Blog sobre literatura a càrrec de David Madueño Sentís

22.1.13

Contraris i complementaris



Aquests dies llegeixo en paral·lel dos diaris de viatges, un gènere narratiu que em té molt ocupat els darrers temps. Per tant, són dues obres que parteixen del mateix plantejament (l'íntima vivència d'un trajecte que revela coses dels altres, però sobretot d'un mateix), però que, per to i estil, divergeixen radicalment en la forma com el recorren. Així, Diari de Porto, de Jaume Benavente, és la mirada silent i encaboriada sobre la foscor cabalosa del discórrer del riu Douro que travessa la ciutat portuària; mentre Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, és el desvetllament de la joia i la sensualitat del nord d'Àfrica.

De fet, en certa manera el llibre de Piera ja és un revers brillant del propi autor: després de la malaltia i la narració d'un viatge desencisat per Sicília que narra a Ací s'acaba tot (1993), tres anys més tard guanyava el Premi Sant Joan de Sabadell amb el relat d'una vivència redemptora. La malaltia (física i psíquica) i el patiment donen pas al goig i el plaer. I malgrat que Piera es deixa seduir i ens mostra la brillantor dels valors de la vida i la cultura musulmana, també s'hi entreveuen els racons foscos, tot i que Piera, imbuït d'un esperit carpe diem, es deixa arrossegar per qualsevol indici d'esclat de vida, de sorpresa, de goig.

En canvi, la narrativa de Jaume Benavente ha anat creixent com més al nord de si mateix l'ha conduïda. (En aquest sentit, aquesta darrera entrega formaria una mena de “trilogia atlàntica”, al costat de la novel·la Llums a la costa, ambientada a Lisboa, i el també dietari Viatge d'hivern a Madeira, en què el clima anímic de la “saudade” portuguesa, que l'autor coneix personalment, marca el tempo de la seva prosa.) Entotsolat, amb prou feines ell o els seus personatges estableixen diàleg amb l'exterior, i es deixa portar per les imatges que veu al seu voltant, i que el fan pensar en possibles trames vitals i narratives d'aquells amb qui ensopega. Mentre Piera estableix una relació amistosa i múrria amb l'Ibrahim, l'espavilat que li fa de guia, Benavente amb prou feines creua impressions amb el vigilant de nit de la pensió. Són dos estats d'ànim diferents que defineixen un estil en concret, cadascun dels quals creix a la seva manera. Al capdavall, el coneixement arriba per dues vies diferents, però deslliurades dels tics i prejudicis dels turistes habituals, que és el que val la pena d'aquesta mena de narracions.

D'altra banda, em passa una cosa curiosa. Si vaig arrencar amb força amb Piera, i després vaig anar començant a poc a poc Benavente, ara mateix tinc aturades les Seduccions de Marràqueix i navego amb força pel Dietari de Porto. Qüestions d'estats d'ànim lectors: dues obres aparentment contràries esdevenen complementàries en el fet que tots tenim aquestes dues cares, que se superposen i es van donant alternança al llarg dels dies. En tot cas, ambdues molt recomanables, de les quals ja us en parlaré amb més detall més endavant.

1 comentari:

  1. Hola David,

    Els dietari de Josep Piera i el meu són del tot diferents. I és bo que sigui així. Cada autor és una mirada que guanya en matisos a mida que transcorren els anys –i la pràctica de l’escriptura, l’ofici-. Aquest esguard de l’autor es materialitza en un estil. És cert que són fonamentals els temes en els llibres, però encara ho són més la mirada i la seva concreció en un estil. En Piera s’apropa a la via d’una forma més voluptuosa, probablement més atractiva que la meva. Jo escric sobretot amb la mirada, el silenci i la simbiosi amb el paisatge. Entenc que hi ha una mirada, un determinat alè i un estil i procuro ser-ne conseqüent.

    Estic content que Dietari de Porto t’estigui interessant. Per a mi, tots els llibres són importants, integren un conjunt que anomenem obra. Tot i això, en mi crec que resulten fonamentals Viatge d’hivern a Madeira, Llums a la costa i Dietari de Porto. En el cas dels llibres de viatges, híbrids entre la descripció, la identificació de l’autor amb l’entorn i les ficcions, em sento veritablement a gust, sense més obligacions que la voluntat de continuar explorant i dibuixant un imaginari d’ús personal. No és això el que hauria de buscar qualsevol escriptor?

    ResponElimina