"Desig i sofre", de Josep-Ramon Bach



Mudar la pell no ha de ser necessàriament un exercici frívol si per sota es manté el pinyol definit, ben arrelat, en creixement constant. Com diu en Víctor Mañosa al Catàleg de desficis
"moltes són les fulles" en la poesia de Josep-Ramon Bach "i cadascuna d’elles és, a priori, ben singular". D'un llibre a l'altre, el poeta sabadellenc juga amb la forma de la seva escriptura, però manté ben presents les intencions que el condueixen a esbossar el vers. Com a lector demostra ser un tastaolletes tangencial, que pren com a referències formes poètiques més o menys exòtiques a la nostra tradició (la poesia africana a L'ocell de foc, les formes orientals a Versions profanes, l'aforisme a L'enunciat), i tot i reconèixer la seva manca d'interès en aprofundir en el concepte intrínsec de totes elles, no dubta a utilitzar-les per bastir el seu discurs poètic propi. Dit d'una altra manera: Desig i sofre, el seu darrer llibre (tot i que el va escriure el 1993!, en una nova demostració de les dificultats per editar al nostre país), pren la tanka japonesa en el format definit per Carles Riba (5-7-5-7-7, amb versos femenins) i fins i tot serva les imatges poètiques preses de la naturalesa, però no tant per mimesi amb la concepció nipona de la poesia, com perquè ja són un element habitual del seu treball (i aquí, precisament pels orígens de la forma emprada, accentuen la seva utilització).

Aquest cop, però, el debat intern que el poeta acostuma a externalitzar a través de l’escriptura, el dolor del viure enfront de la joia de ser-hi i de descriure-ho, pren un caràcter més fosc, tot i la capacitat lírica que aconsegueix sotragar el lector. Malgrat que el títol, Desig i sofre, expressa aquesta dicotomia, l’equilibri és més aviat fictici, i el lector té la sensació de travessar una “Terra de prodigis” (títol d’una de les seccions) on l’aire manté constantment la desagradable olor del sofre. La ironia d’altres ocasions no hi té cabuda, i malgrat que aquí no és gaire senzill trobar correlats amb el propi autor, resulta evident que les tankes tradueixen una vivència molt personal i intensa. És d’agrair, però, que Bach ens ho transmeti a través del llenguatge (com ja és habitual en ell, ric i variat) i de les imatges (farcides d'elements naturals que, com el corb, d’un paisatge poètic a un altre poden tenir sentits oposats).

Les tankes estan organitzades en petites seccions la primera de les quals, “Jardí de les mirades”, té la mort com a tema d'obertura. Una mort que, essent el poeta observador, sempre succeeix als altres i amb els anys el va deixant sol: «En branca nua, / la fulla solitària / i la tristesa. / I el cel dubtós que crida / el vent de la tempesta.» Aquesta consciència de la pròpia desaparició es reafirma amb el cicle de la “Setmana santa”: «La lluna calla / en hores de diluvi. / L'alba i la posta / parlen amb veu extrema / el llenguatge dels homes.» Amb “L'alba i l'aranya” s'inicia aquest ball d'oposats que capfiquen el poeta: «Martell insomne / que murmures venjança, / la papallona / naixerà clara i nua / sobre la teva branca.» Fixem-nos com la mateixa violència de l'oposició entre el martell i la papallona ens fa néixer una idea d'extrema bellesa, com esbossava en el poema anteriorment referenciat, quan deia que el llenguatge dels homes és el mateix que el de l'alba i la posta (els extrems del dia i, per similitud, de la vida).

Amb “Terra de prodigis” Bach segueix endinsant-se per uns territoris on la fosca «esgrafia dubtosa / els camins de la tarda», i «la terra de sofre / on l'alba ardent vespreja» (altre cop les oposicions). El temps esdevé el responsable dels poemes que vénen a continuació, al fragment “L'arbre del temps”, i el to, entre líric i tràgic, s'aferma amb “Lament”, “L'orfe i la dalla” i “La rosa negra”: «La mort despulla / els arbres amorosos», «El sol ofega / les llavors», «Els ulls s'entelen / en els bassals de plata»... A “Marbre” tornem altre cop a la mort: «El temps acaba / sempre en llosa de marbre. / Com el misteri. / Com la flor degollada. / Com el mot que camina.» “Temps de postguerra” és una nova referència als anys aspres de joventut, que ja l'ocuparen a El laberint de Filomena («Temps de llaurar la fosca!»).

I tanmateix, Bach no perd el nord de la vida, que resplendeix encara que el fulgor sigui molt apagat, aquesta vegada d'estany per brunyir, i es materialitza en la paraula i el vers. Tanmateix, la tenebra no enrogalla la paraula del poeta, que es refereix a tot un munt d'elements naturals (el llamp, la tempesta, el riu, els ocells...) per dibuixar-nos les imatges que el somouen i que en el lector provoquen un esclat imprecís i la posterior necessitat de completar-les. Malgrat el dolor que ens transmet, la bellesa amb què ho fa converteix la lectura de Desig i sofre en una experiència poètica intensa i commovedora.


Comentaris

  1. Amant com sóc de l'aforisme i de l'Enunciat d'en Josep-Ramon Bach, he llegit amb força interès el present article. Em permeto deixar l'enllaç d'una entrada del meu bloc, sobre la Joana Raspall, que avui celebra centenari, ella mateixa conreadora de haikus i tankes. Vet aquí,


    http://faratrencdalba.blogspot.com.es/2013/07/joana-raspall-cent-anys-de-poesia.html#comment-form

    Com sempre agraït i felicitats pel bloc!

    ResponElimina
  2. Hi acabo de passar, Jordi, gràcies per l'enllaç. És curiós que conegui la Joana Raspall pel seu diccionari de locucions i frases fetes (una feina fantàstica, sens dubte), encara que en alguns llibres de text (sóc professor de llengua catalana) he llegit a classe algun dels seus poemes per a joves. En tot cas, enhorabona a la poeta, moltes vegades injustament oblidada.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada