públic i el seu nivell de reconeixement. De fet, m'atreviria a dir que els "experimentalistes" tenen molt més predicament entre els joves autors. Però això ja són figues d'un altre paner...

      Elimina