"Joc de daus", de Josep Piera



Ressenya publicada a la revista Caràcters, núm. 61, Tardor 2012, amb el títol "La vida com a memòria i atzar".

Des que El cingle verd (premi Josep Pla, 1981) esdevingués un punt d’inflexió en l’obra pròpia i en la literatura en català, Josep Piera ha anat desenvolupant una creació en prosa de gran interès i qualitat estilística sense moure’s gaire de les coordenades marcades pel fenomen que es va conèixer com a “narrativa del jo”. Joc de daus, la seva darrera entrega, hi incideix novament, adaptant-se a les particularitats vitals que han marcat l’escriptor saforenc els darrers anys: tenint en compte que l’obra comprèn fets esdevinguts entre el 2007 i el 2010, ens el trobem afeblit per una nova crisi de la malaltia de Crohn que arrossega d’anys ençà (i que ja va donar com a fruit Ací s’acaba tot el 1993), però gaudint amb plenitud de les diverses activitats vitals que l’ocupen, ja sigui un sopar amb coneguts, un viatge per motius de feina o simplement una nevada caiguda a la serra d’Aldaia. “Els dies passen volant. Una manera de saber-se vell és aquesta de veure i sentir l’arribada dels dies, i com de lleugers se’n van. Per això, òmplic el temps de memòries i de diaris. Retenir i sentir el temps. El temps passat.”
El temps, precisament, esdevé l’element vertebrador de l’obra, tant l’exterior com l’interior. El primer, perquè el paisatge de la Drova, on viu l’autor, i que esdevé un autèntic personatge per la seva incidència en la vida quotidiana, està mostrat cronològicament, una estació rere l’altra, descrivint amb sensualitat els canvis que experimenta la natura, de la qual gaudeix i que articula el calendari de festes que ens signifiquen, que ens lliguen a una terra i una gent. Precisament, aquests elements són els que l’ajuden a desfermar la prosa més lírica de tota l’obra, que ens remet directament a les seves qualitats com a poeta. El segon apartat temporal, el ritme vital que sent interiorment Piera, és molt més capriciós, lligat als esdeveniments de l’atzar, “aquesta cadena d’esdeveniments atzarosos (el joc de daus de la memòria)...”, que li desvetllen records, idees, reflexions. Tanmateix, el llibre està dividit físicament i estilísticament en tres parts ben diferenciades. A la primera, “Diari d’Aldaia”, Piera ens transmet la seva tranquil·litat d’esperit, tot havent assumit amb naturalitat i sense estridències el pas del temps i les seves derivacions, la malaltia i la vellesa. El dia a dia quotidià s'alterna amb els viatges per feina, entre ells la significativa Fira de Frankfurt, així com les converses amb altres escriptors de l'àmbit literari català i les lectures, tant noves com antigues. L'estil és fragmentari, esgarrapades de realitat que se succeeixen sense un ordre aparent, però que assoleixen una significació a través de les reflexions de l’autor, que hi troba el component moral de l'experiència, aquell element que l'ajuda a construir-se com a individu. En canvi, a la segona part, "Joc de daus", Piera s'endinsa en temes més propers -la meravella davant el llenguatge, que ens sorprèn amb girs inesperats, la preocupant indefinició de l'entitat valenciana, els referents literaris, el dia a dia polític i social-. Molt més personal, molt més immediat, potser diríem que periodístic, combinant l'humor i una certa gravetat, Piera ens condueix cap a un altre tema que travessa la seva obra poètica i assagística, la mediterraneïtat, evocant viatges a Marràqueix o Egipte, i exposant el seu compromís íntim amb aquesta manera de sentir-se al món, de ser i d’entendre’l.
Finalment, al darrer apartat, "Anar i tornar", Piera canvia l'estil esgarrapat i estructura un text que gira al voltant del llibre Seductors, il·lustrats i visionaris, de l'editor Josep M. Castellet, i que funciona com a ressenya o comentari. Tanmateix, l’ofici de Piera el converteix en un compendi de les seves virtuts narratives, amb una estructura que funciona en tres dimensions: el comentari del llibre de Castellet, les referències als personatges que apareixen al llibre esmentat i els paral·lelismes que troba en ambdues dimensions respecte de si mateix, és a dir, el profit que li fa la seva lectura i el contrast amb els seus propis coneixements i vivències. Així, per exemple, quan Castellet parla d’Alfons Comín, Piera se serveix de la seva lectura per esbossar els seus pensaments sobre la religió i el seu significat vital.

Potser Piera ha canviat part de la tensió estilística d’El cingle verd per una immediatesa derivada del compromís íntim d’escriure diàriament, però no obstant això segueix amb un pols narratiu de primer ordre que arrossega el lector parli del que parli, i que esdevé símbol identificatiu d'allò que Biel Mesquida anomena "escriguera".

Comentaris