Nou Món, nova prosa



Com que són els creadors d'una potent indústria editorial que té com a pedra angular el best-seller, costa d'objectivar la mirada literària cap als Estats Units i adonar-se que al llarg dels anys anem descobrint i recuperant veus pròpies d'una solidesa estilística encomiable, distingida i distingible. El Nou Món (literari) va entrar a les nostres vides durant el segle XX, primerament amb els nord-americans i més tard amb els sud-americans, i si bé durant l'adolescència vaig endinsar-me en les narratives de García Márquez, Borges o Cortázar, d'uns anys ençà he desenvolupat el meu culte per la prosa polsegosa i àrida de William Faulkner (que va substituir en el meu panteó personal a un Paul Auster elèctric amb la Trilogia de Nova York, Leviathan i El palau de la lluna, però que a partir de Bogeries de Brooklyn va començar a basquejar-me de mala manera), i per la golafreria lectora d'un Raymond Carver, John Cheever o Herman Melville, als quals hi torno de tant en tant per fer tasts d'una manera de viure i de narrar-ho ben diferent a la nostra, malgrat que el món globalitzat ens hagi volgut adaptar a l'american way of life a benefici de les seves grans indústries de l'oci (cinematogràfic, culinari, musical o televisiu).

I vet aquí que cada temporada apareix, com un bolet, un nou calidoscopi literari que ens torna a demostrar que, amb tants milions de persones, amb tanta bona literatura en llengua anglesa a l'abast, amb tant d'esforç acadèmic, sempre acaben promovent la generació de nous narradors sòlids. Si bé, a causa de les escoles universitàries i els tallers d'escriptura urbans, als Estats Units es promociona massa la literatura confessional, també és cert que disposen d'una tradició pròpia molt potent, més enllà dels clàssics anglesos: amb l'anomenat Faulkner hi podem comptar el també esmentat Melville, Edgar Allan Poe, Nathaniel Hawthorne, Mark Twain, Henry James, Ernest Hemingway, John Steinbeck, Truman Capote... Com deia, cada temporada tenim una nova sorpresa: si l'any passat va ser David Vann i l'indispensable Sukkwan Island (i l'anterior ho va ser Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, sense oblidar els impactes de Cormack McCarthy, Don DeLillo, Philip Roth...), enguany tenim en Stoner de John Williams el nou passatemps per no desenganxar dels dits durant dies. Es tracta d'una obra aparentment senzilla, però profundament fascinant. I el més sorprenent és que Williams (no el confongueu amb l'homònim compositor de bandes sonores) és un autor mort (1922-1994), i l'obra de què parlem fou publicada el 1965. Però tal com va passar amb Cheever i tants d'altres, la força del seu estil narratiu l'ha acabat posant en una situació de justa reivindicació al cap dels anys. Fa feredat la distància que el narrador pren respecte del protagonista, William Stoner, però també la que pren aquest respecte del món que l'envolta; però malgrat tot, molt de fons hi ha una certa tendresa que va naixent en el lector empàtic a mida que acompanyem el personatge per una vida solitària, trufada de petits fracassos, que té com a únic (però gran) èxit el descobriment d'un talent absolutament absurd: la vocació per les lletres. I dic “absolutament absurd” perquè en el fons ens adonem (i penso, malgrat tot) que l'Stoner no serveix per a absolutament res més: de jove és un escarràs treballant que no mostra cap interès per res, que no té veu pròpia, i que és a punt de passar per les aules de la Facultat d'Agricultura sense pena ni glòria, convertint l'estudi en una actitud tan aplicada i contemplativa com les feines de la granja. Però la inquisitiva personalitat del professor de literatura Sloane, que els humilia amb el seu tracte de fastig i a la vegada els prova de forçar el sentit crític (quelcom de tan senzill i a la vegada tan difícil com pensar per un mateix a partir de la interpel·lació d'un text literari), li desvetlla el sentit literari i el gust per aquest sentit. El millor, però, és que la transformació que li provoca aquesta situació mai és evidenciada pel narrador de forma directa, convertint el suggeriment en un estil propi de Williams. I tot, a propòsit d'un sonet de Shakespeare:

-El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?
En William Stoner es va adonar que durant uns quants segons s'havia estat aguantant la respiració. Va expirar amb suavitat, a penes conscient que la roba se li bellugava sobre el cos mentre l'aire li sortia dels pulmons. Va apartar els ulls de l'Sloane i va recórrer l'aula amb la mirada. La claror es filtrava esbiaixada per les finestres i es posava damunt la cara dels seus companys, fins al punt que semblava que la llum brollés de dins seu per contrarestar la foscor; un alumne va parpellejar i una ombra prima li va cobrir una galta, a la part inferior de la qual convergia la claror del sol. L'Stoner es va adonar que els dits amb què engrapava el tauler del pupitre se'n començaven a desenganxar. Va girar les mans sota la seva mirada i el va sobtar veure-les tan morenes, i també el va sorprendre l'intrincat sistema gràcies al qual les ungles li encaixaven a la punta esmussada dels dits; va tenir la sensació que es notava la sang que li circulava invisible per les venes i les artèries minúscules, bategant-li amb delicadesa i precarietat des dels tous dels dits i a través del cos sencer.”

Com veiem, en aquest fragment el temps viscut per l'Stoner (en realitat, els segons que passa sota el focus inquisitiu del professor) es dilata de forma angoixosa. Però mentre altres companys segueixen en silenci que passi la tempesta i l'Sloane, després d'un moment, en desvia l'atenció, l'Stoner vol participar de la interrogació malgrat que no en sap absolutament res (o, aneu a saber, potser sí que té res a dir però té por de fer el ridícul, o d'equivocar-se):

-Significa -va dir, i amb un petit moviment va enlairar les mans; li va semblar que els ulls se li envidriaven mentre buscaven la figura de l'Archer Sloane-. Significa -va repetir, però no va acabar el que havia començat a dir.
L'Sloane el va mirar encuriosit. Llavors va assentir bruscament amb el cap i va dir:
-S'ha acabat la classe. -I sense mirar ningú, va fer mitja volta i va sortir de l'aula.”

Les conseqüències no tarden en arribar; l'Stoner deixa els estudis d'Agricultura i canvia a Lletres:

Al segon semestre d'aquell curs, en William Stoner va renunciar a les assignatures de ciències elementals i va interrompre els estudis de la Facultat d'Agricultura; es va matricular a cursos d'introducció a la filosofia i a la història antiga, i a dues assignatures de literatura anglesa. A l'estiu va tornar a la granja dels pares i va ajudar el seu pare amb la collita, però no va dir res del que havia fet a la universitat.”

I finalment, la transformació, que és pràcticament el principi del nus de l'obra:

Mentre la seva ment cavil·lava sobre aquesta matèria, mentre s'enfrontava amb el poder de la literatura que estudiava i n'intentava entendre la naturalesa, era conscient del canvi constant que afectava el seu interior; i mentre n'era conscient, abandonava el seu cos i penetrava el món que el contenia, de manera que sabia que el poema de Milton que havia llegit, o l'assaig de Bacon o l'obra de Ben Jonson, canviaven el món que descrivien, i el canviaven perquè en depenien.”

Així, la literatura no serveix per a res més que per canviar la nostra visió del món tantes vegades com visions diferents coneguem, i ens canvia a nosaltres; no sé pas si a millor o a pitjor. El fet és que, tal com passa amb tantes altres coses, en un món on el valor es mesura pel sentit productiu, què significa un professor de literatura? Poc o res, em sembla. En el fons, els professors de llengua i literatura som éssers una mica ingenus, que pensem que tothom pot interessar-se per la nostra dèria, i descobrim al capdavall que som uns freaks individualistes, uns viciats d'un producte que no produeix riquesa, ni beneficis, ni resultats aparents. Ep, i ara no em vingueu amb espiritualitats i creixements emocionals: tot això és fum. Els amants de la literatura som paràsits de l'intel·lecte humà, de les seves excrescències, i pensem que això esdevé quelcom d'una importància filosòfica i moral universal, i no és així. Sobretot perquè bona part de les grans obres literàries ens parlen de patiment, mesquinesa, egoisme i tants altres valors del comportament. I tanmateix, el que perviu per damunt de tot és la petja de l'autor quan ens narra, quan ens descriu els personatges i ens els construeix, quan fa que de tota aquesta merderada que provoca el conflicte (i, per tant, l'interès del lector) en sorgeixi la bellesa, que no és sinó l'horitzó, de vegades més llunyà i esborradís, que contextualitza les obres que valen la pena. I buscar la bellesa en un món de mones com el nostre és com bufar núvols, però no em direu que no és entretingut.

Comentaris