"Vetlla", de Jordi Llavina


EL POETA SEMPRE VETLLA

Ressenya publicada a la revista Quadern, núm. 189, febrer/març, 2013

Tot artista té una obra que, després d’anys de tempteigs, de reeiximents i d’alçar l'obra pedra sobre pedra, esdevé un punt d’inflexió que condensa tots els encerts, els mostra en la seva versió més brillant i depurada, el situa en unes coordenades més recognoscibles i, malgrat tot, li posa el llistó ben alt per als projectes següents. És el que ha passat amb Jordi Llavina i Vetlla, un llarg poema dividit en tres parts de llargàries força desiguals, que condensa les dues facetes més habituals de la seva producció: d’una banda, el lirisme quotidià amb què crea imatges a partir de la recerca d’actituds humanes en els objectes, els detalls i els gestos que ens personalitzen; de l’altra, la narració d’una història que serveix d’excusa per assajar llargues digressions (anècdotes, reflexions, descripcions de petits detalls) que ramifiquen la història.

És per això que Vetlla té com a detonant la troballa d’un llibre de poemes del passat, que evoca a la veu poètica la figura d’una jove desapareguda, de qui se’n considerava amic íntim, i que juga un paper important en els anys de formació moral, “uns anys que van estructurar-me”. Un llibre inventat, que també té el doble valor simbòlic del llibre immaterial que esdevé la memòria de l’amiga: “L’amiga em va regalar un llibre/que sempre més m’ha acompanyat./(...) El fil que cus els plecs de l’obra,/com em relliga la memòria!/Va enquadernar el meu exemplar/dolor amb plaer, l’ombra i la llum”. Versos i records van del bracet, indestriables. La personalitat, la força dels uns i de l’altra, són incontestables. Una altra particularitat és que al volum, l’amiga hi va escriure una dedicatòria curiosa: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs, en la qual em està tatxat, com si assumís la desaparició física, que no pas anímica. Vetllar per què o per qui? Aquest és el dubte que s’estableix des de les primeres pàgines i condueix l’autor a evocar aquells anys de joventut, “en un poema que recrea/la grisor i l’or dels primers anys/vuitanta, que recorda els murs/que encara havíem d’ensorrar/ -en el meu cas, d’entrada, aquells/que van emparedar-me el cos,/un cos que es va sentir massa anys/encaixonat, lluny del desig”.

La primera part, la més llarga (75 pàgines de versos escrits en octosíl·labs) té una arrencada fulgurant, en què el llibre, com la magdalena de Proust, dóna pas a l’evocació del passat, primer des de la materialitat de l’objecte, el llibre, desgastat pel pas del temps, després des de la immaterialitat dels seus versos. Els poemes que el conformen, tal com passa amb les lectures que tots plegats fem, tenen una relació íntima amb determinats aspectes de la realitat que en aquell temps va conèixer la veu poètica, i així en Llavina ens desvetlla una de les primeres idees clares de l’obra, la relació que s’estableix entre la consciència lectora i la seva realitat íntima. A partir d’aquí es va desplegant tot un món (el Cafè del Segle, la torre cremada del bosc del castell, els personatges que el poblaven), que gira al voltant de la noia, que “encarnava un personatge:/el de la noia que es desviu/per viure intensament la vida/i, alhora, es mor per fer-se absent.” Aquest escenari es va matisant a través de les lectures, les imatges i les músiques que Llavina integra dins el text sense forçar res, amb la naturalitat d’una conversa: Vinyoli, Rohmer, Cohen, Bergman, Carner i tants d’altres basteixen el món moral de l’individu, l’ajuden a construir-se, a saber veure el món que l’envolta des d’altres punts de vista (i a crear el seu propi), i a fer de banda sonora i a donar sentit a aquells anys. En una tercera direcció, el text també apunta algunes llambregades a l’acte creatiu, que queda articulat com una expressió nascuda de tots aquests precedents, sovint estèril: “No hi ha res a salvar amb un vers./Només hi deixo el que conec./I el que conec s’ha fet sovint/un llit de cendra, un mar de pols.”

La segona i tercera part de l’obra, molt més breus, assagen altres tipus de versos (hendecasíl·labs i decasíl·labs) i busquen relligar el sentit de l’obra: “Tants anys després, llegeixo encara el llibre/i ja no espero el que no ha de tornar.” Si entenem el llibre en un sentit metafòric, el poeta ens transmet la idea bàsica que la nostàlgia, com a sentiment estèril, ja no és res més que un exercici gratuït desprès per qualsevol il·lusió vana, confirmant l’assumpció de totes les limitacions humanes. La memòria esdevé com la torre cremada per un temps que no acaba de destruir-la, i que es manté dempeus encara que en unes condicions lamentables. “La vida es va infectant de temps/i, doncs, de mort. Algú escriu/en una pàgina d’un llibre/un vers que no sap desxifrar...”. Això sí, “No hi som,/ens en anem, però perviu,/articulada amb tinta negra,/la traça de la poesia.” Com el misteri de l’amiga desapareguda, que li deixa una enigmàtica frase ratllada perquè, en el fons, potser s'adona que el poeta sempre vetlla el món moral que conforma la seva memòria, la seva personalitat, de la qual ella ja n'és part. 

David Madueño Sentís

Comentaris

  1. Un llibre esplèndid. Un dels millors poemaris que he llegit darrerament.

    Una abraçada,

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada