17.7.13

"La marca de l'aigua", de Joseph Brodsky



Fa uns anys, un llibre de petites dimensions però grans assoliments em va corprendre fins al punt de convertir-se en un referent que sovint rellegeixo (i seguiré fent durant molts anys), que permet ser llegit de forma parcial a partir dels subratllats que he anat fent, i que malgrat la brevetat conté grans dosis d'humus intel·lectiu. Elogi de l'ombra de JunichiroTanizaki, l'obra de la qual parlo, va ser una d'aquelles petites joies que Angle Editorial va posar en circulació cap al 2006, a la col·lecció “El Far” (la qual ha recuperat fa poc amb l'aparició de El vampir de Polidori). Doncs bé, ara sumo un nou volum a la llista d'obres que, essent una barreja d'assaig, filosofia i poesia, basteixen el discurs moral, vital i creatiu del seu autor, la petja de les quals em marca noves derivacions a tenir en compte, que m'il·luminen d'idees noves i em temperen els prejudicis.

Aquest cop, però, substituïm l'ombra per un altre element, l'aigua. Tanmateix, segueix essent un element que esdevé significatiu per a l'autor respecte a la terbolesa, ja que Joseph Brodsky (1940-1996) s'allunya a La marca de l'aigua de la Venècia turística i s'apropa a una ciutat més particular, hivernal i viscuda des de la individualitat, per oferir-nos pinzellades de les vivències i emocions que al llarg dels anys li ha despertat la mitificada ciutat italiana. El poeta rus exiliat als Estats Units aprofitava les vacances d'hivern per instal·lar-s'hi durant un temps força llarg i generós. El fred, la boira i la humitat li ofereixen una mirada de la ciutat força diferent a la que transmeten els operadors turístics, i a partir d'aquí ens desvetlla tota una sèrie de reflexions que barregen melangia, ironia i una mirada única, la mirada d'un poeta perspicaç i profund. És molt significatiu el passatge que ens parla de la seva visita a un palazzo, convidat a una festa, i com l'amfitrió el guia per les innumerables cambres que, a mida que s'endinsen en el més profund dels passadissos, també s'endinsen en el temps:

Ens vam trobar en una llarga galeria pobrament il·luminada, amb un sostre convex carregat de putti. Cap llum no hi hauria ajudat però, perquè les parets eren cobertes, des del terra fins al sostre, d'enormes i marronoses pintures a l'oli, fetes expressament per a aquest lloc i separades per busts i pilastres de marbre que amb prou feines es distingien. Els quadres, segons podia entreveure, representaven batalles navals i terrestres, cerimònies, escenes mitològiques; el matís més lleuger era de color de vi. Era una mina de pòrfir dur abandonada, en un estat de vespre perpetu, amb unes pintures que enfosquien els minerals; aquí el silenci era veritablement geològic. No podies anar preguntant, què és això?, de qui és aquest?, a causa de la incongruència de la teva veu, que pertanyia a un organisme òbviament posterior i irrellevant.”

Venècia posa Brodsky davant la petitesa i la brevetat de l'ésser humà. En aquest passeig per tot de cambres, el mirall (símbol de la vanitat humana i reflex de la llum que se'n desprèn) esdevé la metàfora perfecta per condensar aquesta visió: a mida que avança per les cambres del palazzo, els miralls es van tornant opacs:

Cada habitació suposava una passa més vers la teva desaparició, el grau següent de la teva inexistència. Això era degut a tres coses: els cortinatges, els miralls i la pols. (...) Havent crescut acostumats al llarg dels segles a reflectir només la paret del davant, els miralls eren refractaris a restituir-te el rostre, per cobdícia o impotència i, quan ho intentaven, els teus trets retornaven incomplets. Vaig pensar que començava a entendre Régnier. A mesura que avançàvem a través de l'enfilall d'habitacions, em veia menys i menys en aquells miralls, que em retornaven més i més foscor.”

És a dir, la desaparició de l'ésser humà, mortal, la desaparició de la seva llum (insignificant) enmig d'un no-res gegantesc i la desaparició en la línia del temps universal en la qual només som un peu de pàgina. Al mirall de la darrera habitació, bastant gran, “no em vaig veure a mi mateix sinó un no-res maligne. Fondo i temptador, semblava que contingués una perspectiva d'ell mateix -potser un altre enfilall d'habitacions.”


Tanmateix, malgrat la força i contundència estabornidora del lirisme de l'obra, Brodsky sabia gaudir de la vida. Al llarg del llibre també hi trobem anècdotes menys rellevants, comentaris sobre el menjar, la música, la pintura, les dones italianes o la literatura. I tanmateix, tot té una mateixa direcció, la necessitat d'estar amatent a l'aparició de la bellesa, no pas a cercar-la deliberadament, com quan parla a propòsit d'Ezra Pound i la seva obra The Cantos: “em van deixar fred; l'error principal era un vell error: buscar la bellesa. En algú que havia residit a Itàlia durant tant de temps, era sorprenent que no s'hagués adonat que la bellesa no pot ser un objectiu, que sempre és un subproducte d'altres ocupacions, sovint molt ordinàries”.

La magnificència de la ciutat fa que Brodsky deixi el text a una mena de vaivé atzarós que recorda el moviment esmorteït de l'aigua dels canals de Venècia. La seva voluntat és mostrar-nos fragments, pinzellades, impressions esparses, perquè la totalitat és impossible de copsar a simple vista: “Tal com el meu estimat Akugatawa Ryunosuke va dir una vegada, no tinc principis, només nervis. El que ve a continuació, per tant, té més a veure amb l'ull que amb les conviccions, incloent-hi aquelles que fan referència a com escriure narrativa. L'ull precedeix la ploma, i estic decidit a no deixar que la meva ploma menteixi sobre la seva posició.” És clar que, malgrat el plantejament, la intuïció constructiva de Brodsky dota al text d'una estructura més concisa del que aparenta ser, i el discurs que hi trobem ens desvetlla una personalitat molt coherent i raonada. Venècia, l'objecte, esdevé el reflex del propi Brodsky, i hi troba tot allò que està disposat a trobar-hi. És la seva Venècia, la seva visió i comprensió de la bellesa, el que trobem a La marca de l'aigua, que si encara no té prou al·licients caldria afegir-hi la magnífica traducció de Marcel Riera i l'exquisidesa habitual en l'edició que Viena edicions dispensa a la col·lecció “El cercle de Viena”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.