"Creixen malgrat tot les tulipes", de Sònia Moll


MÉS LÍQUIDA, MENYS QUIETA

Ressenya apareguda a la revista Caràcters, núm. 63, Primavera 2013.

Sovint, l'escriptura demana aptituds de funàmbul quan una ratlla feble separa l'autor de l'arribada a l'altra banda de l'esforç -el text, després de treballar i mantenir l'equilibri-, mentre sota els peus hi té un estimball que el pot precipitar cap a la pitjor immediatesa. Sònia Moll (Barcelona, 1974) és una de les millors escriptores actuals en completar feliçment aquests exercicis, perquè la matèria de què tracten els seus textos és tan delicada i demana tanta subtilesa, que l'èxit és un gran esdeveniment per al lector. Això sí, amb un preu ben alt per a nosaltres: que ens esqueixi l'ànima amb la precisió d'un bisturí.

Els títols dels seus dos llibres ja són una declaració d'intencions. L'any 2007 obtenia el Premi de poesia Sant Celoni amb el poemari Non si male nunc, fragment d'una dita d'Horaci (“No perquè avui sofreixis ha de ser etern el dolor”), i ara presenta Creixen malgrat tot les tulipes (Premi de Narrativa Curta Vila de Benissa): la vida és dura, però malgrat tot sempre hi ha un demà, sempre hi ha una primavera, sempre hi ha un poema o text que ens redimeixi, que ens ajudi a establir un cert ordre i sentit -malgrat l'artificiositat que implica la literatura. Però si Non si male nunc era un recull de versos, el seu nou treball és un recull de proses, retalls fragmentaris que tenen molt de poètic, i menys de narratiu en un sentit estricte. I si bé funciona com una unitat a la recerca de sentit, Moll és molt conscient que biogràficament i literàriament el seu medi vital és l'aigua, un indret indeterminat, on mantenir l'equilibri és tan difícil com damunt del paper en blanc. A “A la coberta” la trobem amb el germà bessó aprenent a caminar dalt del vaixell que travessa l'Atlàntic cap a Xile, terra de la mare. “Entens ara tota l'aigua? La del mar que necessitem per respirar, la que busques incansable, la que veneres. La del riu que va estar a punt d'ofegar-nos. La de dins.” Cal, doncs, aprendre a moure's en un mitjà tan dificultós, símbol d'una vida desestabilitzada, que no entén de calma o mitges tintes: “Per això potser no en sabem prou, o en sabem d'una altra manera, més líquida, menys quieta.” 
 
Moll estructura l'obra en tres parts. “Petons de pastanaga” evoca la infantesa (amb un episodi sòrdid però descrit el·lípticament i amb gran delicadesa, que marca la resta dels dies que han de venir), i estableix les figures que donen un sentit al seu món: el pare, amatent i culte; la mare, símbol de la maternitat i de la pèrdua; el germà bessó, l'altra meitat física i emocional, i quan cal ajut i consol. En canvi, la segona part, “El cos que he estimat aquesta nit”, malgrat que les proses estan molt ben lligades entre si, esdevé un conglomerat d'experiències menys homogènies, on els personatges amb rostre deixen pas a la figura de l'amant asexuat, indefinit: en gran part, és la conseqüència del mal heretat, que cada mes de març l'assetja. Potser també perquè la vivència és la d'una desorientació, d'un moviment líquid constant, que deriva qui sap on. Finalment, “Tots els camins de l'aigua”, punt culminant del llibre, reprèn les característiques que relligaven “Petons de pastanaga”. En primer lloc l'aparició d'una figura totèmica, ben definida, l'àvia materna, far temàtic cap a on Moll dirigeix la seva prosa, que li serveix per parlar-nos de la desaparició i la mort com a experiència indefugible i repetida, almenys en tercera persona, i la necessitat d'acceptació: “Ha entrat la mort al rebedor de casa, i no ha marcit les flors.”

Al capdavall, els fragments narrats o evocats prenen sentit en el conjunt, com una successió de fotogrames que, passats a més velocitat, conformen una pel·lícula amb sentit i profunditat, i la bellesa d'adonar-se que, malgrat les dificultats, malgrat el joc a tot o res, malgrat l'ofec que la tenalla més enllà de l'asma, viure té el seu grapat de tulipes per olorar i admirar, florides quan menys t'ho esperes.
 

Comentaris