Poesia de les pedres

En descobrir W. H. Auden, un dels poemes que em va agradar més va ser “En lloança a la pedra calcinera”, on aquest element simbolitza el canvi, a la vegada que representa un paisatge amable (anant més enllà, un bressol de civilització, possiblement el paisatge mediterrani, on s'originen les primeres grans cultures i el cristianisme). En traducció de Salvador Oliva: “Si forma aquells paisatges que nosaltres, inconstants / enyorem constantment, és sobretot perquè / la dissol l'aigua. Mira aquests vessants arrodonits /amb la fragància de la farigola, i, sota el terra, / un sistema secret de coves i conductes; escolta aquestes fonts / que brollen de pertot amb un somriure: / cadascuna va omplint la seva bassa per als peixos / i va fent els seus solcs en un paisatge / capaç d'entretenir la papallona i el dragó.” Aquest món “de distàncies tan curtes i llocs tan definits” és el més semblant a “la Mare”, i més endavant ho rebla personificant les argiles i les graves: “a les nostres esteses tenim lloc perquè vinguin / soldats a treballar-nos, rius que esperen / a ser pacificats, esclaus per construir-te tombes / a la manera gran. La terra és flonja com la humanitat, / i tant l'una com l'altra han d'alterar-se”. En realitat, Auden diu “need to be altered”, és a dir, tenen la necessitat de ser alterades, de ser canviades, com si la seva naturalesa, per esdevenir, tingués aquesta necessitat orgànica, que no és res més que el pas del temps, l'evolució. La idea teològica del fang creador. El poema culmina amb aquests versos: “Amor, jo no en sé res de res, però quan vull / imaginar-me un amor pur o la vida futura, / només sento el murmuri dels corrents subterranis, / només veig un paisatge de pedra calcinera.”

Més endavant, en llegir Lent deNarcís Comadira, vaig adonar-me amb sorpresa i interès que el poeta gironí havia pres aquest poema d'Auden per respondre-li, per establir un diàleg amb la tradició que ve a ampliar-la i, en aquest cas, a oposar-s'hi, no pas negant-la, sinó optant pel revers que el poema d'Auden ocultava: què passa amb les pedres que no es deixen dominar, que no responen al sentit evolutiu de la vida? Per a Comadira, són l'exemple de la permanència, la memòria i la immortalitat a “En lloança de les pedres rebeques” (el primer, és un terme inapropiat per a un món tan espuri i fugisser com el present; el segon, és mal·leable en mans nostres; el darrer, és el símbol de l'art com única forma humana d'atansar-s'hi). Des del seu desgast lent, aquesta mena de pedra també produeix: “només els segles / el poden triturar (el granit), fent-ne platges de sorra granada, / perquè a l'alta muntanya, és la neu qui l'esberla, / qui el trenca i en fa trossos, el transforma en tartera...”. El basalt, la pissarra i el marbre van augmentant en quantitat i qualitat els beneficis d'aquestes “pedres que són simbòliques dels esperits tossuts. / Simbòliques també en certa manera / d'allò que no es corromp, d'allò que queda, que no passa / com passa tristament la nostra carn.”

I ara també recordo que la polonesa Wislawa Szymborska té un poema anomenat “Conversa amb una pedra”, en què la veu poètica interroga la pedra sobre la seva naturalesa: “Estic tancada hermèticament. / (...) Fins reduïdes a pols / no deixarem entrar ningú.”, amb la voluntat d'entrar-hi, de desvetllar els seus misteris, a la qual cosa s'hi nega no per voluntat, sinó per impossibilitat: “Truco a la porta de la pedra. / -Sóc jo, deixa'm passar. / -No tinc porta -diu la pedra.” Es tracta d'una metàfora sobre la incognoscibilitat de l'existència?

Sigui com sigui, la pedra ha estat llargament emprada com a material poètic, ja que el lligam cultural i social de l'home amb ella és ben remot: els primers homínids vivien en coves, a l'interior de la pedra pura, i després l'han fet servir per a tota mena d'usos i construccions. Podria dir-se que la pedra és el fonament sobre el qual s'han construït (i derruït) les civilitzacions humanes.