3.5.13

Il·luminacions






“MATÍ. M'il·lumino / d'immens”. Amb aquesta senzillesa Giuseppe Ungaretti transmetia la plenitud que li suposava el nou dia naixent, el goig de viure, la profunditat de l'experiència. I la dificultat de transmetre-la, és clar. La dificultat de copsar i saber emprar el llenguatge per acostar-nos una mica al besllum del que som i del que experimentem. I al capdavall, tot és inútil. Al capdavall, tot són càntics rítmics, mantres per fer-nos trobar un cert equilibri. D'aquí que el poeta italià donés tanta importància al ritme, a la cadència de la llengua.

Il·luminar també era a l'edat mitjana una activitat relacionada amb l'edició de textos: els monjos de les abadies reproduïen els llibres escollits decorant-los amb tot d'il·lustracions que embellien i redimensionaven el text. I això probablement és el que també fan els amics de Papers de Versàlia: el passat dijous 2 de maig presentaven el seu darrer "quadern", un volum dedicat a Giuseppe Ungaretti de més de 300 pàgines, en les quals estudiosos de diversos indrets del món analitzen l'obra del poeta italià. També s'hi troben traduccions, i poemes originals dels autors que habitualment s'apleguen sota el seu recer (Josep M. Ripoll, Esteban Martínez, Josep Gerona, Quilo Martínez, Marcel Ayats, Víctor Mañosa, Toni Quero) i de convidats (Jordi Pàmies, Anton Carrera, José María Muñoz Quirós, Gertrudis Mira), que s'inspiren en el poeta italià per fer-ne un homenatge, una relectura o una excusa. La presentació va anar a càrrec de Francesco Ardolino, que en trenta minuts va perfilar-nos de manera amena i ben detallada els trets característics de l'autor nascut a Alexandria, i del qual no va deixar de comentar ni la seva associació amb la tradició a través de Petrarca, ni dels seus coqueteigs amb el feixisme. Aviat el presentaran per Barcelona, una bona ocasió que no us hauríeu de perdre.

Ja fa temps que la poesia d'Ungaretti m'il·lumina, com la de Saba o Montale. La poesia italiana és de les meves favorites, amb diferència. Varietat, qualitat, autenticitat. M'hi acosto i m'hi sento plenament humà, malgrat l'hermetisme d'algunes de les seves propostes. Tot i reconèixer-ne la qualitat, l'alemanya em sembla massa obstinada (tot i que Trakl és excel·lent), i de la francesa m'angunieja una mica la seva artificiositat. Són els anglosaxons qui també em sedueixen amb escreix (Eliot, Frost, Auden). Però tornem a Itàlia, on del segle XX salto cap al Renaixement: de fa temps que faig tasts de l'Infern de Dante Alighieri en traducció de Joan Francesc Mira. Una altra il·luminació, l'atracció pel nom d'un novel·lista excepcional que sap ser divulgador de la cultura clàssica que l'embasta com a ésser humà, escriptor i humanista. Però potser hi haurà qui critiqui el "facilisme" del seu acostament a la traducció que en fa. Jo, que sóc un llec en aquestes coses, considero que els seus comentaris, acotacions, paràfrasis i peus de pàgina són excel·lents per aprehendre el text en diverses dimensions, més enllà de la literària; però potser algú considera que cal llegir la Divina comèdia en alguna altra traducció que li faci més justícia. Crec haver llegit alguna crítica al respecte per aquests mons de Déu. Ai, la memòria, que se m'enterboleix, i d'il·luminar-me res de res...  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.